Dolors Bramon:

MÈDIA
Oriol Llop
es podia o s’havia de fer d’alguna altra
manera. I estem a Andalusia, on encara
es donaven costums servils, silencis acovardits,
dependències de senyors terratinents,
però ja tot començava a canviar,
a despertar, i una nova joventut cercava
desesperadament una vida més lliure,
però de vegades, i malauradament, més
enganyosa, amb paranys que podien
resultar fatals.
Dos policies són enviats a investigar
la desaparició de dues noies, dues
adolescents, filles d’una humil família
camperola. Un policia és gat vell, amb
tics del passat repressor; l’altra és jove,
ansiós d’un nou esperit en el cos policial.
Però hauran de col·laborar. I, al
capdavall, res no és ben bé el que sembla,
en una confusió notable entre esperit
de servei públic i prepotència abusiva
d’una banda, entre honestedat professional
i ambició de carrera de l’altra.
Però la pel·lícula no és només una
història brillant, un gran guió, sens
dubte, sinó també una posada en escena
esplèndida. A subratllar la fotografia,
excel·lent. La direcció d’actors, tots
plegats, que es queden sempre al llindar
del xiscle histriònic, sense caure-hi mai.
Una gran banda sonora, inquietant,
com mereix la història que s’explica.
Unes localitzacions precioses, als aiguamolls
del delta del Guadalquivir, fascinants
i tristos a la vegada. I a subratllar
unes visions aèries que, com si des del
cel tot fos preciós, enlluernen amb una
bellesa que emmascara tràgiques i sòrdides
realitats.
Els Goya guanyats en aquesta
passada edició són un merescut reconeixement
a una pel·lícula que defuig
el sensacionalisme del foc d’encenalls
per posar la cal·ligrafia cinematogràfica
al servei d’un retrat no només d’una
època, sinó també, potser, de la mateixa
condició humana.
Pseudociència a la TDT
om tothom, he hagut de tornar a sintonitzar tots els canals de la televisió. Això
C
suposa maleir els ossos del polític de torn que ho va decidir, perdre una hora
del teu preciós temps recordant el procés a seguir, i acabar fent zàping per tots els
canals haguts i per haver-hi. L’única cosa positiva de l’experiència ha sigut que la
resintonització dels canals de TDT m’ha suggerit la idea per l’article que esteu llegint.
Per un dia, no parlaré de cap de les grans cadenes de televisió espanyoles, ni de
les sèries d’èxit d’aquesta temporada, ni de qualsevol programa modèlic a la graella.
Avui toca lamentar-se de la infausta porqueria que emeten canals de baixíssima
qualitat, repartits entre la munió d’oferta televisiva de la TDT. I no em refereixo a les
televisions locals d’arreu de Catalunya. Em lamento de canals genèrics que, a més de
la pornografia nocturna, s’atipen de tarot i consultoris de tota mena durant les 24
hores del dia. Per l’amor de Déu. ¿Qui dóna el permís a aquests canals perquè puguin
emetre? ¿Ningú no ha sentit un mínim de vergonya aliena, encara que sigui per fer-hi
alguna cosa? Doncs sembla que no.
Hi trobareu programes de ciència barata, trufats d’ovnis i descobriments rellevants.
Seguirem amb el tarot de cartes, de bola de vidre o qualsevol altra andròmina
que permeti estafar a través del telèfon de pagament. A continuació, el torn dels
consultoris de salut. Pseudoexperts amb bata blanca fent recomanacions sobre la
dieta per curar el càncer. Immediatament després, un publireportatge d’un aparell
d’ultrasons que permet aprimar-se en poques setmanes i de ràpida entrega a casa.
¿Qui controla els continguts d’aquests programes de pseudociència? ¿Qui en
garanteix el seu rigor i qualitat? Ningú. Ningú vol dir ningú. I el problema, fa anys
i panys que dura. El pobre periodista contractat mileurista amb prou feines pot fer
la seva feina, atemorit de conversar-la. No podem confiar només en ell la tasca de
garantia de rigor. Quan, a més, resulta, que aquests canals viuen de vendre espais a
bruixes de pacotilla perquè, durant l’estona convinguda, hi puguin dir la seva sense
cap tipus d’impediment.
I no em cal que ningú em tiri les cartes per saber que el problema de què us parlo
no té visos d’arreglar-se aviat…
L’ULL VIU
Consells per a Pablo Iglesias
uan queden poques setmanes per la campanya electoral de les municipals,
Q tinc curiositat de saber com s’ho manegaran els de «Podemos» per seguir
sortint a la televisió. Totes les enquestes els hi pronostiquen un fulgurant ascens,
però les pròximes setmanes seran crucials. La població reclama a crits un nou estil
de fer política i passar pàgina de l’eterna corrupció que ha podrit el nostre sistema
polític. Però si els egoismes i egocentrismes dels líders de «Podemos» queden palesos
durant les setmanes que vénen, corren el risc de posar aigua al vi de les seves
expectatives. Aquí, la meva recomanació per a Pablo Iglesias: ja no cal sortir a televisió
tan assíduament com fins ara. Així, minimitza el risc d’unes eleccions que,
d’entrada, ja té al sac.
47 / gener-febrer 2015