Dolors Bramon:

Òscar Pérez Silvestre
des del
país
valencià
#400fentSaó
el mes d’abril proppassat
P
escrivia sobre la revista Saó
des d’aquesta finestreta valenciana, a
la qual podeu aguaitar mirant cap al
migjorn. Tot i que sone tòpic, ho reitere:
és la revista degana en valencià
del País Valencià. Quasi 39 anys
seguits eixint cada mes al carrer, amb
el treball del tàndem equip de redacció-col·laboradors
i el suport incondicional
dels nostres subscriptors.
No és senzill per ací en avall estar
tants anys al peu del canó ni en la
trinxera. La societat valenciana n’ha
viscudes de tants colors des d’aquell
1976...
Just d’aquella data vull recordar
les línies programàtiques d’aquella
humil però ambiciosa revista nascuda
en la resistència constructiva,
exposades en el primer editorial:
«No tenim cap filiació política ni eclesial. Pretenem
potenciar, des de la base, la vida de l’Església sense ser
òrgan de cap estament eclesiàstic. Tampoc no lliguem la
nostra visió política de la fe a cap partit, tot i que la nostra
opció fonamental és clarament democràtica, socialista i
comunitària. Dins, doncs, d’aquestes àmplies coordenades,
només es podran sentir exclosos aquells la pràctica
religiosa i política dels quals siga preconciliar i contrària
als interessos del País Valencià, com a entitat diferenciada
dels restants pobles que componen l’Estat espanyol, o
oposada a l’exercici i defensa dels drets humans individuals
i socials».
Un dels mèrits de Saó ha estat la fidelitat a aquests
principis, amb pocs canvis, la qual cosa fa que la revista,
com un tot, haja resultat bastant incòmoda a uns i a altres,
ja siguen moros o cristians amb o sense pedigrí. És verament
complicat congriar voluntats a ca nostra... El 28 de
gener Saó va entrar en la Universitat de València, a l’històric
edifici de la Nau. No, no era una concessió als mèrits
abundosos de la publicació. No. Saó fa molts anys que és
estimada per la nostra universitat i, per la seua riquesa
temàtica i divulgativa, és història i
bibliografia de la bona. Com va dir
el director en aquell acte de presentació
del número 400, «Saó sempre
ha dit la seua. Humilment, sense
alçar la veu, però sense renunciar en
cap moment a aportar el seu punt
de vista, la seua visió, a la societat
en la qual va nàixer i volem continuar
vivint. I entenc també que no
sempre s’ha valorat el seu treball
ni al palau de la Generalitat, ni a
l’altre, l’Arquebisbal: som incòmodes
amb el poder, entre altres coses
perquè sempre diem la nostra, no
amb desig de dogmatitzar, ni molt
menys. Diem la nostra com una
aportació a la reflexió, apostant
decididament pel desenvolupament
de la societat, de la seua llengua, de
la seua cultura».
Quan diem que Saó és la revista degana de la premsa
en valencià, no hauria de ser cap mèrit en un país normal i
normalitzat. Quan diem que la Bíblia Interconfessional en
valencià ha estat el nostre best-seller, tampoc no hauria de
ser un fet tan rellevant si la nostra Església valenciana actuara
com a tal. Com es pot entendre que els valencians encara
no tinguem aprovats uns textos litúrgics en valencià elaborats
ja fa uns anys? És aquesta una qüestió que no atenen els
nostres bisbes, els quals, el dia de la seua presa de possessió,
fan la bona intenció d’aprendre la llengua del país, però es
queda tot en fum de canyots. Amb el temps acaben pensant
que és una vara espinosa, i els valencianoparlants actius i
conscients ens fem una idea de la seua covardia i manca
d’inculturació en les diòcesis que han de servir.
Contra tot pronòstic, ací estem, i amb el marcador
d’il·lu sió al 100%. Un país normal necessita veus que
expressen la diversitat i ponts que les comuniquen. Sense
ànim de pontificar, continuarem dient la nostra. Hi esteu
convidats! www.saoedicions.com
PS. Podeu fer una ullada a aquest documental sobre
Saó: https://www.youtube.com/watch?v=T_S9sepD2qk
33 / gener-febrer 2015