Dolors Bramon:

ESPIRITUALITAT
Gaspar Mora
El repte de l’acompanyament
n el número anterior de Foc Nou, vaig comentar l’aportació del Sínode del 2014.
E
La «veritat» de l’Església sobre el matrimoni no comporta la condemna i
l’exclusió dels qui no hi viuen d’acord; l’Església està cridada a una actitud de «misericòrdia»,
a una pastoral d’acolliment i d’acompanyament (Prop. 24. 27. 40. 43. 46, i
altres). Molt probablement, el Sínode té al darrere les paraules del papa Francesc
sobre l’«Art de l’acompanyament» (Evangelii Gaudium 169). Avui, proposo una
reflexió sobre l’abast d’aquest acompanyament.
El Sínode es posa al davant, de manera molt viva, les persones i les parelles, també
cristianes, que viuen en situacions irregulars: parelles de fet, casades civilment, divorciades...
No planteja mai, però, un fet important: la mentalitat i l’actitud del nostre
món, també dels cristians, respecte a la sexualitat i la parella. Sobre això, és interessant
recordar el «Qüestionari» de finals del 2013, obert a tothom, sobre el tema del Sínode.
No només preguntava sobre la situació real de parelles i famílies, sinó que hi havia
dues preguntes molt interessants; primera: ¿els cristians i, en general tothom, accepten
el missatge de l’Església sobre parella i família?; segona: si no l’accepten, per què?
Es preguntava no només sobre els fets reals, sinó sobre la mentalitat i la sensibilitat de
la gent d’ara, també dels cristians i catòlics, sobre sexualitat, parella i família.
El Sínode, el 2014, va ignorar aquesta dimensió del tema. Mai no es pregunta què
pensen i com valoren la seva situació els qui viuen de manera irregular. I això és decisiu.
La qüestió clau del nostre tema no és només que hi hagi situacions contràries a
la doctrina de l’Església, sinó que, en general, el nostre món pensa diferent de l’Església.
Això ja ho donem per suposat, però és decisiu tenir-ho en compte. De fet, passa quasi
només en el tema de sexualitat i parella. Si l’Església diu que l’economia mundial no
pot estar al servei del lucre d’uns quants, o que no es pot fer comerç amb persones
humanes, o que cal evitar la terrible inhumanitat de les guerres, a ningú no se li acudirà
de dir: «¿Encara està dient això, l`Església?». I, en canvi, aquesta expressió l’hem
sentida mil vegades quan es parla de les relacions sexuals entre no casats, del divorci
o de l’homosexualitat.
L’acompanyament pastoral d’aquestes persones ha de fer-se càrrec del que pensen,
és a dir, de la concepció del nostre món sobre la sexualitat i la parella. Fins i tot,
si hom creu que aquesta concepció és errònia, cal, sens dubte, tenir en compte el que
la gent pensa. ¿Com es pot acompanyar una parella casada civilment o divorciada, si
aquesta considera que la doctrina de l’Església respon a concepcions antiquades i ja
superades?
Familiaris Consortio de Joan Pau II parla de la «llei de la gradualitat» (34).
L’acompanyament pastoral ha de respectar el procés de cada persona i la seva velocitat.
Portem-ho al lloc decisiu; cal tenir en compte, especialment, el «procés intel·lectual»,
és a dir, el camí de cada persona i cada parella en la manera d’entendre la sexualitat,
en la valoració de la parella i la seva fidelitat, en la comprensió del pensament eclesial
sobre l’homosexualitat. Això no afecta només unes persones concretes, sinó la
convicció de tota la nostra cultura. No es tracta de condemnar, sinó d’acompanyar.
Aquesta consigna és una alenada d’aire fresc. Doncs bé, en el tema que ens ocupa,
crec que aquí hi ha el veritable i difícil desafiament per a la nostra Església.
23 / novembre-desembre 2014