Dolors Bramon:

TEATRE
Carla Liébana
COMENCI A PREPARAR
EL SEU ESTIU
Concedeixi’s un espai de SILENCI a la
Cova de St. Ignasi de Manresa
Fa bo de viure una temporada de Silenci
en els espais on St. Ignasi visqué els
seus Exercicis, amb la possibilitat de
pregar a la Cova, a l’Hospital de pobres,
a la riba del Cardener, en el Pont Vell,
la Seu, la Creu del Tort, en el lloc de la
“Il·luminació del Cardener”, etc. A poc a
poc, de la mà d’Ignasi, anirem “sentint i
gustant” els Exercicis.
MES D’EXERCICIS
juliol.- Francesc Riera, sj.
agost.- David Guindulain, sj.
setemb.- Carles Marcet, sj.
VUIT dies
juny.- 21-30.- Xavier Rodríguez, sj.
juliol.- 01-10.- Josep M. Bullich, sj.
21-30.- Josep Rambla, sj.
agost.- 11-20.- Jordi Font, sj. Luis
Muñoz, sj. Maite Valls, rjm.)
11-20.- José I. González
Faus, sj.
21-30.- Llorenç Puig, sj.
(Exercicis i Ecologia)
setem.- 01-10.- Antoni Riera, sj.
11-20.- Adolfo Chércoles, sj.
12-21.- Francesc Riera, sj.
EXERCICIS DE CONTEMPLACIÓ
Iniciació:
01-10 juliol.- Joan Brulles
21-30 juliol.- Esteve Forneguera
i Lídia Roig
Aprofundiment:
11-20 jul. / 01-10 agost.-
Xavier Melloni, sj.
Cova de St. Ignasi • Camí de la Cova sn •
08241 Manresa • 93 872 04 22 • nfo@
covamanresa.cat • www.covamanresa.cat
L’efecte, de Lucy Prebble.
Per Carol López
Sala Beckett, Barcelona, 2015.
E
l binomi ànima-cos, que ha explicat
l’existència humana des dels
orígens de la nostra civilització, ha estat
sotmès en les darreres dècades a investigacions
constants per part de la comunitat
científica. En una societat en què s’ha
divinitzat la ciència, s’ha estès en l’imaginari
col·lectiu la creença que la nostra
ànima resideix al cervell, malgrat els
dubtes i els misteris que segueixen sorgint
al voltant de la qüestió, i els experiments
que no s’aturen, sempre a la recerca
de proves. ¿Les idees, l’ètica, les emocions,
els sentiments… són fruit de la
química? ¿Depèn l’amor d’una connexió
neuronal? ¿Podem estimar (o no) una
persona com a conseqüència de prendre
un fàrmac?
L’efecte planteja, entre d’altres,
aquests interrogants. Dos joves, en
Tristan i la Connie, se sotmeten voluntàriament
a un assaig clínic remunerat,
en el qual han de consumir –sota
observació– un nou antidepressiu. Aviat
comencen a sentir els símptomes que
defineixen (tradicionalment, almenys)
l’enamorament, i llavors sorgeix el gran
dubte: ¿són efectes secundaris del medicament
o només una casualitat? ¿Si tot és
conseqüència del fàrmac, és menys real
aquest amor que senten l’un per l’altre?
Escrita per la britànica Lucy Prebble,
traduïda per Jordi Prat Coll i dirigida
per Carol López, la peça explora els
límits del cervell, de la medicina, de
l’amor i de les relacions humanes. Amb
una escenografia senzilla, es recrea un
ambient d’hospital que, malgrat la seva
fredor impersonal, acollirà situacions de
tot tipus, en què l’escalfor humana serà
especialment benvinguda.
Nausicaa Bonnín i Pau Roca interpreten
els dos joves voluntaris participants
en l’experiment científic sota
l’observació de Montse German i Paul
Berrondo, que donen vida als dos doctors
responsables del projecte. Els quatre
personatges experimenten sensacions
molt diverses, amb moments de tendresa,
eufòria o desesperació, sempre amb el
rerefons de l’enamorament i la depressió
com a pols interrelacionats. Amb aquest
ventall d’emocions, costa qualificar la
peça de comèdia o drama, encara que
compti amb elements concrets de cadascun
dels dos gèneres.
El text és àgil i atraient, tot i que
alguns girs –que semblen voler atorgar
més complexitat a l’obra– no acaben
de quedar ben lligats i distorsionen una
mica el sentit i l’interès de la peça.
La companyia Sixto Paz ha produït
l’espectacle, apostant una vegada més
per la taquilla inversa com a sistema de
pagament: cada espectador decideix al
final de l’obra quina quantitat vol (o pot)
pagar. Després de l’èxit de «Pulmons» la
temporada passada, tornen a optar per
una història protagonitzada per una
parella jove (en què Pau Roca, també
director artístic de la companyia, repeteix
com a personatge masculí), i amb
una temàtica que genera prou controvèrsia
per aconseguir que el públic surti
de la sala donant voltes al tema. Diuen
que això és el que busquen: que parlem
més de l’obra que del muntatge. Pel que
fa a aquest article, sembla que amb mi
ho han aconseguit.
gener-febrer 2015 / 44