Dolors Bramon:

MÚSICA
Jordi Guàrdia-Romeu
CINEMA
Antoni Nello
COMPOSITORES CATALANES. GENERACIÓ NOUCENTISTA.
Maria Teresa Garrigosa, soprano; Sílvia Vidal, piano; La Mà
de Guido, 2014
F
em un experiment. Pot ser que jo quedi malament, o no.
Alceu els ulls d’aquesta pàgina durant cinc segons i mireu
de recordar els noms de cinc compositores catalanes. Us n’heu
sortit? Que, en la nostra memòria, no hi hagi gaires noms de compositores no vol dir
que no hagin existit. Fa uns quants anys, la soprano Maria Teresa Garrigosa, acompanyada
al piano per la Heidrun Bergander, va rescatar una trentena de cançons, de
lieder, escrites per quatre dones que van viure fa més de cent anys, en plena revolució
modernista.
La Maria Teresa, acompanyada per la pianista Sílvia Vidal, ha tornat a posar
veu a set dones més. Aquest cop, de la generació noucentista, la que admirava el
món clàssic per la seva claredat, el seu ordre, el seu equilibri, el seu esperit urbanita
i la seva mediterraneïtat. En són referents musicals Eudard Toldrà o Robert
Gerhard. Però ben bé podria tenir el seu paradigma en Blanca Selva, Ònia Farga,
Lluïsa Casagemas o Margarida Orfila.
El rescat d’aquesta obra és, a més, la reivindicació d’unes dones que van formar
part del món cultural català d’inicis del segle xx. I van formar-ne part com a professionals
de la música: compositores, professores i intèrprets. Selva, per exemple,
va estrenar el primer quadern de la suite «Ibèria», d’Isaac Albèniz, a París; Farga a
més de l’obra per a veu i piano, també va escriure un rèquiem i una òpera; Orfila
va ser professora del Conservatori Municipal de Música. Totes elles van estar obertes
a les influències musicals europees, i van saber-se expressar amb un llenguatge
propi. En aquestes cançons, la música és fidel al text, per fer-nos arribar el seu color,
transparentar millor la seva intenció, amb delicadesa, lirisme i també un vessant més
experimental.
Benjamin BRITTEN, Reflections. Matthew Jones, violí i viola;
Annabel Thwaite, piano; Naxos, 2013
a estona que no sé com començar a escriure la recensió
F
d’aquest disc. Hi dono tombs i no me’n surto. És que m’he
posat a escoltar-lo, i encara ha estat pitjor. Em té irremeiablement
atrapat. Peces de joventut de Britten, per a violí o viola i piano, de quan encara no
havia fet els 24 anys, de quan encara no havia conegut Peter Pears, el 1937. Algunes
d’aquestes peces tenen en aquest disc el seu primer enregistrament.
I són obres excepcionals. Primer, perquè no hi ha res fora de lloc en elles, no hi
ha res que no funcioni. És més, revelen una interacció d’estats d’ànim i de colors,
una calidesa en l’expressió, una bellesa ombrívola, pròpies de la maduresa d’un mestre.
Aquí, no hi ha un Britten en potència, sinó ja en plena efervescència creativa. O,
si es vol, en plena joventut prodigiosament expressiva.
L’excepcionalitat també li ve per la interpretació de Matthew Jones en la viola i
el violí. Encara que no sigui estrany que un intèrpret toqui tots dos instruments, sí
que li cal, però, una especial mestria. I Jones ens la mostra en aquest enregistrament.
De la viola, n’extreu llum i ombra; una interpretació poderosa i punyent alhora, que
troba l’acompanyament equilibrat, curós, bell, en el piano d’Annabel Thwaite.
LA ISLA MÍNIMA,
d’Alberto Rodríguez
Espanya 2014
inema negre en estat pur, d’aquell
C
que semblava estricte patrimoni
del cinema americà, o d’un cinema
francès dels anys cinquanta i seixanta.
Un cinema negre que, com manen els
cànons, resol fosques qüestions, però
deixa sempre un sabor agre en l’ànima
de l’espectador. Perquè a la vida no tot
és nítid, i les diferències entre el blanc i
el negre, entre la bondat i la maldat, són,
de vegades, ben tèrboles, imprecises,
difoses.
És només en algun tipus de cinema
que tot resulta clar, que els bons són bons
i els dolents són dolents: per això, diem
que la vida, malauradament, no és com
el cinema, i, a més, la vida no té banda
sonora. Però això és així fins que topem
amb bon cinema, i en concret amb bon
cinema negre. Aleshores, el retrat de la
realitat esdevé lúcid, quasi mancat de
misericòrdia. I així succeeix amb La isla
mínima, cinema negre del bo.
La història és intrigant i a la vegada
desoladora. Estem als inicis dels anys
vuitanta, quan encara no s’ha consolidat
la democràcia, però ja no estem en
el franquisme: aquell període concret
que anomenem transició i que alguns
pretenen que no es va fer bé, si és que
gener-febrer 2015 / 46