Dolors Bramon:

pel
FORATdel
P
A
N
Y
Ciutat malalta
Un agent mort o
greument ferit mai no
podia quedar impune.
Calia trobar algun cap
de turc que pagués pel
que havia passat.
L·
es vuit del vespre. Se li ha fet
tard. Treu forces per guanyar
l’últim combat a la mandra i
alçar-se del sofà. Abans de tenir
temps de repensar-s’ho, es posa la jaqueta,
agafa les claus, la cartera i el cabàs, i
surt al carrer. Arrossega els peus fins al
supermercat. Camina pel carrer amb el
cap cot, com si tingués por que la reconeguessin.
Sap que és impossible, perquè
hi sortia d’esquena, a les fosques i amb
la veu distorsionada. Però quan algú la
mira, li fa un bot el cor, esperant que,
en qualsevol moment, l’assenyali i digui:
«Mira, la noia del documental d’ahir! La
que diu que sap qui li va llençar el test al
guàrdia urbà!».
Només compra quatre coses: llet,
arròs, formatge i una barra de quart. El
just per dissimular la buidor del rebost
i de l’estómac, almenys durant un parell
de dies. Ja fa dos mesos que se li va acabar
l’atur, i encara sort que l’angoixa li
treu una mica la gana. Es posa a la cua.
Davant seu, hi ha un home, una mica més
gran, que porta un carro ple a vessar. Li
comença a faltar cabell. Porta una jaqueta
de cuir, uns texans de marca, una camisa
de quadres i sabates italianes.
Ha comprat com si no hi hagués
demà. Toca fer l’aprovisionament setmanal
per tota la colla. Ell i la dona mengen
poc a casa i, a més, estan a dieta, però les
dues criatures són unes llimes. Ha sortit
escopetejat de la feina per por que no li
tanquessin el supermercat, i ha comprat
de tot, sense fixar-s’hi massa. Només té
ganes d’arribar a casa i descansar una
mica. Ha estat un dia dur. A la comissaria,
tot eren males cares i mals humors.
Tothom parlava del documental d’ahir.
Encara té una altra dona per davant,
a la cua, però no porta gaire cosa. Es gira
un moment i veu que, al seu darrere,
hi ha una noia que també vol comprar
només quatre coses: un bric de llet, un
paquet d’arròs, formatge i una barra de
pa. Porta el cabell curt, vesteix una mica
despenjada, amb uns pantalons ajustats
de color granat, una samarreta desgastada,
unes bambes i una jaqueta texana
amb uns quants estrips. Li fa un gest amb
la mà perquè passi.
Ella no se n’adona. Té el cap en un
altre lloc. Pensava que buidar el pap al
Sentia la necessitat
d’explicar-ho, no podia
guardar més el secret que li
va confiar el seu amic
documental l’ajudaria a treure’s de sobre
el patiment de tots aquests anys, però la
veritat és que se sent encara més confosa.
Sentia la necessitat d’explicar-ho,
no podia guardar més el secret que li va
confiar el seu amic una fatídica tarda de
feia cinc anys. Ell havia llençat el test que
gairebé va acabar amb la vida d’un guàrdia
urbà, que va portar a Patricia Heras a
posar fi a la seva, i que va arrossegar altres
persones innocents a pagar amb presó i
maltractaments pel seu delicte. Ho havia
de dir, però no volia trair el seu amic...
Havia estat una covarda?
L’home la crida: «Ei!». La noia surt
del seu embadaliment i se’l mira. Primer
gener-febrer 2015 / 28