I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

8 - 14 DE GENER DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
I SI EL PROBLEMA REAL
ÉS QUE NO DEIXEN CANVIAR
LES FRONTERES?
ENTREVISTA A TIMOTHY WATERS

2
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
SUMARI
8 - 14 DE GENER DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
Timothy William Waters: “La independència és la solució,
no el problema”
Per Andreu Barnils.
Eduard Fornés: “Volíem una església deslligada del franquisme,
però l’església ens va canviar a nosaltres”
Per Josep Rexach Fumanya.
Quim Masferrer: “M’autocensuro perquè hi ha gags que hauríem
de tenir superats”
Per Clara Ardévol Mallol.
Lurdes Zabalza: “La Guàrdia Civil ens va dir que cerquéssim en Mikel
a objectes perduts; aquí va començar el calvari”
Per Josep Rexach Fumanya.
Javier Martínez: “Villarejo no diu tot allò que realment sap”
Per Txell Partal.
Xavi Abad: “Administrar dosis de record a la població en general
cada pocs mesos no té sentit”
Per Josep Rexach Fumanya.
REPORTATGES
Dos anys tancats a casa esperant la vaccinació del seu fill:
“Ens sentim abandonats”
Per Clara Ardévol Mallol.
L’estratègia de covid zero de la Xina afronta l’òmicron setmanes
abans dels Jocs Olímpics d’Hivern
Per Alexandre Solano.
Com un eslògan d’Unamuno ha acabat marcant l’any Joan Fuster
Per Esperança Camps Barber.
ANÀLISI
OPINIÓ
Papi Robles, un tap d’urgència per a la via d’aigua de Compromís
Per Esperança Camps Barber.
El retorn de Puigdemont i la paradoxa de l’exili
Per Ot Bou Costa.
Els nervis exagerats de l’autonomisme republicà
Per Vicent Partal.
Això són nervis, nena
Per Marta Rojals.
Jordi Sabatés, amb tot l’enyor
Per Joan Josep Isern.
Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat
Per Gemma Pasqual i Escrivà.
La decisió de Joan Fuster
Per Núria Cadenes.
IMATGE DE PORTADA: CLAY BANKS / UNSPLASH

3
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
TIMOTHY WILLIAM WATERS
“La independència és la solució,
no el problema”
TIMOTHY WILLIAM WATERS, EN UNA IMATGE D’ARXIU
Entrevista a l’autor de ‘Boxing Pandora’ (Yale
University Press), que defensa una independència
que no es basi en la nació, sinó en la voluntat política

4
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANDREU BARNILS
Timothy William Waters és professor i investigador a
la facultat de dret Maurer School of Law de la Universitat
d’Indiana. També és director associat del Center for Constitutional
Democracy. Acaba d’escriure el llibre Boxing
Pandora (Yale University Press), en què defensa que les
independències poden ser més estables i pacífiques que no pas
les fronteres actuals. El seu llibre és una crítica demolidora als
partidaris de l’statu quo i els seus suposats valors de pacifisme i
estabilitat. Alhora, Waters defensa que no calgui ser una nació
per optar a la independència, sinó solament voluntat política
mitjançant referèndums. I proposa un mètode per defensar
també els drets dels qui són arrossegats cap a un estat nou
sense voler-ho. VilaWeb ha entrevistat el senyor Waters per
videoconferència i aquesta n’és l’entrevista.
—Heu treballat en el Tribunal Penal Internacional per a
l’antiga Iugoslàvia. Podríeu parlar-nos-en?
—Va ser una gran experiència. Ja havia treballat a Iugoslàvia.
Era a la fiscalia amb un equip de recerca per a donar suport a
les investigacions i acusacions. No investigava els assassinats
sinó els lligams polítics amb gent com Milošević. Treballava
amb historiadors i periodistes. Ens centràvem en les relacions
entre els dirigents polítics a Belgrad i la primera línia de lluita
i crims a Kossove.
Molta gent relaciona la
independència amb caos i
violència. Obrir la capsa de
Pandora és perillós. Volia
suggerir que potser és al
revés, i que la insistència
a mantenir la capsa de
Pandora tancada, i els
estats tal com són, és allò
que causa violència
—I un dia us vau trobar un anglès borratxo.
—Ha! Això va ser una mica abans, a Bòsnia. Just després de
la guerra. Deia que potser podríem permetre a la gent de separar-se
de Bòsnia. L’home anglès i borratxo em cridà: “Per
què no proves les teories en un altre país?” Ho vaig trobar
molt irònic. Tenia raó, proposava les meves teories al país
d’uns altres, i no al meu. Però és exactament allò que feien ell
i tota la resta d’organitzacions a Bòsnia. Tenien una teoria i
insistien que la unitat de Bòsnia seria la bona, sense demanar
a la gent si ho volia.
—Boxing Pandora. Per què aquest títol?
—Molta gent relaciona la independència amb caos i violència.
Obrir la capsa de Pandora és perillós. Volia suggerir que potser
és al revés, i que la insistència a mantenir la capsa de Pandora
tancada, i els estats tal com són, és allò que causa violència.
Que obrir la capsa i deixar que les comunitats se’n vagin pacíficament
pot fer les coses menys caòtiques i violentes. Potser
el problema és que sigui tancada. Vull fer visible que el sistema
actual, que per defecte assumeix que les fronteres no s’han de
tocar, és una cosa que hem de qüestionar. I que també hem de
qüestionar si mantenir les fronteres actuals estabilitza el món,

5
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
PORTADA
tal com ens diuen. Potser no és així. I a la segona part del llibre
miro de dissenyar un model millor.
—Ací hi ha algunes declaracions, o idees, del vostre llibre.
Podríeu comentar-les?
—Sí.
—“I si les fronteres existents “són el problema?”
—Aquest sóc jo. Reclamo aquesta cita. I si les fronteres actuals
són el problema? És la meva tesi. Qüestiono que les fronteres
fixes siguin bones. I que el sistema sigui estable.
—“Les fronteres existents proporcionen estabilitat. És cert?”
—Aquest llibre defensa que la independència és la solució, no
el problema. Si veus que comunitats amb identitats diferents
són forçades a compartir un espai únic i no funciona, no hi ha
estabilitat. Hi ha conflictes interns. Mira Kossove, per exemple.
La violència dels anys noranta va ser una qüestió de la rivalitat
entre serbis i albano-kossovesos coexistents en un sol estat. És
bonic que es pugui coexistir, però a vegades viure en la mateixa
unitat és allò que porta conflictes i no estabilitat. Qui domina?
Quina llengua i religió hi ha dins l’estat únic? La separació pot
solucionar aquestes qüestions.
—“Poques independències triomfen.”
—Tant si estàs a favor de les independències com en contra,
és un fet.
—“La resistència violenta a la independència és el problema.”
—La independència porta a la violència, ens diuen. I, certament,
hi ha correlació entre independència i violència. Però n’és la causa?
No és clar si la causa és la independència o la resistència de
l’estat. La resistència violenta a la independència és el problema.
En els pocs exemples en què la independència ha estat de mutu
acord no hi ha hagut violència. I els independentistes hi eren
igualment. El Canadà, Escòcia, Txecoslovàquia. En uns llocs s’hi
arriba, en uns altres, no. Però sense violència. Compara-ho amb
Catalunya, en què la violència, tot i que més baixa que en unes
altres parts del món, va ser instigada per l’estat. L’estat és qui
mostra la violència dels policies amb les porres. I arreu del món
es veu i s’entén més bé la violència si la mires com a resposta a
un moviment que, d’una altra manera, és pacífic. Kossove, per
exemple. Els independentistes, al començament, eren quasi
gandhians, als anys vuitanta. I es tornen violents arran de la
resistència de l’estat. Sovint, la font de la violència és l’estat.
—Quins són els principis de la teoria clàssica i les diferències
amb la teoria de Wilson?
—Són les meves etiquetes. Del món actual, en dic clàssic (1945-
1970), i del de Wilson, pre-clàssic. Wilson deia: “Fem que la
identitat, l’etnicitat, determini les fronteres.” Ara som al món
clàssic, de després de la Segona Guerra Mundial, en què diem
que les fronteres, el territori, són fixes. I les poblacions que
hi viuen són les que tenen dret a autogovernar-se. Solament
elles. El 1945, això semblava una idea revolucionària, perquè
així es justificaven la descolonització i les independències, però
sempre dins les fronteres colonials. No es demanava a la gent
que hi vivia si compartien la voluntat de viure junts. Sembla
radical, però és molt conservador; la idea és que les fronteres
no han de canviar mai.
L’estat és qui mostra la violència dels policies
amb les porres. I arreu del món es veu i s’entén
més bé la violència si la mires com a resposta
a un moviment que, d’una altra manera, és
pacífic

6
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
PORTADA
Molta gent es pensa incorrectament que
els independentistes són els nacionalistes i
els violents. I sovint és al revés. La gent que
s’oposa a les independències són els que fan
aquestes coses
—Cita: “La idea que un grup podria florir més bé en un estat
propi o simplement desitja els beneficis de la condició d’estat
–la idea original de l’autodeterminació– no es troba enlloc.”
—La idea original d’autodeterminació, de Wilson –i de Lenin,
per cert–, és que si un grup és una nació, pot tenir el seu estat.
Una idea que pot ser complicada perquè es basa en l’etnicitat
o la raça. Sobretot si ho imposes als altres. Però aquesta idea,
d’ençà de la Segona Guerra Mundial, ja no té la força d’abans.
Fem servir l’autodeterminació en el sentit que els grups tenen
el dret d’autogovern dins les fronteres existents. És a dir, just
el contrari d’allò que volia dir abans l’autodeterminació.
—Què és l’autodeterminació interna i externa?
—L’externa és el dret de formar un estat nou. D’anar-se’n. La
interna té a veure amb la idea, molt sensible, que si vols autogovernar-te,
també t’ha de preocupar com t’autogovernes.
Més democràcia per als teus, drets de les minories, etc. Estic
molt a favor dels drets humans, i la democràcia, però en els
casos en què no és possible d’aconseguir-los dins l’estat o en
què una comunitat no vol ser-hi, necessitem una altra eina. La
gent es queda encallada. Tal com deia un macedoni: “Per què
he de ser la minoria al teu país, si tu pots ser-ne una al meu?”
—D’independències com a dret de revolució arran dels atacs,
quines hi ha?
—La d’Amèrica. Si llegeixes la declaració, veuràs que posen
com a justificació les agressions viscudes. Part de la meva
crítica a aquesta via és que, si creiem que és la millor eina, és
poc habitual, és tardana i crea incentius perversos. Porta els
grups a patir públicament per a tenir suport internacional. És
pervers. Si creus que una comunitat ha de ser independent,
has de creure-ho abans no hi hagi morts i guerra. Hem de fer
que la gent visqui guerres per a donar-los suport diplomàtic?
—És la via gandhiana. I va funcionar.
—Cert. La via va ser intel·ligent, humana i es basava en el fet
que l’imperi britànic en molts sentits era brutal, però alhora
la societat britànica era oberta, humana, liberal i no estava
preparada per entrar en conflictes més violents.
—Qui va dir aquesta cita: “Què poden significar paraules com
‘independència’ o ‘sobirania’ per a un estat de tan sols sis
milions? Avui solament sota presumpcions bastant peculiars
aquesta formació pot tenir una possibilitat de vida. Com podria
de tenir èxit un estat amb la grandària d’una sola província”?
—Les paraules són d’Adolf Hitler demanant-se quin sentit té
una Àustria independent. Molta gent es pensa incorrectament
que els independentistes són els nacionalistes i els violents. I
sovint és al revés. La gent que s’oposa a les independències són
els que fan aquestes coses. El nacionalisme no és solament una
qualitat dels independentistes sinó també dels unionistes que
insisteixen en la glòria de la nació.
—Expliqueu que la mida mitjana de les nacions, per culpa de
la Xina i l’Índia, és de 40 milions d’habitants per país. Però
la mediana –la més habitual, la que més països tenen– és de
7,6 milions.
—Cert. I no tinc res en contra dels països grans. El meu ho és.
Espero que es mantingui unit tot i les meves teories. Si funciona,
funciona. Però si no, no.
—Quina és la nova norma que proposeu? No voleu que els
independentistes s’hagin de basar en etnicitat o territori ja
marcat? Ni Wilson, ni model clàssic. Dieu que l’única cosa
que compta és si la gent se’n vol anar o no. Siguin nació o no.
Visquin en fronteres ja conegudes o no.
—Exacte. Vull apartar-me del model actual, que veig rígid,

7
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
PORTADA
Vull que el desig polític
vagi per davant de la
qualitat ètnica. Fer-ho
mitjançant referèndums.
Les dues coses que
necessites són el desig
polític i que la comunitat
visqui junta en un lloc
perquè no deixa sortir de les fronteres. I no vull anar al model
de Wilson, que diu que heu de ser tots francesos o musulmans.
Vull que el desig polític vagi per davant de la qualitat ètnica.
Fer-ho mitjançant referèndums. Les dues coses que necessites
són el desig polític i que la comunitat visqui junta en un lloc. Per
exemple: si els catalans volen ser independents, poden escollir
les fronteres existents de Catalunya. Però també poden escollir
els Països Catalans. Ara, potser aleshores perden el referèndum.
També poden escollir que parts de Catalunya no siguin independents,
perquè hi ha parts en què no són independentistes.
Barcelona ho és menys que Girona. Proposo que la gent esculli.
El mecanisme fa que els independentistes escullin fronteres en
què creuen que poden guanyar.
—Dieu que hi ha d’haver un milió de gent que se’n vulgui anar,
pel cap baix. No s’hi val que un poble de dos-cents habitants
reclami la independència.
—És una aproximació pràctica, he de posar límits a la meva
proposta. És el meu vessant legal, i no de filosofia política.
Evitem l’absurd d’un home sol en una muntanya volent la
independència. Dic un milió, però en poden ser dos, cinc o
mig. Prou gran per a evitar casos de màfies o multinacionals
controlant poca gent. I una altra cosa. Tot i que una majoria de
més del 50% pot ser prou, crec que una supermajoria del 70%
és millor. I sé que als independentistes catalans potser no els
agrada. És com ho veig.
—És molt interessant la idea del referèndum en cascada. Quan
un milió vol la independència, què passa amb aquells que són
dins i no la volen? Dieu que si, en aquest milió, hi ha 100.000
persones que se’n volen anar, que facin un referèndum per
mirar de romandre on eren. I si el guanyen, que hi romanguin.
I si ara, d’aquests 100.000, n’hi ha 10.000 que volen ser
independents, que facin un altre referèndum, i si el guanyen,
que ho siguin. Així evitem que la gent sigui on no vol.
—Exacte. Els nombres són arbitraris. La idea de la cascada és
donar l’oportunitat als que guanyen i als que no. Una part de
la crítica a fer a llocs com Catalunya és que, si arribes al 50%
més 1 i te’n vas, vol dir que el 49% no se’n vol anar. I els arrossegues.
Sembla injust. I si la resposta és: “Home, el 51% és
més gent que el 49%; és més injust, encara.” És cert. Acceptem,
doncs, que sempre pots arrossegar algú, però intentem que la
xifra sigui ben petita. Deixem que la minoria que no se’n vol
anar tingui l’opció de romandre. Si no, acabes fent opcions
coercitives, imposades.
—D’on traieu aquesta idea?
—De la Primera Guerra Mundial. A la frontera entre Alemanya
i Polònia i a la frontera entre Àustria i Iugoslàvia es van fer referèndum
per a permetre que la gent que es veia arrossegada a
fora pogués tornar a dins. La frontera s’ajusta més a la realitat.
I encara funciona.

8
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
PORTADA
—El cas català, què us suggereix?
—És un cas molt interessant. Els independentistes han estat
molt hàbils aquests darrers quinze anys d’evitar la idea que la
independència es basa en l’ètnia o la sang, ho han mantingut
dins les fronteres territorials i no ho han obert a l’espai lingüístic,
tot i que la llengua és important. Voler Països Catalans seria
la mort del moviment. Han estat molt llestos de no centrar-ho
en la identitat, tot i la relació evident. Es basa en el desig polític.
Crec que el cas català va d’això més que no del 1714 o de Franco.
La força ve del desig de voler governar-se amb respecte i amb
idees obertes.
—A Catalunya, el 2021 els independentistes van tenir una
majoria de més del 50% en unes eleccions per primera vegada.
Això canvia res?
—És una mica millor. I de la llista de coses a fer, aquesta és feta.
Una més. Som la majoria dels votants. Molt bé. Ara estaria més
bé ser la majoria del cens. Difícil, però no impossible. I aconseguir-ho
en un referèndum i no en unes eleccions en què la
gent escull governs més que no pas opcions. L’inconvenient és
que l’estat espanyol no el deixa fer, aquest referèndum. Cert.
Tan sols descric la situació ideal. Em demano si va ser intel·ligent
de tirar endavant, tal com es va fer quatre anys enrere,
sabent que les xifres no eren tan altes. No és fàcil de respondre.
Simpatitzo amb els grups que tenen davant tantes dificultats
i fan moviments extraconstitucionals i, fins i tot, exerceixen
violència davant la violència de l’estat. Però són moviments
arriscats. S’ha de saber. Imagina’t que, quatre anys enrere, tot
i la violència estatal, hi ha una participació molt més alta, que
fou un 63% del cens. Potser haurien canviat les coses. Aquest
és l’objectiu. Basar-ho en xifres d’eleccions és més feble.
—Per acabar: la part més difícil no és tenir la idea, sinó que
s’apliqui.
—No crec que passi aviat. Sóc realista i estudio relacions
internacionals, que es basen en el poder. Ho sé. Hi ha moments,
incidents, en què la idea pot agafar força. El cas de
Kossove. Però essent honest, les forces en contra són més
poderoses. No arribarem al punt que les Nacions Unides es
facin seva aquesta idea. O veure-la signada en un tractat.
En la teoria dels drets humans, cada vegada té més pes la
idea de cultura de la conformitat, tot i que no tens maneres
de fer-la complir. Els valors s’internalitzen. Per exemple,
la idea que s’han de respectar les voluntats democràtiques
de la gent. Pensa en els kurds o els catalans. No tenen gaires
cartes diplomàtiques. Si fem pressió perquè els estats es
prenguin seriosament els desitjos democràtics, ajudarà a la
causa. Per poc que sigui. I, en segon lloc, vull originar debat.
Sé que a curt termini, a mitjà termini, no passarà això que
dic. Però el debat, sí.
Els independentistes han estat molt hàbils
aquests darrers quinze anys d’evitar la idea que la
independència es basa en l’ètnia o la sang, ho han
mantingut dins les fronteres territorials i no ho
han obert a l’espai lingüístic, tot i que la llengua
és important

9
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ENTREVISTA
EDUARD FORNÉS
“Volíem una
església deslligada
del franquisme,
però l’església
ens va canviar
a nosaltres”
Entrevista a un dels capellans catalans que van passar
per la presó concordatària de Zamora, ideada pel règim
franquista amb l’ajut de la Conferència Episcopal
espanyola

10
EDUARD FORNÉS
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Es van passar tota la
nit interrogant-nos
i demanant-nos que
identifiquéssim gent.
El comissari en algun
moment treia la pistola,
però no sabia què fer-ne.
El fet d’anar amb sotana
ens protegia i ens donava
una certa autoritat
El documentari La presó dels capellans
(Apaiz Kartzela) ha destapat una
història poc coneguda sobre com
el franquisme va idear una presó
per a capellans que defensaven els
drets civils. Sobretot eren bascs, però per
aquest centre de Zamora també hi van
passar cinc catalans. Un d’ells és Eduard
Fornés, una de les veus del documentari,
que recorda en aquesta entrevista el seu
pas per la presó. Quan en va sortir, es va
secularitzar i després va fundar l’Editorial
Mediterrània.
—Per què us van tancar a la presó de
Zamora?
—Després d’ordenar-me capellà, vaig
anar a la parròquia del Sagrat Cor, al barri
de Ca n’Oriac de Sabadell. Era una barriada
d’immigració amb unes condicions
molt precàries. El primer de maig de
1968, CCOO i més grups organitzats del
barri van fer una trobada als afores de la
ciutat i ens hi van convidar, als capellans
del barri. Que ens convidessin volia dir
que estàvem integrats. Hi vam anar i vam
tornar tots en grup i, com que hi devia
haver algun infiltrat, quan vam arribar
al pas a nivell que separava el barri de
Sabadell, ens hi esperaven els grisos. Es
va sentir un toc de xiulet i van començar a
carregar i a pegar la gent. Vàrem obrir les
portes de l’església perquè la gent pogués
entrar-hi, perquè segons el concordat,
quan algú entrava dins una església quedava
protegit. La policia va envoltar-la
i ens hi vàrem quedar unes trenta-cinc
persones, entre dones, homes i criatures.
—Quantes hores?
—L’església va estar envoltada tota la
nit amb focus i gossos, i fins i tot van
venir amb metralletes. Ens van tallar el
telèfon, la llum, l’aigua... Durant la nit
em vaig posar la sotana i vaig sortir per
acompanyar una dona, la Pilar, perquè
se l’emportés l’ambulància. Estava embarassada
i va avortar a causa dels cops
de porra.
—...
—L’endemà al migdia, la policia em
va ensenyar una carta escrita pel bisbe
Marcelo González que els autoritzava a
entrar a l’església. En contra d’allò que
diu el concordat. Van entrar i amb dos
autocars se’ns van endur a la comissaria
de Sabadell. A tots tres capellans ens van
separar per fer creure que col·laboràvem
amb la policia, cosa que era mentida. Es
van passar tota la nit interrogant-nos i
demanant-nos que identifiquéssim gent.
El comissari en algun moment treia la
pistola, però no sabia què fer-ne. El fet
d’anar amb sotana ens protegia i ens
donava una certa autoritat. Ens havien
de portar a la Via Laietana, però mentre
hi anàvem van arribar ordres que ens
portessin a les Teresianes del carrer de
Ganduxer, on vivia l’arquebisbe Marcelo
González. Va donar una carta als policies
i els va dir: “Es queden sota la meva
jurisdicció.” Els policies se’n van anar i
l’arquebisbe ens va deixar en llibertat tot
adduint que teníem una funció pastoral.
No m’ho creia. Em deté la policia i m’allibera
el bisbe? Però què coi és, això? No ho
podia acceptar. Era la manera d’actuar
de l’església del nacionalcatolicisme, del
franquisme.
—Però això no us va alliberar de les
acusacions.
—No. El 25 de març de 1969, ens van
jutjar pels fets del maig del 1968 al Tribunal
d’Ordre Públic, a Madrid, acusats
de manifestació violenta i desacatar la
policia. El judici es va fer a porta tancada
perquè hi havia estat d’excepció. Per sort,
la defensa de l’Albert Fina i en Josep Soler
Barberà va ser molt bona, i de la petició
de dos anys de presó, ens van condemnar
a sis mesos i un dia.
—I cap a Zamora.
—Sí. Abans de nosaltres tres de Sabadell,
ja hi havia passat en Botey i havia ensenyat
als capellans bascs alguna cançó en
català. Hi vam arribar tard, de nit. Ens
van posar en cel·les individuals. Imagina’t
la situació, i, de cop, a mitjanit,
els bascs s’assabenten que els catalans
hem arribat i comencen a cantar: “Vull
ser lliure, vull ser lliure ara mateix.” És
clar, se’t fa un nus a la gola quan sents
cantar en català quan estàs tot sol en una

11
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
EDUARD FORNÉS
Per aquesta presó hi van
passar solament cinc
catalans. I de bascs, una
cinquantena
cel·la d’una presó en què et diuen que
seràs tractat com un enemic polític. Va
ser molt impactant.
—Com eren les condicions de la presó?
—Vàrem passar molt de fred. Era una
presó gran en què hi havia molts presos
comuns que tenien unes condicions
molt més bones que no pas les nostres.
Ens havien adaptat un pavelló, però ens
feien dormir a tots en una mateixa sala
que donava al patí a través d’una reixa. Al
matí, quan et llevaves, havies de vigilar
de no relliscar perquè hi havia gel al terra
de l’habitació. I el menjar normalment
era una galleda amb un potatge amb unes
taques vermelles de greix, o vés a saber
què. Alguna vegada ens hi vam trobar
un drap o un fregall, com a missatge de
menysteniment cap a nosaltres. Per sort,
els bascs tenien un bon rebost de menjar
que els enviaven. I hi havia algun funcionari
que ens tenia en certa consideració.
Un d’ells –que surt al documentari– es
va oferir a aconseguir-nos medicament
o allò que necessitéssim.
—Per què hi havia tants capellans bascs?
—Per aquesta presó hi van passar solament
cinc catalans. I de bascs, una
cinquantena, i a alguns, com ara en Jon
Etxabe, els van demanar pena de mort en
el procés de Burgos. Els bascs van patir
molt i uns quants van passar molts dies
en cel·les de càstig –vint-i-tres hores
dins la cel·la i una al pati, tot sol. Era molt
dur. Aquesta diferència era perquè havien
ajudat alguns pròfugs i els van vincular
amb ETA. Per això a uns quants els demanaven
condemnes molt altes. Arran
d’això al País Basc hi havia una sensibilitat
molt gran envers els capellans i aquí
no n’hi havia. Estaven molt organitzats
i rebien molt de menjar, cosa que ens
anava molt bé. Fins i tot vam arribar a
tenir una emissora dins la presó, feta
amb peces que havien entrat en llaunes
de conserva. Vaig arribar a parlar amb
periodistes de Le Monde per explicar la
nostra situació.
—La cosa que més sorprèn dels capellans
bascs és el seu caràcter contesta-

12
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
EDUARD FORNÉS
tari, molt allunyat del caràcter pacifista
que hom pot pressuposar a un capellà.
—Segurament era per tot allò que havien
viscut i per la situació que hi havia País
Basc. Cada nit cantaven l’himne basc.
També hi ha diferència entre bascs i catalans,
però certament ells tenien molta
fortalesa i eren molt durs.
—Fins i tot van arribar a construir un
túnel. Bèstia.
—Exacte. N’hi havia un que havia estudiat
arquitectura i van començar un túnel.
Van arribar a tenir-hi una mica de llum
a dins amb un cablejat que havien ideat.
Realment és admirable allò que van fer.
Van excavar vint metres de túnel! I van
arribar a veure llum a fora, però el dia que
volien sortir hi havia lluna plena. Com
que el voltant de la presó era molt àrid
i els haurien pogut veure, van ajornar la
sortida, però això va fer que descobrissin
el túnel.
—El documentari hi passa molt per sobre,
però vàreu ser dels qui va intercedir
perquè el procés de Burgos no es fes a
porta tancada. Com va anar?
—Vaig escriure una carta en un mocador
de paper per al bisbe Saint-Gaudens de
Tolosa, amb qui era amic. Li explicava
que en el procés de Burgos, com que es
jutjaven dos capellans a qui demanaven
pena de mort, el judici es faria a porta
tancada. I que pensaven de secularitzar-se
perquè es fes a porta oberta i fos
més transparent. Vam amagar la carta
a l’anorac d’un pres basc que sortia el
mes de febrer i la va portar a Tolosa.
Saint-Gaudens tenia contactes amb el
secretari d’estat del Vaticà, que va parlar
del procés de Burgos a Pau VI. El Vaticà
va enviar tres cartes: una al nunci d’Espanya
al Vaticà, una altra al bisbe de
Bilbao i la tercera al ministre de Justícia.
En aquestes cartes, el Vaticà renunciava
al privilegi del concordat que el judici es
fes a porta tancada. Madrid va acceptar
de fer-lo a porta oberta, van millorar una
mica les condicions de la nostra presó,
Franco va indultar els catalans i a final
de març vam sortir en llibertat. Va ser
una maniobra política per a dir: “Amb
els catalans pactem, però amb els bascs
no.” No teníem cap intenció de sortir de
la presó i ens van haver de fer fora.
—Quan sortiu de la presó, us secularitzeu.
És una pregunta molt personal, però
per què vau prendre aquesta decisió?
—Va arribar un moment en què hi havia
un plegat de tradicions religioses sense
base real. El diumenge, fer no sé quants
casaments, a la tarda més bateigs... Tota
l’església plena de gent, allò era una
festa, però incapaços de resar junts un
pare nostre. Tenia la sensació que sagramentalitzava
un poble que no estava
evangelitzat. Sona molt fort, però vull dir
que anàvem repartint sagraments, però
no sentia que es visqués el cristianisme,
cosa que em creava tensions. Això va ser
un aspecte. Per una altra banda, havia
començat a treballar de soldador elèctric
per renunciar a la paga de l’estat,
perquè no estava d’acord amb aquesta
església. Els capellans érem pagats com
a funcionaris de l’estat! I la presó va ser
determinant. T’anul·len del punt de vista
humà. I va arribar un punt en què no em
veia amb cor de continuar.
—Sobre la secularització, un capellà que
apareix al documentari fa una reflexió
interessant: “Volíem canviar l’església
i l’església ens va canviar a nosaltres.”
Us hi sentiu reflectit?
—Sí, entenc què vol dir. Hi va haver un
moment en què volíem canviar l’església.
Vàrem renunciar a la paga de l’estat, ens
vàrem posar a treballar, volíem tenir les
portes de l’església sempre obertes a tothom,
acollir tothom, volíem una església
més pròxima a la gent. El Concili Vaticà
II ens va crear unes esperances de renovació
a fons, però l’episcopat espanyol
mai no en va acceptar l’esperit. Volíem
una església deslligada del franquisme,
no tan jeràrquica, més participativa,
però l’església ens va canviar a nosaltres.
Arriba un punt en què ets conscient de la
teva impotència i ja no pots més.
—Us en vau anar decebut.
—Els anys després del concili, molts
capellans van decidir de secularitzar-se i
formar una família. Per diversos motius.
També és cert que la qüestió del celibat
és un inconvenient greu i s’hauria de
resoldre. I la prova és el problema de la
pederàstia que hi ha hagut a l’església.
En canvi, unes altres religions accepten
que es pugui fer una funció pastoral i
formar una família. És una herència del
Concili de Trento, enlloc de l’evangeli
no diu que per a ser capellà no et puguis
casar. Em vaig casar quatre anys després
d’haver sortit de la presó i tinc tres fills
i cinc néts.
Enlloc de l’evangeli no diu
que per a ser capellà no
et puguis casar. Em vaig
casar quatre anys després
d’haver sortit de la presó i
tinc tres fills i cinc néts

13
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ENTREVISTA
QUIM MASFERRER
“M’autocensuro perquè hi ha gags
que hauríem de tenir superats”
Entrevista a l’actor i presentador, que estrena una altra
temporada de ‘El foraster’, i continua fent ronda amb
l’espectacle ‘Bona gent’
ADIVA KOENIGSBERG

14
QUIM MASFERRER
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Avui TV3 estrena una altra temporada
d’El foraster, amb un primer
capítol a Mura (Bages). Ja fa nou
anys que els espectadors segueixen
fidelment les aventures de
Quim Masferrer per diversos pobles
catalans. El secret de l’èxit, explica l’actor
i presentador, rau en la gent que
protagonitza els programes, sempre
diversa i anònima, però amb moltes
històries a explicar. Masferrer, a més,
continua fent ronda pel Principat amb
l’espectacle Bona gent, sense guió, en
què els espectadors del públic són els
protagonistes. Hi parlem de tot plegat i
també hi comentem la situació política.
Masferrer es mostra optimista: “La gent
hi és. I tant que hi és!”
—Què ens podeu avançar de la nova
temporada d’El foraster?
—És una temporada molt maca, amb
capítols molt diferents els uns dels altres.
Hem estat en noranta-cinc pobles i tots
els programes són diferents, però sempre
fem el mateix! [Riu.] Arribem a un lloc,
coneixem la gent i a partir d’aquí passen
coses sensacionals: rius, t’emociones, et
sorprens... La importància rau en la gent,
i com que cada vegada la gent és diferent,
no hi ha dos capítols iguals. Aquesta és la
màgia d’El foraster, que és una aventura.
Els espectadors també són forasters quan
veuen el programa.
—La covid ha dificultat gaire el rodatge?
—Hem filmat amb màscara i hem cancel·lat
monòlegs perquè hi ha hagut brots
o perquè algun dels entrevistats ha estat
positiu. Però El foraster té molta veritat i
també retratem aquest moment que ens
ha tocat viure, que no sigui tan sols una
cosa negativa.
—I com us ha afectat en l’àmbit humà?
—Hi ha una cosa que m’han repetit als
pobles que m’ha emocionat molt: “Amb
aquest temps tan dur que hem viscut, la
teva visita ha estat una alenada d’aire
fresc, al poble han passat coses. I el fet de
poder riure i sentir-nos protagonistes ha
estat una medecina.” Quan et diuen això,
t’adones que allò que fas va més enllà
d’un programa de televisió. La covid ha
obligat a cancel·lar molts actes que es fan
en comunitat, com ara les festes majors,
i la gent té ganes de tornar a celebrar
coses junts.
—Realment l’humor té un gran poder
sanador.
—I tant! L’humor és una medecina natural
des de temps immemorials. Riure
ens serveix per a sentir-nos vius. També
crec molt en la capacitat de riure’ns de
nosaltres mateixos. No sé qui va dir la
frase aquella de: “La intel·ligència de les
persones no es valora pel seu coeficient
intel·lectual, sinó per la capacitat que
tenen de riure’s de si mateixes.” La base
de la feina que faig és, primer de tot,
riure’m de mi mateix i de les ridiculeses
de l’espècie humana.
—A l’anunci de la nova temporada us feu
ressò del fenomen de la gent de ciutat
que ha anat a viure a pobles arran de la
pandèmia. Per què aquesta qüestió?
—Això depèn de l’equip de promoció de
TV3. És cert que amb el teletreball això ha
passat, i està molt bé perquè molts pobles
tenen despoblament. M’agrada molt la
gent que és valenta i se’n va del lloc d’on
és, perquè costa molt. Que de cop algú de
ciutat se’n vagi a viure a un poble ho trobo
sociològicament interessant, també si
passa al revés...
—A l’anunci dieu: “Passeu dos hiverns
en un poble i en parlem!” Creieu que hi
ha certa desconfiança que aquesta gent

15
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
QUIM MASFERRER
Sense públic no hi ha cultura, s’ha vist amb la
pandèmia, i, per tant, els ho volia agrair, fer-los
protagonistes
se’n pugui cansar de pressa o tracti la
vida als pobles amb certa banalitat?
—Bé, la gent de ciutat té dificultats per
a moure’s pels pobles i al revés també
passa, però aquestes coses no em creen
conflicte. Sí que és veritat que tenim molt
arrelat el concepte de foraster. Vaig parlar
amb un noi que li deien “el foraster”,
però no era nouvingut al poble, sinó que
el seu avi hi havia anat a viure i a ell, el nét,
encara li deien així! La frase de l’anunci
me la van dir al programa de Formentera:
“Passeu-hi dos hiverns i ja sereu formenterencs.”
No és igual l’agost que un
dimarts de febrer fosc al vespre sense les
botigues obertes. També recordo el programa
de l’Estany, en què una doctora de
Barcelona estava encantada d’haver anat
a viure al poble, on coneixia tots els pacients
i podia visitar-los a casa. Tenia la
sensació que se li morien molt, i no és que
se’n morissin més, és que els coneixia i
quan es morien ho sabia. A Barcelona,
treballava en un CAP i no coneixia la vida
dels pacients ni el desenllaç que tenien...
—A la ciutat, aquesta vida en comunitat
costa molt més.
—Sí. Gisclareny, el poble més petit de
Catalunya, té només vint-i-sis habitants,
que poden viure a deu quilòmetres
de distància, però es coneixen tots. I em
van dir: “En canvi, al replà d’un pis de
l’Eixample no es coneixen, i viuen a dos
metres!”
—Acabeu amb el “sou molt bona gent”.
Sempre us heu trobat bona gent o heu
tingut alguna experiència negativa?
—No considero que tingui potestat per
dir si la gent és bona o dolenta, m’hauria
d’analitzar primer a mi, però sí que puc
constatar que la bona gent guanya de
pallissa la gent que no ho és. La frase ve
del primer programa. Trobava que dir:
“Gent d’Espolla, moltes gràcies!”, es feia
molt curt. T’ho han donat tot, se t’han
obert de bat a bat i gràcies a ells hi ha
programa, no pots dir tan sols això. Em
va sortir de dir: “Gent d’Espolla, moltes
gràcies, sou molt bona gent!” I ens vam
mirar amb el director com dient: “És
això!” Vol dir: “Gràcies per enriquir-nos,
emocionar-nos i riure plegats.” Ha fet
molta fortuna perquè la gent pel carrer
em diu: “Bona gent!” Sembla que sigui
en Bonagent, i és collonut.
—Fa temps que feu ronda per teatres
amb l’espectacle Bona gent, precisament,
en què el protagonista també és el
públic. És molt diferent fer-ho al teatre
que a la televisió?
—És diferent, però la font d’energia és
la mateixa: la gent. Va ser una proposta
agosarada que vaig fer a la meva productora.
Sense públic no hi ha cultura, s’ha
vist amb la pandèmia, i, per tant, els ho
volia agrair, fer-los protagonistes. A la
productora em van mirar força malament
perquè vaig voler fer-ho sense guió
i que els protagonistes fossin les persones
que em vinguessin a veure, tal com
faig amb El foraster, però in situ. I ja hem
fet dues-centes cinquanta funcions. Una
parella em va dir que m’havien vingut a
veure catorze vegades perquè l’espectacle
sempre és diferent. És un format nou,
completament boig, que s’ha convertit
en una mena de catarsi col·lectiva. Normalment
no saps qui tens al costat quan
vas al teatre o al cinema, i en aquests

16
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
QUIM MASFERRER
casos s’uneixen i parlen entre ells. Hi va
haver una noia que va trobar feina!
—Com va ser?
—Li vaig demanar a què es dedicava i
em va dir que estava desocupada, amb
una nena petita. Va dir que era educadora
social i va resultar que entre el públic hi
havia el director d’un centre cívic que
buscava una educadora social i li va donar
feina. Això és molt bèstia! O gent que ha
demanat de casar-se a la parella davant
del públic. Quan comparteixes aquestes
coses, s’enriqueix qui ho explica i qui
ho rep, encara que siguin desconeguts.
A vegades sembla que solament tenim
entrevistes els que tenim un programa,
els que marquen un gol o els que escriuen
un llibre. Doncs no, tothom té una
entrevista, tothom té coses interessants
a explicar, i amb El foraster i Bona gent ho
hem demostrat.
—Segurament un dels secrets de l’èxit
també és l’espontaneïtat, dir allò que us
surt en cada moment. Això de fer bromes
sense guió us ha fet mai por? Us heu
autocensurat?
—M’aplico censura a mi mateix, però
volguda. Hi ha coses sobre les quals no
em ve gens de gust de fer humor. Entra
dins el sentit comú. Es pot fer humor de
qualsevol cosa, qui jutja la mena d’humor
és el públic, que deixa de veure’t o no,
però hi ha moments en què noto que de
certes coses no em ve de gust. No és que
tinguis uns principis i uns valors inamovibles,
vas canviant. Fa vint anys podia
fer unes bromes que socialment podien
ser acceptades i ara crec que aquesta
mena d’humor s’ha acabat i hem de
fer passes endavant. Amb qüestions de
gènere, per exemple. Aplico allò que em
diu el cor i m’autocensuro, però perquè
no vull dir certes coses, perquè hi ha certs
gags que hauríem de tenir superats.
tothom faci l’humor que vulgui, són els
espectadors que decideixen fer la creu a
una persona perquè no els agrada aquell
humor o perquè no convergeixen amb
allò que diu. Però això de prohibir... No
fotem! Et poden agradar les lletres de
Valtònyc o no, però hem de fotre a la
presó un noi per cantar? En el meu cas,
com amb moltes coses a la vida, amb
l’humor m’escolto molt allò que em diu
el cor, m’agrada fer les coses de veritat.
En aquest camp, hi tinc molt de guanyat
perquè crec que tinc la millor feina del
món i que m’ho agafi amb aquest esperit
té a veure amb el fet que tingui bona rebuda.
No em prenc cada programa com
“oh, un programa més”, al contrari. A
final de gener comencem a enregistrar
capítols nous i ja em forastejo a sobre!
—El programa i la ronda us demanen
força moviment, i quan van començar
El foraster encara no éreu pare. Us ha
canviat gaire la perspectiva?
—Sí, la paternitat i la maternitat transformen!
Quan no era pare deia adeu i
agafava jaqueta i claus. Ara han canviat
Que tothom faci l’humor que vulgui, són els espectadors
que decideixen fer la creu a una persona perquè no els
agrada aquell humor o perquè no convergeixen amb allò
que diu. Però això de prohibir... No fotem!
—Sembla que hi ha resistència a fer
aquests canvis. Hi ha humoristes que
diuen que ja no es pot fer broma de res...
—Bé, de prohibicions, les justes. Que

17
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
QUIM MASFERRER
moltes coses. Tot i que la Xantal petita
està molt acostumada que sigui uns dies
fora i torni. A tot estirar passo unes tres
nits fora, en el meu cas és molt compaginable.
Fa que gaudeixi molt més el
temps que estem junts. Ara, per exemple,
fa mig any que no enregistro i he estat
molt a casa.
—Com viviu la paternitat? Es diu molt
que s’aprèn més que no s’ensenya. Teniu
aquesta sensació?
—Sí, perquè tornes als orígens, tal com
eres tu. Redescobreixes les coses que
tenies guardades en un calaix i no recordaves.
No recordaves com vas començar
a raonar o l’esponja que eres i la memòria
que tenies. Si promets una cosa i no la
fas, se’n recorden! És un gran misteri.
Consideres moltes coses existencials i
apareix un proteccionisme animal molt
bèstia que ignoraves. És una barreja de
racionalitat i animalitat, una experiència
brutal. Constantment neixen criatures, té
poca cosa excepcional, perquè és la mar
d’habitual, però ho vius com una cosa
realment extraordinària.
—Per acabar, volia demanar-vos també
pel moment polític. Mai no us heu
amagat que sou independentista i heu
participat activament en unes quantes
campanyes relacionades amb el procés.
Com veieu la situació?
—Fa molts anys que dic que sóc independentista
i només faltaria, seria absolutament
absurd amagar-se’n. Amagar les
coses no surt a compte, ben al contrari:
siguem sincers i oberts. Deixaré de ser
independentista el dia que siguem independents,
i estic segur que ho serem.
És una cosa d’estómac, de cor, de sentiment,
una cosa que t’arrela, que t’identifica
amb un territori. De la mateixa
manera que et sents identificat amb el
món rural, que estimes el teu poble, estimes
el teu país i vols que t’hi identifiquin.
Ningú no ens va dir que seria fàcil! Potser
sí que ens ho vam pensar, però és qüestió
de lluitar fins al final amb arguments i
amb el poder de la gent. Els polítics ja s’ho
Deixaré de ser independentista el dia que siguem
independents, i estic segur que ho serem. És una cosa
d’estómac, de cor, de sentiment, una cosa que t’arrela,
que t’identifica amb un territori
faran, això m’interessa relativament poc.
M’interessa la gent. La força de la gent
és molt bèstia i no s’ha apagat. No conec
cap independentista que hagi deixat de
ser-ho. Pot haver-hi algun desenganyat
amb els que semblava que ens havien de
portar a l’objectiu.
—Us veig optimista.
—Em sabria molt de greu que de cop i
volta deixéssim de confiar en la gent. No
he deixat de confiar-hi en cap moment.
És com una mena de muntanya russa.
Ara que en Llach ha fet el concert sembla
que tornem a ser a dalt de tot. [Riu.] És
un autèntic mestre, eh? Però és un concert!
A vegades estem baixos, a vegades
alts, però la força de la gent és la que ens
acabarà portant a l’objectiu final. Per
això estem absolutament a favor que la
gent digui la seva en un referèndum, i no
s’entén com es pot arribar a prohibir. La
gent hi és. I tant que hi és!

18
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ENTREVISTA
LURDES ZABALZA
“La Guàrdia Civil ens va dir que
cerquéssim en Mikel a objectes perduts;
aquí va començar el calvari”
Entrevista a la germana de Mikel Zabalza, detingut
per la Guàrdia Civil i que va ser trobat mort dies
després al riu Bidasoa · TV3 emet avui el documentari
“On és en Mikel?”

19
LURDES ZABALZA
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
El novembre de 1985, la Guàrdia Civil
va detenir el conductor d’autobusos
Mikel Zabalza. El van traslladar a la
caserna d’Intxaurrondo juntament
amb la seva xicota i el seu cosí. Ells
dos van ser alliberats, però Zabalza no.
Més de dues setmanes més tard, va aparèixer
mort al riu Bidasoa. La família ho
té clar: en Mikel va morir per les tortures
que li va infligir la Guàrdia Civil, que
sempre ha defensat que es va escapar i
va morir quan es va llançar al riu.
La mort de Zabalza va commocionar el
País Basc, però mai no es van escatir tots
els interrogants que l’envolten. N’hem
parlat amb la seva germana, Lurdes,
que ho va viure a primera línia. Els fets
s’expliquen amb precisió al documentari
On és en Mikel?, que avui emet TV3.
—Què va passar el 26 de novembre de
1985?
—Jo vivia en un poble al costat de Pamplona
i quan vaig arribar a la feina em
va trucar la mare. Em va dir que havien
detingut dos germans, l’Aitor i en Patxi,
i que els havien portat a la caserna de
Pamplona. A primera hora de la tarda els
van deixar lliures després d’haver-los
torturat i haver-los fet la bossa. Quan
vam sortir de la caserna, vam trucar a en
Mikel per avisar-lo del que havia passat.
Però no ens va contestar, tampoc a la feina,
on havia faltat aquell dia sense haver
avisat. Quan vam trucar a casa la seva
xicota, ens van dir que estava detinguda
a Sant Sebastià, i ja vam deduir que ell
també ho estava. L’endemà, la mare va
anar a Sant Sebastià i es va presentar a la
caserna d’Intxaurrondo.
—I què li van dir?
—Li van negar que fos allà. Però va parlar
amb un veí d’en Mikel i li va dir que sí,
que l’havien detingut i que ho havia vist.
Llavors va tornar a Intxaurrondo i li van
tornar a dir que no hi era. Els va contestar
que sabia que l’havien detingut i que
tenia un testimoni. Aleshores un guàrdia
civil li va contestar: “Senyora, si vostè ha
perdut el fill, vagi a buscar-lo a objectes
perduts.” S’ha de ser pocavergonya per
a dir això... I aquí comença el calvari.
—Quan vau tornar a tenir-ne notícies?
—Al cap de dos dies, quan la Guàrdia
Civil va dir que se’ls havia escapat. De
no estar detingut, a haver-se escapat...
Van dir que havia declarat, voluntàriament,
sense que ells li diguessin res, que
tenia un amagatall amb armes. I amb
tres agents van acompanyar-lo fins a
l’amagatall. Primera incongruència. Vas
a un amagatall amb un detingut amb tres
guàrdies civils i prou? No és creïble. Segons
la seva versió, anaven per un túnel i
en un moment donat, el meu germà, que
anava emmanillat, va donar una puntada
de peu als testicles d’un dels agents i per
un forat que hi havia al túnel es va escapar
en direcció al riu Bidasoa. Un detall
important, el meu germà no sabia nedar,
i per on diuen que es va llançar al riu hi
ha una petita presa.
—Què va pensar la família en aquell
moment?
—Que si s’havia escapat, hi havia possibilitats
que fos viu. Tant de bo s’hagi
escapat, pensava. Hi va començar a haver
manifestacions per tot el País Basc
i molta gent va participar en la cerca al
voltant del riu. “On és en Mikel?, on és
en Mikel?”, preguntava la gent. Crec que
la meva mare va saber conduir molt bé
la situació, perquè en algunes trobades
alguns cridaven “gora ETA” i va dir que
en les reunions convocades per la família
no s’admetrien aquests càntics. Crec que
això va atraure més gent i, és clar, cada
vegada menys gent es creia que fos cert
que hagués desaparegut.
—“On és en Mikel?” D’aquí ve el títol
del documentari?
Tant de bo s’hagi escapat,
pensava. Hi va començar
a haver manifestacions
per tot el País Basc i molta
gent va participar en la
cerca al voltant del riu.
“On és en Mikel?, on és en
Mikel?”

20
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
LURDES ZABALZA
—Sorgeix dels companys de feina d’en
Mikel, que era conductor d’autobús.
Van treure un autobús al carrer on es
podia llegir: “On és en Mikel?” Un dia, un
guàrdia civil, molt amable, va venir a casa
i ens va dir que l’havien vist en un poble
de la part francesa. Els meus germans hi
van anar, però ningú no havia vist res.
Després, que si l’havien vist en una casa
d’Hendaia. Corrents cap a Hendaia, i res
de res. Entenc que la intenció era que
calléssim i que el fet de saber que era viu
en algun indret aturaria les protestes.
—I al riu, no s’hi va trobar res.
—Al lloc per on deien que s’havia escapat
hi havia una presa petita, els submarinistes
de la Creu Roja del Mar van revisar
pam a pam la zona i van concloure que
allà no hi era. La Creu Roja va deixar la recerca
un divendres i el diumenge següent
ens va trucar Luis Roldan. Ens va dir que
la Guàrdia Civil havia trobat un cadàver
al riu Bidasoa, en un punt pròxim a on
deien que s’havia escapat. La Creu Roja
va treure un comunicat dient que allà no
hi havia cap cos.
—Qui va atendre la trucada del director
de la Guàrdia Civil Luis Roldan?
—Hi vaig parlar jo. Ens va dir que havien
descobert un cadàver i que tenia les
mans emmanillades. Li vaig preguntar
si estaven segurs que era el meu germà.
“Qui ha de ser, si no”, em va contestar.
És l’única comunicació que hem tingut
amb un representant oficial del govern.
La resta d’informacions les hem sabudes
per la premsa.
—Què vau sentir en el moment de saber
que era mort?
—[Fa un silenci] … Ràbia. Sabia que era
mort, però hi havia una petita esperança
que no ho fos. I confirmar-ho ens va
enfonsar. Vaig sortir corrents, vaig anar
al bar on hi havia el meu pare. Els meus
germans van sortir corrents en direcció
al riu, però quan van arribar ja havien
portat el cos a Pamplona. Després de
parlar amb Roldán, va trucar l’agència
Efe i em va demanar què hi deia la família.
Els vaig dir que la Guàrdia Civil
havia llençat en Mikel al riu. Quan vam
baixar a Pamplona, per la ràdio deien
que estava desfigurat i irreconeixible.
Vam demanar de veure el cos, hi vam
insistir i ho vam aconseguir. Estava
inflat, però el cos estava intacte. Un
cadàver que en teoria fa vint dies que és
al riu, amb una fauna molt rica, no pot
ser que estigui intacte. Era inversemblant.
Diuen que quan algú cau en un
riu, el primer que fa l’aigua és deixar-lo
sense roba. En Mikel anava vestit, fins
i tot amb les sabatilles.
—No sé si recordeu les paraules de
José Barrionuevo: “No hi ha signes de
violència ni maltractament en el cos
d’en Mikel”.
—Si a tu et posen una bossa al cap i
t’ofeguen, quins signes físics hi haurà?
Que no hi hagi signes no vol dir que no
s’hagi torturat. Si et fan la banyera,
quins signes de tortura trobaràs? Això
vol dir que no ha estat torturat? Vam
encarregar una segona autòpsia a una
forense danesa, però algunes proves
s’havien destruït. I algunes mostres que
s’havien extret van ser supervisades per
la Guàrdia Civil fins que es van traslladar
a Majadahonda. És a dir, els qui nosaltres
inculpem van ser els encarregats de
controlar les proves.
—Què creieu que va passar?
—El dia de la detenció d’en Mikel també
van detenir el meu cosí, que vivia amb el
meu germà perquè havia trobat una feina
molt a prop. A ell i a la xicota d’en Mikel
els van deixar en llibertat sense càrrec de
seguida. Quan va arribar a casa ens va dir:
“Amb el que vaig sentir, no podia tenir
forces per a escapar-se. El vaig sentir
vomitar, el vaig sentir cridar... En Mikel
Si a tu et posen una bossa
al cap i t’ofeguen, quins
signes físics hi haurà? Que
no hi hagi signes no vol dir
que no s’hagi torturat

21
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
LURDES ZABALZA
no s’ha pogut escapar.” La Idoia, el dia
de la detenció, va veure en Mikel amb
una bossa de plàstic al cap. Per tant, no
tenim cap dubte que en Mikel va morir
per les tortures que li van infligir a Intxaurrondo.
I encara no sabem els motius
de la detenció.
—Quines sospites teniu?
—Barrionuevo ja va dir que havia estat un
error i que en Mikel no tenia res a veure
amb ETA. Imagina’t com treballaven.
Dos dies abans, havien matat un agent
de la Guàrdia Civil molt a prop d’on viva
ell. Els qui hi entenen diuen que sempre
que mataven un agent de la policia, immediatament,
es feia una batuda. I li va
tocar a en Mikel.
—L’afer es va judicialitzar, però es va
acabar arxivant. Per què?
—Si no s’ha esclarit què li va passar a en
Mikel és perquè no hi ha hagut voluntat.
Van passar com a mínim set jutges pel
cas. El primer va demanar una reconstrucció
dels fets i va veure que la versió
oficial no se sostenia, però el van canviar
per un altre instructor. Tan bon punt
un jutge entrava a fons, el canviaven. El
1998, van arxivar la causa per manca de
proves. Després, el 1995, per uns determinats
interessos, el diari El Mundo va
començar a publicar informació sobre
els GAL amb declaracions de Luis Alberto
Perote, ex-coronel del Centre Superior
d’Informació de la Defensa (CSID) i Pedro
Gómez Nieto, capità de la Guàrdia Civil,
on parlaven sobre Lasa, Zabala i casos de
la guerra bruta de l’estat. I per això es va
reobrir el cas.
Pili Zabala: “Una de les X dels GAL em
va demanar perdó”
manera que hi va haver temps per a fer
coses. També hi va haver canvis d’instructor.
Van citar a declarar els periodistes
que havien publicat les informacions,
però es van acollir al secret professional.
Hauria estat interessant que haguessin
declarat. Perote va dir que les declaracions
eren certes, però Gómez Nieto les
va negar. Gómez Nieto tenia més força i
el cas es va arxivar.
—Aquestes converses entre Perote i
Gómez Nieto apareixen al documentari
On és en Mikel?
—Sí. Les declaracions ja existien i es
van investigar, però allò que aporta de
nou el documentari és que reprodueix
els enregistraments. I no és el mateix
llegir les declaracions transcrites que
escoltar-les. Perquè sents la fredor amb
què Gómez Nieto s’expressa sobre les
pràctiques habituals de l’estat que han
quedat impunes.
—El cas sembla que es troba en un carreró
sense sortida.
—Sí. No tan sols no s’han volgut esclarir
els fets ni s’ha obert un expedient
als qui van actuar malament, sinó que,
a més, van ser premiats; van ser ascendits
i condecorats. Aquesta era una
pràctica habitual de la Guàrdia Civil
al País Basc amb tots els joves que es
detenien i als quals s’aplicava la llei
antiterrorista, i això no s’ha volgut
esclarir. Seria bo que es publiquessin els
secrets d’estat, i allà podríem veure que
hi ha més gent implicada, gent de més
poder, i rodarien caps. Però no passarà,
perquè darrere hi ha l’estat. Jo no vull
que vagin a la presó, només vull que se
sàpiga la veritat i la reparació del nom
del meu germà.
Seria bo que es
publiquessin els secrets
d’estat, i allà podríem
veure que hi ha més gent
implicada, gent de més
poder, i rodarien caps
—I què va passar?
—Del 1995 al 2010 el cas era obert, de

22
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ENTREVISTA
JAVIER MARTÍNEZ
“Villarejo no
diu tot allò que
realment sap”
Entrevista a Javier Martínez, el pare d’en Xavi,
el nen mort als atemptats del 17 d’agost de 2017
a la Rambla de Barcelona

23
JAVIER MARTÍNEZ
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
TXELL PARTAL
I fent aquestes
declaracions amenaça
d’explicar més coses
que les que ha dit. Ell
juga a això perquè no el
fiquin a la presó. Ha dit
això interessadament?
I tant! Però la pregunta
important és: ha dit una
mentida? No
Les declaracions que l’ex-comissari
de la policia espanyola José Manuel
Villarejo ha fet a l’Audiència espanyola
sobre els atemptats del 17-A
han revolucionat la societat catalana
aquests últims dies. També la política.
Esquerra, Junts i la CUP reclamen que
s’investigui i s’aclareixi què va passar.
Exigeixen de saber si, com diu Villarejo,
el CNI va tenir-hi cap implicació, en tot
plegat. Però el govern espanyol manté
un silenci sepulcral. Només s’hi ha pronunciat
la delegada del govern espanyol
a Catalunya, Teresa Cunillera, que diu
que Villarejo no té gens de credibilitat.
Però com ho viuen tot plegat les víctimes
de l’atemptat? En parlem amb Javier
Martínez, que aquell 17 d’agost va viure
el pitjor dia de la seva vida. En Xavi, el seu
fill petit, va ser assassinat a la Rambla.
Només tenia tres anys. De llavors ençà,
Martínez i els seus advocats han lluitat
per mirar de saber tota la veritat sobre
els atemptats de la Rambla i Cambrils.
—Què vau pensar quan vau sentir les declaracions
de Villarejo sobre els atemptats
del 17-A i la possible implicació del
CNI?
—Que és tornar enrere un altra vegada.
És tornar al dia del judici i el de l’atemptat.
Et queda el cos com aquells dies. La
mateixa fredor. És tornar a tenir ansietat,
ho pagues amb la gent que tens al costat,
et poses de mal humor... Tot i això, jo
me’n surto bastant bé, perquè fa molt
de temps que lluito i tinc aquesta informació,
però he parlat amb algunes altres
víctimes i ho passen molt malament. Fins
i tot ara pateixen més que abans. Després
del judici tot va quedar com en pausa,
mort. Però ara que han sortit aquestes
declaracions molta gent té molts dubtes
i la necessitat de saber què ha passat. Tot
els grinyola. I això fa molt de mal.
—Deu ser un sentiment contradictori.
Per què això que diu Villarejo no és nou
per a vós. Ho defenseu de fa molts anys...
—És clar, quan es va saber què deia em va
trucar la meva filla i em va dir que havia
d’estar content d’això que he fet durant
aquests quatre anys. Ara Villarejo corrobora
allò que jo deia. I si, estic content
per això, però ningú no em priva de la
tristesa. Ni que se sàpiga tota la veritat,
jo no recuperaré el Xavi. Així i tot, sí que
tinc una mica de satisfacció. Si més no es
demostrarà que no sóc boig, com em van
dir a l’Audiència Nacional. Jo no sóc un
conspiranoic, com m’han dit.
—Malgrat tot, enteneu que hi hagi gent
que dubti de Villarejo? No és un personatge
clar. Quan diu això també es mou
per interessos.
—I tant que té interessos. Ha tret la
informació quan a ell li ha interessat.
I fent aquestes declaracions amenaça
d’explicar més coses que les que ha
dit. Ell juga a això perquè no el fiquin a
la presó. Ha dit això interessadament?
I tant! Però la pregunta important és:
ha dit una mentida? No. M’ho crec perfectament,
això que explica. I t’asseguro
que no diu tot allò que realment
sap. Hi una cosa que no entenc: la gent
com s’imagina que és un personatge
del CNI? Estem acostumats a veure
pel·lícules de James Bond. Aquest és
un senyor espanyol, comissari de tota
la vida, criat en el franquisme. Era un
cap del CNI, no parlem de qualsevol
persona. No m’estranya que ara la gent
faci una campanya de descrèdit. Quina
campanya farien de mi si digues tot
això? És boig, és un conspiranoic. Ho
diu una persona que ha estat implicada
en el CNI i tampoc no els val? Jo sé
que és veritat. Durant el judici molts
dubtes no es van resoldre. Encara no
sabem qui conduïa la furgoneta quan
va explotar la casa d’Alcanar. No sabem
com va explotar aquella casa. No
sabem per què van poder comprar tots
aquells explosius quan tot és regulat.

24
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
JAVIER MARTÍNEZ
Això és una guerra entre
un estat gran i un estat
petit. Si és reobrís el cas,
tots rebrien. Els del gran
i els del petit. Hi ha coses
molt més grosses que les
que ha dit Villarejo i no
reobriran res
Quines visites rebien aquests nois a la
presó? Falta molta informació. No ens
han deixat investigar res.
—Villarejo ja ha matisat les primeres
declaracions. Diu que no és que volguessin
fer l’atemptat, sinó que se’ls va
escapar de les mans.
—Sí, és clar, Villarejo que diu que feien
cèl·lules amb gent que és a la presó per
a després poder dir que fan molt bona
feina i que han agafat la gent que volia
atemptar. És a dir, que feien cèl·lules
falses. Ha explicat coses que la gent no
entén, però per desgràcia sembla que era
el funcionament habitual.
—A Catalunya hi ha hagut molt de rebombori
per les declaracions. En canvi,
a Madrid molt de silenci...
—Estic acostumat a aquest silenci. Qui
hi havia a l’Audiència Nacional durant
el judici? El primer dia hi havia quatre
o cinc mitjans, després van desaparèixer.
A ningú no li interessava saber què
va passar. L’única cosa que sap la gent
de Madrid sobre el judici és que volien
atemptar en un Mercadona. Tenim clar
per què hi ha aquest silenci. Volen que no
se’n parli més. També hi ha mitjans de
Catalunya que no han dit res. On és la nota
de la CIA d’El Periòdico. Tu l’has vista?
Vaig demanar al director, Enric Hernández,
que me l’ensenyes... No ho va fer. I
després de fer això on va anar a treballar
Hernández? A Televisió Espanyola? Que
cadascú en tregui conclusions.
—Us sorprèn que Ada Colau hagi dit “si
es fan afirmacions greus, que s’acompanyi
de proves”?
—Tots volem proves, però què passa quan
anem a un judici i portem proves i el jutge
no les vol mirar, com va passar en el judici
del 17-A? Ada Colau s’ha portat molt bé,
ha fet coses que no havia fet ni la Generalitat
ni ningú. Però no pot demanar coses a
canvi d’haver-nos ajudat, com va fer amb
mi. Això em va fer perdre la confiança.
Mira l’alcalde de Ripoll, Jordi Monell, com
està. És ben diferent, està com una moto,
està dolgut perquè va ser a la comissió del
parlament, perquè està amarat de tot allò
que va passar al seu poble.
—Confieu que les declaracions de Villarejo
serveixin?
—Ja han servit! Ha servit perquè la gent
pensi. Que surti la veritat. No em tornarà
el meu fill, però si més no, si sabem qui
va fer això, els que quedem aquí estarem
més protegits. Jo no sabia que el meu fill
podia morir en un atemptat terrorista,
era com tocar-te la loteria. Però sí que
ha passat, sí que m’ha tocat i d’una manera
molt bèstia, d’una manera salvatge
que no tocava. Ara sé que passa, que pot
passar i no podem deixar que es mati la
gent i ells quedin impunes.
—Creieu que això obre la possibilitat
que d’alguna manera es reobri el cas o
les comissions d’investigació?
—No reobriran res. Això és una guerra
entre un estat gran i un estat petit. Si és
reobrís el cas, tots rebrien. Els del gran i els
del petit. Hi ha coses molt més grosses que
les que ha dit Villarejo i no reobriran res.
—Sabeu què va passar?
—Tinc la meva idea, la meva teoria de
què va passar. Fa quatre anys que estic
cada dia amb això, he parlat amb molta
gent. Hi ha gent que m’ha dit moltes
coses. Després no les repetiran, però jo
sé què m’han dit. I tant que sé què va
passar! Potser un dia ho hauré d’escriure
en forma de novel·la perquè la gent sàpiga
la veritat del 17-A. Jo he arribat molt lluny
i hi ha molta por.
—Confieu en la justícia europea?
—Tampoc. Molts països que ens envolten
tenen un territori que es vol independitzar.
Tu creus que aquesta gent
ajudarà? No interessa, no interessa.

25
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ENTREVISTA
XAVI ABAD
“Administrar dosis de record
a la població en general cada pocs
mesos no té sentit”
Entrevista al cap de la Unitat
d’Alta Biocontenció de l’Institut de Recerca
i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA)

26
XAVI ABAD
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Fa poc més d’un any, vam començar
a vaccinar-nos contra el coronavirus.
En una cursa accelerada
cap a la immunitat, durant aquest
temps, bona part de la població ja
s’ha administrat dues dosis i s’ha obert la
tercera per a tots els més grans de divuit
anys. Però quan encara no s’ha completat
l’anomenada dosi de reforç, la indústria
farmacèutica ja comença a parlar de la
quarta dosis. Fins i tot, països com Israel
ja l’han aprovada.
Hi ha científics que assenyalen que no
cal administrar més dosis a la població
en general. Un d’ells és el viròleg Xavier
Abad, cap de la Unitat d’Alta Biocontenció
de l’Institut de Recerca i Tecnologia
Agroalimentàries (IRTA). Defensa que
cal reservar els vaccins per a les persones
que desenvolupen poca resposta immunitària,
com ara la gent de la tercera edat,
i per als països que tenen problemes de
subministrament de vaccins.
—Per què sou del parer que no cal que
ens posem una quarta dosi?
—Perquè no s’ha demostrat que calgui.
No és perquè pugui fer-nos mal, sinó
que no hi ha proves que demostrin que
s’hagi d’implementar una política de
revacunacions. Tot el càlcul de possibles
revacunacions es va fent d’acord amb la
resposta humoral, és a dir, la detecció
d’anticossos en sang, però en la major
part de les vacunacions i de les infeccions,
passat un cert temps, els anticossos
desapareixen. Això no vol dir que quedis
desprotegit; senzillament, els anticossos
es degraden, no se’n generen més perquè
el patogen no és present. Però en el
moment que tornes a estar en contacte
amb una infecció, es torna a despertar
la resposta immunitària mitjançant les
cèl·lules de memòria i desenvolupes una
reacció que habitualment evita que tinguis
la malaltia.
Sí que té sentit una
política de revacunar,
però no cada sis
mesos, sinó cada tres
o quatre anys; i donar
les dosis de record als
col·lectius sensibles que
desenvolupen poca
resposta immunitària,
com és la gent de la
tercera edat
—A més, tenim una immunitat cel·lular.
Els estudis no la tenen en compte?
—Aquesta és la clau. Tots els estudis que
comproven l’eficàcia de la vacuna es fan
d’acord amb la immunitat humoral que
comentava, però hi ha molt pocs estudis
sobre la immunitat cel·lular que adquirim
mitjançant les vacunes. És una resposta
que costa d’avaluar, i si algú va començar
a avaluar-ho fa un any, a tot estirar,
podrà dir que aquesta resposta dura un
any. Però abans de dir a la gent que es posi
una quarta dosi, hauríem de demostrar
que aquesta immunitat cel·lular es perd.
—Quant de temps pot durar, la immunitat?
—A vegades aquesta immunitat dura
anys. Sí que té sentit una política de revacunar,
però no cada sis mesos, sinó cada
tres o quatre anys; i donar les dosis de
record als col·lectius sensibles que desenvolupen
poca resposta immunitària, com
és la gent de la tercera edat. Administrar
dosis de record a la població en general
cada pocs mesos, per a mi, no té sentit.
—Doncs Pfizer i Moderna diuen que
ja treballen en un nou vaccí més eficaç
contra l’òmicron.
—Vacunant-nos, farem pujar una immunitat
transitòria. Amb els recordatoris,
pujarà la resposta immunitària, però els
anticossos tornaran a caure al cap d’unes
setmanes o mesos. Si el paràmetre a seguir
és mantenir el nivell d’anticossos,
evidentment, ens haurem de vacunar cada
sis mesos. D’això i de moltes coses. Però
la política ha de ser una altra, i després de
la tercera vacuna, potser hem de deixar
estar la població general i concentrar-nos
en la població susceptible. El problema
és que ens hem tornat –i ara seré incorrecte–
una mica figaflors. No solament
no volem morir ni ser hospitalitzats, que
és obvi, sinó que tampoc no volem tenir
gaires símptomes, o cap, ni infectar-nos.
—Ho volem tot.
—Sí, i hem oblidat que els nostres pares

27
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
XAVI ABAD
i avis tenien infeccions i estaven contents
si es recuperaven i no els quedaven
seqüeles. Però ara no volem ni
infectar-nos, i no dic que no estigui bé,
però sí que és una mica antibiològic, i
inassumible. I si ens infectem, no volem
tenir cap símptoma. Si el grial és no voler
infectar-se o no tenir símptomes, es pot
modificar la vacuna per fer-ne una que
sigui més anti-òmicron, de manera que
la resposta generada sigui més ràpida i
els anticossos siguin molt més específics
perquè l’òmicron no s’escapi i blocar la
infecció. Però hauríem de mirar més per
la gent que no està vacunada i no prioritzar
aquest egoisme de voler tenir una
dosi més. Perquè nosaltres, em refereixo
a la població en general, per sort, estem
força protegits. Plantegem-nos si no caldria
demanar a les institucions que ens
representen que comencin a derivar el
material per a hipotètiques quartes dosis
a llocs on sí que les necessiten. Em refereixo
al tercer món i al segon món. I que
tothom pugui assolir una protecció prou
elevada perquè allò que pugui passar ens
pugui passar a tots. Perquè ara l’alegria i
la desgràcia van per barris.
—En resum, la situació que dibuixeu
és la de tractar sanitàriament la covid
com si fos una grip estacional, en què es
vaccinen certs grups de la població i
prou.
—Aquesta seria la situació de futur, sí.
Si es confirma que la resposta cel·lular
és prou profunda i àmplia per a no haver
d’anar posant vacunes cada dos per tres.
La meva hipòtesi és que ja tenim aquesta
resposta cel·lular i que ens ha de durar un
cert temps. En tot cas, si d’aquí a dos o
tres anys, observem que la gent comença
a entrar, un altre cop, de manera més
freqüent a l’hospital, llavors sí que potser
estarem perdent la resposta i haurem de
tornar a posar un recordatori. Però no
té sentit posar dosis de reforç sense tenir-ne
clara la necessitat. Aquí la qüestió
és que posem el recordatori per si de cas,
però hauríem d’assegurar-nos si cal.
No tan sols pel dispendi econòmic, sinó
també per la logística i el personal que es
podria dedicar a altres tasques mèdiques
que també són necessàries.
—El govern espanyol ja ha dit que quan
hagi passat la sisena onada, tractarà la
covid com una grip. A efectes pràctics,
què vol dir, això?
—Per a tractar la covid com una grip, cal
que sigui una infecció endèmica i a un
nivell relativament baix. El problema és
que el concepte “endèmia” s’equipara
massa directament a una malaltia benigna,
i això és una cosa que sospitem
que passarà però que encara no ha passat
pas. Vistes les tendències, crec que sí
que podem començar a pensar que això
serà una endèmia que s’assemblarà a la
grip, però haurem d’esperar uns quants
mesos, com a mínim. Considerem-ho a
la tardor, segons com hagi evolucionat
tot plegat, no pas ara.
—I quan es pot considerar que una malaltia
és una endèmia?
—Per a considerar-ho una endèmia, ens
hem de plantejar quants morts estem
disposats a acceptar com a “normals”.
Amb la grip sabem que cada any es paga
un peatge. Cada any, es mor un cert nombre
de persones per la grip i no s’activa
cap alarma addicional a la vigilància
habitual, si no se supera un llindar, i
la gent no va pel carrer amb màscares
habitualment.
—Alguns experts ja havien dit que no
calia la tercera dosi. Ho compartiu?
—Abans que arribés la nova variant,
sí que ho compartia. Això es deia al
setembre, i es parlava segons la variant
delta, que aleshores era la variant
predominant i que ja teníem més apamada.
Ara bé, l’òmicron ha canviat el
terreny de joc i, tenint en compte que
escapa parcialment, però no totalment,
de la resposta humoral, la tercera dosi
no està mal plantejada. Perquè ens
incrementa la quantitat i la qualitat
El problema és que ens
hem tornat –i ara seré
incorrecte– una mica
figaflors. No solament
no volem morir ni ser
hospitalitzats, que és obvi,
sinó que tampoc no volem
tenir gaires símptomes, o
cap, ni infectar-nos

28
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
XAVI ABAD
No crec que tinguem una
nova variant que ocasioni
taxes de mortalitat com
les que vam tenir el 2020.
En tot cas, no és tant
l’òmicron, que marca el
principi del final, sinó tota
l’exposició que ha tingut
la població a la vacuna o
al virus
de la resposta immunitària. Per això
crec que ara la tercera dosi té sentit. I
ara mateix, si no hi ha cap variant que
substitueixi l’òmicron, i fins i tot en el
cas que la substituís, no crec que calgui
una quarta dosi en la població general
que no té problemes de salut.
—Amb tot això que dieu, de què han de
servir els vaccins de segona generació,
doncs?
—Poden aportar-nos moltíssim. A
l’Àfrica pràcticament no es vacuna, molts
països d’Amèrica del Sud vacunen amb
vacunes inactivades, que segons la bibliografia
confereixen menys protecció
que altres tipus de vacunes. I per una altra
banda, caldrà revacunar, perquè en molts
països tenen, pel cap alt, una dosi o dues.
Ens cal tenir vacunes que, logísticament
i productivament, puguin subministrar-se
i que encara no són al mercat. Cal
la vacuna d’Hipra, cal la vacuna Novavax.
I més que en caldran.
—D’altra banda, aviat poden arribar els
antivirals. Què aporten?
—La vacuna és un tractament preexposició
i els antivirals són postexposició.
Sempre és millor prevenir que
curar, per això és millor vacunar-se.
Però per a aquella gent que no vol vacunar-se,
per una postura que jo crec
que és incorrecta però personal, o que
no pot, tenir un antiviral evita que la
malaltia evolucioni en greu. És una bona
eina que permet de cobrir un forat de la
salut pública com són els no vacunats,
que és un col·lectiu important pel seu
potencial impacte sanitari i relacionat
amb la transmissibilitat del virus. Ara bé,
és un tractament que implica unes deu
pastilles durant cinc dies, i falta veure’n
el cost final i la disponibilitat.
—És realista pensar que la variant
òmicron ens ensenya el principi del
final?
—Quan va aparèixer la delta, vaig comentar
que ja gairebé acabàvem, ja veieu
quin oracle que sóc. Perquè la delta va
donar una pujada en transmissibilitat i
una certa pujada en virulència. L’òmicron
ha fet un pas més quant a transmissibilitat,
però no en virulència, encara que
no diria mai que és una variant benigna.
Tinc dubtes que el virus arribi a ser més
transmissible, perquè ja ha passat d’una
millor replicació en pulmons a una millor
replicació en vies respiratòries superiors,
que permeten que el virus es propagui
més. No pot anar gaire més enllà d’aquí.
Podria fer-se més selectiu i virulent, però
l’evolució no és un procés dirigit. I hi ha
un altre factor.
—Quin?
—No ens oblidem de l’hoste, que som
nosaltres. Ja no som naïfs i tenim resposta
immunitària generada per la infecció
o la vacuna. Una altra variant que
intenti d’encendre una zona ja cremada?
Li costarà de fer forat. No crec que
tinguem una nova variant que ocasioni
taxes de mortalitat com les que vam tenir
el 2020. En tot cas, no és tant l’òmicron,
que marca el principi del final, sinó tota
l’exposició que ha tingut la població a la
vacuna o al virus.
—Creieu que l’obligació de dur la màscara
hauria de desaparèixer?
—En exteriors mai no ha tingut sentit.
L’obligació de la màscara en exteriors
és una mesura estúpida i un brindis al
sol. No s’hauria d’haver instaurat. Em
poso francament nerviós quan algú
intenta justificar-me aquesta mesura.
Mentre hi hagi les incidències i la mortalitat
actual, sí que la mantindria com
a obligatòria en interiors i transport
públic. Tot i que veient com les porten
certes persones, tampoc no serveix de
gaire. I si la covid acaba essent com una
grip, hauria de passar a ser recomanable,
una mesura voluntària d’intervenció no
farmacèutica.

29
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
Dos anys tancats a casa esperant la
vaccinació del seu fill: “Ens sentim
abandonats”
Oriol Rodrigo i Marina Núñez, els pares d’en Bernat
En Bernat, de nou anys, té problemes respiratoris greus, però no s’havia pogut
vaccinar fins ara · Els seus pares lamenten que casos com el seu s’oblidin, també
per qüestions que no tenen a veure amb la pandèmia
CLARA ARDÉVOL MALLOL
“Cada vegada tenim els
ànims més baixos, el tancament
és insuportable.”
Oriol Rodrigo explica que la
seva família fa dos anys que
pràcticament no surt de casa
arran de la pandèmia de la
covid. El seu fill, en Bernat,
és un nen de nou anys que té
problemes respiratoris molt
greus i no ha pogut sortir
al carrer durant tot aquest
temps per les conseqüències
que podria tenir una infecció
per coronavirus en el seu cas.
Els seus pares denuncien, a
més, que no ha estat possible
de vaccinar-lo fins fa pocs
dies i demanen ajuda a les administracions
perquè tinguin
en compte l’especificitat del
seu cas en diversos àmbits, a
més de tot allò que té a veure
amb la covid.
Seqüeles greus després d’un
part molt prematur
En Bernat va néixer el 29
d’octubre del 2012 després
d’un part molt prematur, i
pesava solament 690 grams.
Va estar nou mesos ingressat
a l’UCI neonatal, en què va tenir
diverses complicacions en
l’aparell respiratori derivades
del naixement prematur. A
tan sols dos mesos li van haver
de fer una traqueotomia, un
orifici a la tràquea, que encara
té obert. Després de rebre l’alta
va haver d’estar connectat
a un respirador fins als dos
anys. Això va implicar que els
seus pares haguessin de tenir
cura d’ell les vint-i-quatre
hores del dia per cuidar-lo
i protegir-lo dels perills de
tenir uns problemes respiratoris
tan greus. Una atenció

30
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
total que encara és necessària.
En Bernat té displàsia
broncopulmonar i lesions a
la tràquea i a més necessita
una teràpia d’administració
d’oxigen a demanda.
També té autisme i no pot
parlar perquè té les cordes
vocals afectades a causa dels
problemes respiratoris. “Que
no es pugui comunicar ho
complica tot més”, explica
Rodrigo. “Necessita una
atenció constant: no es pot
dialogar amb ell i no veu el
risc. De cop i volta pot tenir
un accident perquè ha viscut
tants tractaments que té
molta tolerància al dolor: es
fa un cop i no plora. També cal
tenir cura que no li entri res
pel forat del coll, perquè respira
per allà. Tenint en compte
això, coses quotidianes com
ara banyar-lo es tornen molt
complicades. Necessita constantment
el suport de tots
dos, i no tenim temps per a
res més.”
Rodrigo també explica que
aquestes circumstàncies van
fer que no poguessin escolaritzar-lo
gairebé fins als
set anys: “Era molt difícil de
trobar escola per tot allò que
representava. Quan l’havíem
de moure, portàvem a sobre
respirador, saturador, oxigen,
recanvis... Sempre sortim amb
un equip de reanimació a sobre,
i alguna vegada que s’ha
posat crític hem hagut de reaccionar.
No som metges, som
pares, però fem de metges i
molts cops no fem de pares.”
Confinament prolongat
arran de la covid
Les coses es van complicar
més per a la família el 2017,
quan tots dos pares van perdre
la feina pràcticament
alhora. Oriol Rodrigo va ser
acomiadat després de deu
anys treballant d’administratiu
interí al Servei Català
de Salut: “Estava de baixa per
depressió i em van acomiadar
amb un concurs intern, sense
desocupació. Vaig anar a judici
i es va determinar que era un
acomiadament improcedent,
però igualment no em van
readmetre. Aleshores vaig decidir
de fer-me autònom, però
en la nostra situació tampoc
no puc buscar clients i facturar
sense sortir de casa, i la
meva dona no té feina.”
La covid-19 ha acabat de fer
insostenible la situació. El gener
del 2020, després d’una
intervenció quirúrgica, es va
posar en quarantena en Bernat
per la pandèmia de grip, i
al cap de poc temps els metges
també van recomanar-los
que romangués a casa arran
del perill que podia comportar
el coronavirus. Després
va començar el confinament
general, i, per tant, en Bernat
fa dos anys que no surt de
casa. “Fa uns anys va agafar
un simple refredat i va estar
quatre mesos llargs amb
antibiòtics”, explica el seu
pare. “Hem aconseguit que es
posi la màscara, però el forat
de la traqueotomia no es pot
protegir. Si agafés la malaltia,
l’agafaria de manera molt
virulenta. Això ens complica
el fet que pugui sortir de casa.
Potser si visquéssim en una
casa amb jardí, seria més fàcil,
però vivim en un edifici de
Barcelona amb una vuitantena
de veïns, treure’l a l’escala
ja és un risc enorme.” Durant
el primer any de pandèmia, a
Finalment, i després de denunciar el
cas a Twitter, en Bernat ha pogut rebre
la primera dosi del vaccí a casa seva fa
pocs dies
més, en Bernat no va poder
continuar l’escolarització,
mentre que enguany sí que té
una professora que ve a casa,
amb totes les precaucions.
Aquest confinament prolongat
ha passat factura emocionalment
a tots tres, i una
dificultat afegida és que és
difícil saber com està en Bernat
perquè no es comunica.
“Acostuma a estar molt absent,
té pautes molt repetitives,
no li pots dir què passa...
El notem molt neguitós, molt
mogut, mira molt per la finestra
i a vegades ens demana de
sortir, però li diem que no. No
li podem explicar les raons
perquè no les entén, i el comencem
a veure cremat. No
el poden ajudar els psicòlegs
perquè no hi hauria comunicació
possible i no se centraria,
no atendria, se n’aniria...
Quan tenim visites mèdiques
es posa molt violent.”
Dificultats per a vaccinar en
Bernat
Arran d’aquesta situació, la
família pensava que el seu fill
seria prioritari per a rebre el
vaccí, que pot donar-los certes
garanties de portar una
vida una mica més normal.
Però no ha estat així: “Ens
pensàvem que els nens amb
malalties greus tindrien un
circuit ràpid i prioritari, però
vam trucar al CAP i a l’hospital
i ningú no en sabia res. No hi
va haver cap ordre específica
de Salut per a fer aquest circuit
amb els menors malalts.” El
pare també denuncia que, una
vegada oberta la vaccinació
per als nens, no els van donar
alternatives per al seu cas específic,
perquè en Bernat no es
podia traslladar. Finalment, i
després de denunciar el cas a
Twitter, en Bernat ha pogut
rebre la primera dosi del vaccí
a casa seva fa pocs dies.
Els pares tampoc no estan
satisfets amb com s’ha gestionat
la qüestió de la vaccinació
a cuidadors com ells. “A
l’abril es va obrir una finestra
de vacunació prioritària pels
col·lectius que tenien cura de
gent malalta greu i ens van
vacunar abans no tocava”,

31
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
explica Rodrigo. “Però ja han
passat sis mesos de la darrera
dosi, hem demanat pel circuit
de cuidadors i ens han dit que
ara no existeix. Hem entrat en
la vacunació per franja d’edat,
però no s’ha tingut en compte
que, si ens vacunen a tots dos
molt seguidament, no podrem
tenir cura del nen; cal
que ens ho alternem.”
Un cas invisible
El pare d’en Bernat explica
que aquest retard en la vaccinació
del seu fill ha estat la
gota que ha fet vessar el got
respecte de l’atenció que la
família ha rebut sempre per
part de les administracions.
Vol transmetre un missatge
d’agraïment als qui durant
aquest temps han fet tot allò
que podia per ajudar-los, però
es mostra crític amb la gestió
de Salut i dels serveis socials.
“Estem molt cremats per
l’abandonament que vivim.
Ningú no sap què fer amb nosaltres,
el cas se’ls escapa. No
és tan sols una qüestió d’ajuts
econòmics, necessitem suport
emocional i psicològic.
Ningú no té cura de la nostra
salut mental i no és fàcil
de pair un tancament de dos
anys en què ni tan sols hem
sortit per anar a comprar i
en què solament hem pogut
veure la família en ocasions
comptades. Acabes perdent
la noció del temps i no parles
amb ningú. Ens causa angoixa
baixar al carrer, no tan sols
per la malaltia, sinó perquè
ens angoixen les multituds.”
A més de les complicacions
derivades de la covid, la família
tampoc no ha tingut
facilitats per a poder contractar
un cuidador preparat
per a cuidar en Bernat. Els
únics cuidadors a què podien
accedir mitjançant la llei de
dependència estaven acostumats
a treballar amb gent
gran. “No hi ha personal preparat
per a nens com el nostre
fill. Finalment ho vam refusar
perquè acabàvem estant amb
el nen més nosaltres que no
el cuidador, i no ens alliberava
de la feina. No és fàcil de
trobar-ne un d’especialitzat
en traqueotomies que també
sàpiga portar un nen autista”,
explica Rodrigo.
Els pares lamenten que fa
anys que topen amb la “fredor”
d’unes administracions
que els contesten que no
es pot fer res més per ajudar
en Bernat a dur una vida millor
o per descarregar-los de
feina. “Tot ho hem de lluitar
molt: tot són hores de trucar,
de fer papers, de demanar,
buscar, desplaçar-nos... Ens
sentim molt i molt abandonats
i oblidats, és com si no
existíssim”, conclou. “Hi ha
més pares com nosaltres, encara
que siguin pocs, però tots
tenim una lluita i un patiment
emocional que ens treu les
forces. Sortim de la norma i
ens agradaria que algú mirés
què es pot fer en aquests casos
especials, si més no que algú
es preocupés de com evolucionen.
És una desgràcia que
hagi d’acabar exposant públicament
la meva vida i la
del meu fill per qüestions com
una vacuna.”
Els pares lamenten que fa anys que topen
amb la “fredor” d’unes administracions
que els contesten que no es pot fer res més
per ajudar en Bernat a dur una vida millor
o per descarregar-los de feina

32
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
L’estratègia de covid zero de la Xina
afronta l’òmicron setmanes abans
dels Jocs Olímpics d’Hivern
El país registra el nombre més gran de casos actius d’ençà del primer brot
de principi del 2020
ALEXANDRE SOLANO
El món assoleix unes xifres
d’encomanats de la covid-19
mai vistes fins ara, amb més
de dos milions de casos al dia
i amb una tendència a l’alça
arran de la propagació de la
variant òmicron. Mentre la
resta de governs es resigna a
conviure amb el virus, la Xina,
l’estat més poblat del món,
prova de mantenir la política
de covid-zero i actua amb
contundència davant qualsevol
indici.
L’estratègia comprovarà si
és viable durant les setmanes
vinents, ara que Austràlia,
Nova Zelanda i Singapur
ja han renunciat a continuar
provant de no tenir cap cas de
covid. L’expansió de la variant
òmicron arriba poques setmanes
abans de dues dates
clau per al país. El primer de
febrer hi ha l’Any Nou Xinès,
que farà que durant els dies
abans milions de persones es
moguin; tres dies més tard,

33
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
comencen els Jocs Olímpics
d’Hivern de Pequín, i les autoritats
volen evitar de totes
totes un brot local que pugui
posar entrebancs a la competició,
deslluir la cita olímpica
i condicionar la imatge que es
vol donar al món.
A la Xina tant li fa què pensi
Occident dels seus Jocs
Olímpics d’Hivern
Fins fa poc temps, l’estratègia
de covid-zero havia funcionat
sense gaires inconvenients,
tot combinant la vaccinació en
massa amb les proves constants,
la presa de la temperatura
i les aplicacions amb
codi QR, que funcionen com
un certificat i permeten de
moure’s de regió o accedir
a espais públics i fer ús del
transport públic. Els casos
eren escassos, de forasters,
i se’n contenia la propagació
amb restriccions i, arran de la
hipervigilància que hi ha, es
podia limitar la capacitat de
moviment dels que haguessin
pogut tenir contacte amb el
cas detectat, fos per la geolocalització,
els pagaments
efectuats o els espais als quals
s’havia accedit amb els codis.
Tanmateix, ara com ara hi ha
la xifra més alta de casos actius
a la Xina d’ençà del març
del 2020, quan es va controlar
el primer brot. Tot i que
lluny de les dades de la resta
del món, hi ha 3.282 casos
actius. En vint-i-dos mesos
no s’havia arribat a més de
dos mil. Els casos són molt
baixos en comparació amb la
resta de països, però l’estratègia
tampoc no és comparable,
perquè una vegada s’ha
descontrolat el virus i es vol
mantenir la covid a zero, hi ha
poques possibilitats més enllà
d’aplicar un confinament dur
a tota la població. I la ciutat de
Xi’an n’és ara mateix el cas
paradigmàtic.
Tretze milions de ciutadans
no poden sortir de casa
El 9 de desembre la ciutat de
Xi’an va registrar un cas de
covid en un hotel de quarantena,
però pocs dies després
van aparèixer més infeccions
que no es podien relacionar
amb aquest primer cas i revelaven
que la transmissió
era local. Arran d’aquesta situació,
les autoritats van decidir
d’aplicar un confinament
molt estricte.
Entre les restriccions, la població
no pot sortir a comprar
i les autoritats proporcionen
aliments de franc a les cases.
Tanmateix, hi ha hagut moltes
queixes d’escassetat de
menjar o medicaments, cosa
que ha originat l’intercanvi
de queviures per objectes
personals entre els veïns. Els
governants han admès que hi
ha hagut dificultats, també en
les instal·lacions de quarantena
–on s’envien els casos
detectats– i el seu entorn, fet
que en total implica desenes
de milers de ciutadans.
Ara com ara, s’han registrat
1.600 infeccions a la ciutat en
un mes, amb una baixada de
casos en aquests darrers dies,
cosa que ha portat les autoritats
a anunciar que aixecaran
el confinament, tot i que han
deixat clar que no serà fins
que no hi hagi “transmissió
social zero”.
Els brots no s’aturen. Dilluns
al vespre van confinar
la localitat de Yuzhou després
d’haver-hi trobat tres casos
asimptomàtics. La ciutat té
1,1 milions d’habitants i ha
suspès el transport públic,
els vehicles privats solament
poden circular amb una autorització
i s’han tancat totes
les botigues que no siguin de
productes essencials. De la
mateixa manera, la ciutat de
Zhengzhou va ordenar dimecres
de fer proves als dotze
A caus de les restriccions, la població
no pot sortir a comprar i les autoritats
proporcionen aliments de franc a les
cases. Tanmateix, hi ha hagut moltes
queixes d’escassetat de menjar o
medicaments

34
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
milions d’habitants després
d’haver-hi detectat onze casos
aquests darrers dies.
Les mesures també s’apliquen
a Hong Kong. La majoria de
no residents tenen prohibit
d’entrar-hi i qui hi arriba ha
de fer una quarantena de vinti-un
dies, igual que en la Xina
continental. Per exemple, els
provinents del Regne Unit, un
país considerat d’alt risc, han
de passar els primers dies en
instal·lacions governamentals
de quarantena. En cas de
ser positiu, cal romandre almenys
deu dies a l’hospital i
no es pot abandonar fins que
les proves no surten negatives
dues vegades consecutives,
per més que es trigui.
Pot canviar d’estratègia?
Les xifres contrasten amb la
resta de països. La Xina, amb
1.402 milions d’habitants,
ha notificat 102.932 casos
i 4.636 morts. En canvi, els
EUA, amb 329 milions, té un
balanç de 58 milions d’infeccions
i 850.000 morts, i
l’Índia, amb 1.326 milions,
ha notificat més de 35 milions
de casos de la covid i 480.000
morts.
Tanmateix, ara cal veure si
l’estratègia amb l’òmicron,
la variant més contagiosa
detectada, es pot controlar i
mantenir. A més, mentre la
resta del món aprèn a conviure-hi,
aquesta política no
sembla que es pugui prolongar
indefinidament. La Xina
es veu obligada a aplicar mesures
dures cada vegada que
hi ha un cas, amb un cost important
arran de l’aturada de
l’activitat econòmica, el manteniment
de les instal·lacions
i el repartiment dels productes
de primera necessitat. La
normativa de confinament
i quarantenes també afecta
les cadenes de subministrament
a escala mundial, amb
mariners que han de passar
setmanes aïllats. Entre més
afectats, hi ha més de sis mil
camions vietnamites atrapats
a la frontera amb la Xina d’ençà
de fa setmanes. No sembla
que la situació s’hagi de
reconduir, sinó que hi haurà
més brots. De fet, Austràlia,
Nova Zelanda i Singapur, amb
l’augment de la vaccinació, la
pressió i les noves variants,
han deixat enrere aquesta política
de covid-zero.
Tanmateix, hi ha motius que
fan pensar que la Xina no
l’abandonarà, ara per ara. Un
primer punt és que els mitjans
de comunicació xinesos han
destacat amb força la gestió de
les autoritats del país, presentant-la
com un model d’èxit, i
mostrant la resta d’estats com
a erràtics i mal dirigits.
En segon lloc, hi ha molta
densitat de població i una
immunitat més baixa arran de
la poca quantitat de casos i de
vaccins menys efectius. Això,
combinat amb un sistema sanitari
feble en moltes regions,
podria fer que una flexibilització
de les mesures portés
a una crisi en l’assistència
sanitària, amb les crítiques
pertinents, com ja va passar
a Wuhan arran de la mort de
sanitaris i la falta d’infrastructures.
De fet, un informe
xinès d’abans de l’òmicron
ja calculava que, amb unes
mesures semblants a les dels
EUA, la Xina tindria 637.155
casos cada dia.
Ara s’haurà de trobar l’equilibri entre la
variant òmicron, que s’ha descontrolat
arreu del món, i un sistema que no es pot
permetre ni un xic de descontrol
Per tant, tot fa pensar que la
transició no és a prop i menys
encara a les portes dels Jocs
Olímpics d’Hivern, ja sota la
lupa de les nacions del món.
Ara s’haurà de trobar l’equilibri
entre la variant òmicron,
que s’ha descontrolat arreu
del món, i un sistema que no
es pot permetre ni un xic de
descontrol.

35
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
Com un eslògan d’Unamuno
ha acabat marcant l’any Joan Fuster
“País, paisatge i paisanatge” és el títol d’un article de Miguel de Unamuno,
un autor contra qui Joan Fuster va escriure uns quants assaigs
El disseny de Dani Nebot

36
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Amb el començament de
l’any, el nom de Joan Fuster
es reprodueix ací i allà. Articles
periodístics, compilacions,
fotografies, anecdotaris,
lectures, relectures i piulades.
Moltes piulades que omplen
les xarxes amb els aforismes
de Fuster, les píndoles de pensament
que, prou sovint, són
càrregues de profunditat condensades
en frases tan curtes
com punyents. La influència
i la universalitat de l’obra
del pensador de Sueca és molt
potent i és objecte d’estudis,
debats i discussions.
La Generalitat, responsable
dels actes de l’Any Joan
Fuster, ha creat una imatge
gràfica i un lema que estamparà
durant tot el 2022 en
papers, documents i comunicacions
oficials. Es tracta de
donar visibilitat a l’efemèride.
Aquesta imatge consta d’un
dibuix de Dani Nebot que,
amb una traçada molt neta,
amb línies unides, sintetitza
i estilitza la imatge icònica
d’algunes fotografies de Fuster.
El modernitza i el llança
al segle XXI. “És molt fidel al
record que tinc de Fuster, a la
vegada transmet serenitat i
poca empatia”, explica Nebot.
Davall del traç, la frase “Cent
de Fuster”, i un lema: “País,
paisatge, paisanatge”.
Aquest sintagma, fet de tres
paraules que van derivant

37
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
l’una de l’altra, no és innocent,
ni tampoc innocu. Com
no ho és res del que té a veure
amb allò que deia o escrivia
Joan Fuster. Perquè tot cremava,
res no era balder i cada
cosa era dita o escrita per a ser
en un lloc determinat.
“El lema macabre és el títol d’un dels articles més
famosos d’Unamuno, d’un febrós entusiasme per
Espanya que cal rellegir, sens dubte”
Amadeu Viana, professor de
filologia catalana, ja jubilat,
de la Universitat de Lleida, va
cridar l’atenció en un piulet
sobre la inoportunitat de la
frase: “El lema macabre és el
títol d’un dels articles més famosos
d’Unamuno, d’un febrós
entusiasme per Espanya
que cal rellegir, sens dubte.”
L’article, publicat per Miguel
de Unamuno al diari Ahora de
Madrid l’any 1933, és un cant
i una defensa abrandada de
la bellesa i de la unitat d’Espanya.
Una metàfora d’una
Espanya que és una mà que
n’abraça tots els pobladors i
els regala els rius, les muntanyes
i tota mena d’accidents
geogràfics que l’autor voldria
veure cinematogràficament
des de l’aire.
Viana diu, en conversa amb
VilaWeb, que l’article és impressionant
i que fa una befa
especial de la gent que parla
allò que Unamuno anomena
“llengües regionals”, amb
una especial referència al
basc.
Entre moltes més frases
inflamades, s’hi pot llegir:
“S’ha de veure l’antropologia,
l’etnografia, la filologia amb
què s’empapussen aquestes
frívoles joventuts dels nacionalismes
regionals! Com les
posen amb els esports folclòrics,
els balls dialectals i les

38
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
litúrgies orfeòniques! Quin
paisanatge que hi fan, al paisatge!”
Com ha anat a parar el títol
unamunià al frontispici de
l’any Fuster?
A banda de fer el piulet, Amadeu
Viana va canalitzar la seua
indignació per tot plegat escrivint
al comissari de l’Any
Joan Fuster, Francesc Pérez
Moragon, i a la Càtedra Joan
Fuster de la Universitat de València.
“Els vaig dir que la persona
que havia triat aquesta
frase no sabia què feia, perquè
invocar un article en què Unamuno
fa una defensa d’Espanya
per a celebrar el centenari
de Fuster és d’un mal gust
extraordinari. Això ho ha fet
algú que no sap de què va, que
no li sona.”
Segons Viana, a la Càtedra
Fuster li van respondre que la
tria l’havia feta la Generalitat.
Ferran Carbó, que n’és el director,
ho ha dit a VilaWeb. No
ha volgut comentar res sobre
la tria d’aquesta frase: “No hi
tinc res a dir. La Generalitat
és la responsable de les seues
decisions i encarrega el lema
i el logotip que considera
adients.” I ha afegit que hi
ha gent a qui li pot agradar o
no. “A mi, a títol personal, no
m’atrau com a lema.”
“A algú li han clavat un gol, i
sospite que és a l’Institut de
Filologia Valenciana, a Pérez
Moragón i als fusterians, i el
gol l’ha colat algun ignorant
a qui li sona això de país, paisatge
i paisanatge”, diu Viana,
que aclareix que en català, el
mot paisanatge no s’empra
gaire, però que en castellà té
un significat de cosa local. “De
lo nuestro, Unamuno era molt
de lo nuestro, d’Espanya i dels
paisans d’Espanya. Posar això
en el centenari de Fuster
és una de les coses més xocants”,
afegeix.
A desgrat dels intents perquè
Francesc Pérez Moragón,
historiador de la literatura i
reputat expert en l’obra de
Joan Fuster, confirmàs l’origen
de la tria, no ha volgut
parlar-ne amb VilaWeb.
Sí que n’ha parlat Dani Nebot,
qui va rebre l’encàrrec
de la Generalitat amb molt
d’entusiasme. Nebot, Premi
Nacional espanyol de disseny,
és un dels grans noms del
disseny del país, i precursor
del disseny industrial com a
disciplina. Entre els darrers
treballs que ha fet hi ha tota
la imatge gràfica dels punts
de vaccinació en massa. “No
vaig conèixer Fuster, no hi
vaig tenir cap relació, però sí
que era amic de Vicent Ventura,
i en rebre l’encàrrec vaig
pensar en ell, vaig pensar que
a Ventura no li hauria agradat
això de centenari i va sorgir
l’expressió ‘Cent de Fuster’.
I em va venir al cap el lema
‘País, paisatge, paisanatge’,
com una frase de guerra de
Joan Fuster”. Nebot explica
que va presentar la proposta al
comissari Pérez Moragón i als
responsables de Presidència
de la Generalitat, que el van
trobar molt adequat.
Fuster usa la frase sense
citar-ne l’autor
Salvador Ortells, de l’Espai
Joan Fuster, també està
convençut que la Generalitat
va donar el lema per bo, tot i
que tampoc no vol comentar
Nebot explica que va presentar la
proposta al comissari Pérez Moragón
i als responsables de Presidència de
la Generalitat, que el van trobar molt
adequat

39
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
REPORTATGE
ni el motiu ni l’oportunitat
de l’elecció d’aquesta frase.
Amb tot, sí que n’assenyala
com a possible origen un article
de Joan Fuster publicat
el maig del 1982 a la revista
Què i Dónde, on l’autor critica
durament l’estatut d’autonomia
que les corts espanyoles
eren a punt d’aprovar. Es fixa,
sobretot, en l’elecció del
nom “Comunitat Valenciana”
per a designar el territori
en compte de País Valencià.
Diu Fuster: “Tot això és pura
imbecil·litat taxonòmica.
Continuarem dient ‘País Valencià’,
perquè és una denominació
clara, real i efectiva:
designa, i lamente la cita, ‘país’,
‘paisatge’i ‘paisanatge’. O
siga: història, terra i gent.”
Fuster lamenta la cita. No diu
de qui és. No calia, perquè
l’any 1975 havia publicat a
Península un volum d’assaig
titulat Contra Unamuno y los
demás, que anys més tard
Bromera va editar en català,
traduït per Ferran Garcia
Oliver. És un conjunt de textos
on Fuster va desmuntant,
amb una certa ironia frívola
i calculada, Unamuno. Peça
per peça. “Gosaria a dir que
don Miguel de Unamuno vindria
a ser com una Conchita
Bautista de la cultura. I que
conste que no es tracta d’un
‘judici’, sinó d’un intent de
‘descripció’”, diu.
Fuster desmunta Unamuno a
partir de la reflexió profunda
d’un intel·lectual català. Critica
durament l’espanyolisme
del 1898, aquell que es planyia
de l’Espanya invertebrada, de
l’Espanya que patia…, aquell
que parlava de refer Espanya
amb una mena de regeneracionisme.
Fuster ho desmunta
Fuster desmunta Unamuno a partir de la reflexió profunda d’un
intel·lectual català. Critica durament l’espanyolisme del 1898,
aquell que es planyia de l’Espanya invertebrada, de l’Espanya
que patia…, aquell que parlava de refer Espanya amb una mena de
regeneracionisme
tot dient-los que els catalans
feia tres-cents anys que estaven
de dol i sotmesos. I posava
el nom de Miguel de Unamuno
al costat de les folclòriques que
aquells anys escampaven el
nom de l’Espanya més espanyola,
i més cañí i amb la Ñ més
gran possible, arreu del món.
És per això que Amadeu Viana
acara tots dos personatges
i considera feridor que ara
s’utilitze la frase d’un personatge
a qui Fuster li costa
d’anomenar, com a frontispici
de la celebració del centenari
del seu naixement.
Pensa que, en compte de
projectar-lo, això no fa sinó
empetitir-lo, despullar-lo de
la universalitat que té. “Com
que era de Sueca, deixem que
siga un autor local. Crec que
això és un emblanquiment de
Fuster. Segur que si veiés això
s’aixecaria de la tomba i diria
‘xe, mamarratxos, això què
és?’I jo crec que és una manera
d’emblanquir-lo perquè
si com a lema hagueren
triat ‘Dir-nos valencians és
la nostra manera de dir-nos
catalans’, s’hauria alçat fins
el moro Mussa”, afirma.
Joan Fuster. L’home que feia
piulades abans que existís
Twitter
Comitè organitzador
L’organització de l’Any Joan
Fuster és a càrrec d’una comissió
adscrita a Presidència
de la Generalitat i en fan
part, entre més, el conseller
de Cultura, el president del
Consell Valencià de Cultura,
el president de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, la
directora general de Cultura i
Patrimoni i el responsable de
la Càtedra Joan Fuster de la
Universitat de València. Hi ha
també un comitè d’honor integrat
per les Corts, el Consell
Valencià de Cultura, l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua,
l’Institut d’Estudis Catalans,
la Universitat de València, la
Xarxa Vives d’Universitats,
l’Ajuntament de Sueca, la Institució
Alfons el Magnànim,
l’Institut Ramon Llull, el ministeri
de Cultura espanyol i
els hereus de Joan Fuster.

40
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
Papi Robles, un tap d’urgència
per a la via d’aigua de Compromís
El grup parlamentari no surt del guió i ratifica l’elecció de Robles
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Quinze minuts i prou. Quinze
minuts van bastar ahir a migdia
per a escenificar el tancament
de files dins la coalició
Compromís i foragitar els
fantasmes d’una incòmoda
divisió interna. La reunió del
grup parlamentari no va durar
més d’un quart i no va caldre
fer cap votació per a ratificar
Papi Robles com a nova
síndica del grup. Aquesta era
la fotografia que cercava la
direcció de Més Compromís,
antic Bloc, després del sotrac
que va significar l’eixida de
Fran Ferri ara fa un mes.
I després de la fotografia es
van publicar ben coreografiades
les piulades consecutives
de tots els actors implicats,
tret d’Aitana Mas. S’intentava
projectar així que si en algun
moment s’havia percebut
un conat de via d’aigua dins
el partit o dins la coalició, ja
s’havia taponat. La metàfora
marinera l’ha feta en un piulet
el conseller de Cultura, Vicent
Marzà.
La reunió fou a l’edifici dels
grups parlamentaris, annex
a les Corts. La covid també hi
va tenir un cert protagonisme.

41
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
Per a l’elecció de la nova síndica, que s’ha fet per unanimitat
però no per consens, no van caldre ni debat ni votació, perquè
no hi va haver candidats alternatius
Fran Ferri, Enric Morera, Vicent
Marzà i Nathalie Torres
hi van participar de manera
telemàtica. Ja siga perquè són
positius, perquè són contactes
estrets, o perquè som a l’hospital,
en el cas de Torres.
Una sola candidata
Per a l’elecció de la nova síndica,
que s’ha fet per unanimitat
però no per consens,
no van caldre ni debat ni votació,
perquè no hi va haver
candidats alternatius. Era una
possibilitat que planava fins
minuts abans de començar
el conclave, però no es va fer
efectiva. Els dos noms que han
sonat amb força aquestes darreres
setmanes finalment es
van adherir al que va decidir
la permanent de Més Compromís,
el nucli dur d’Àgueda
Micó, i que es va traslladar al
grup parlamentari.
Aitana Mas, d’Iniciativa, que
en saber que Ferri plegava va
mostrar interès a ser la nova
síndica, ahir no va presentar
candidatura. Tampoc Mónica
Àlvaro, membre del corrent
sobiranista Bloc i País de Més
Compromís i, fins ara, com
Mas, coportaveu a les Corts.
Totes dues continuaran en
aquesta tasca en companyia
de Juan Ponce, dels Verds.
Via d’aigua o marejol
L’eixida de Fran Ferri, en vespres
de Nadal, va fer el mateix
efecte que quan s’obri una
ampolla de xampany. Tota la
pressió que el tap era capaç de
contenir va eixir en forma de
rumors, anhels i desigs. Tota
la crítica soterrada que algun
sector de Més Compromís
gestava i marmolava per davall
de bigoti, es van fer visibles.
Mònica Àlvaro va manifestar
des del primer moment
la predisposició a assumir la
sindicatura. Per què, no?, deia.
“Per què no, jo sóc ací”, insistia
encara un parell de dies abans
de l’elecció de Robles per l’executiva
del seu partit. Bloc i País
és un corrent molt crític amb el
lideratge d’Àgueda Micó. Recorden
que en el congrés del
mes de juny l’actual dirigent
va tenir molta contestació i li
retrauen la falta de democràcia
interna. Amb tot, no han fet el
pas de fer valer la candidatura
d’Àlvaro.
Contràriament als taps de suro,
aquesta ampolla de xampany
s’ha pogut tornar a tapar.
Aitana Mas, d’Iniciativa,
tampoc no ha volgut aigualir
la festa interna ni projectar
una imatge de divisió, i ha
aplanat el camí de Robles.
Els reptes del final de la
legislatura
En acabar la reunió, Robles
va explicar que el debat havia
estat franc i clar, i va voler
enviar un missatge de tranquil·litat
als socis del Botànic,
tot dient que canvia la cara del
síndic, però no la posició del
grup dins el govern.
Aquestes paraules són importants.
Robles assumeix la tasca
d’encapçalar el grup parlamentari
de Compromís en la recta
final de la legislatura. Algunes
veus crítiques dins la coalició
han posat damunt la taula la
seua poca experiència parlamentària.
Aquesta és la seua
primera legislatura a les Corts.
També es pregunten si serà
capaç de temperar els ànims
d’uns i altres quan puge la tensió
tant internament –dins el
govern– com a les Corts, quan
calga pactar o negociar amb
uns altres grups. Precisament
aquesta és una de les qualitats
que més es va ressaltar de Fran
Ferri quan va anunciar que deixava
la sindicatura després de
més de sis anys al capdavant del
grup parlamentari.
I ací és on es troba a faltar
l’experiència de Vicent Marzà,
que aspirava a canviar
la conselleria d’Educació,

42
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
Tots aquests anys Fran Ferri ha estat capaç de marcar aquest
perfil propi sense erosionar gaire els fonaments d’un pacte
que ell va ajudar a teixir
Cultura i Esports per la trona
de les Corts i el lideratge del
partit. Lideratge parlamentari,
de moment. Lideratge com
a passa prèvia a la possibilitat
d’encapçalar el cartell electoral
de la coalició.
D’ençà que és conseller, Marzà
ha demostrat a la trona de
les Corts una capacitat dialèctica
capaç de mantenir i guanyar
torcebraços duríssims
amb una oposició que, d’ençà
del primer dia, l’ha tingut en
el punt de mira en qüestions
relacionades, sobretot, amb
l’ensenyament i la normalització
del català. Assumir la
sindicatura era l’oportunitat
de demostrar que controlava
tots els aspectes d’un govern
del qual és una peça clau i que
es podia batre en duel dialèctic
amb l’oposició.
Fer front als intents d’erosió
No debades, la nova síndica
se les haurà amb una oposició
entestada a erosionar, siga
com siga, el govern del Botànic.
La publicació de sondatges
aquest cap de setmana, amb
titulars esbiaixats que deien
que la dreta tenia la majoria a
tocar, ha esperonat el nou PP
de Carlos Mazón a apujar el to i
els decibels. A posar sal grossa
a tots els arguments.
Això no és nou. Ja ho va intentar
al principi esbombant
els presumptes negocis tèrbols
del germà del president
Puig. Ara, com un gos de
presa, mossega els garrons
de la vice-presidenta Oltra
masegant i retorçant unes
dades i unes xifres sobre
abusos sexuals en menors
tutelats. Vox i Ciutadans en
són els corifeus necessaris.
El Botànic fa pinya per a defensar
la gestió de Mónica
Oltra i destapar el joc brut
de la dreta.
Clima pre-electoral
Però de portes endins el Botànic
també ha de mantenir
equilibris. La darrera batussa
important va ser durant la
negociació del pressupost.
Ara les aigües circulen aparentment
calmes, però Compromís
i Unides Podem estan
molt pendents dels moviments
polítics de Ximo Puig.
Teòricament, les eleccions
haurien de ser l’any 2023, i no
volen que un potencial avançament
electoral els agafe a
contrapeu com va ocórrer la
legislatura passada. Compromís
encara no ha perdonat
a Puig que dissolgués les
Corts i avançàs les eleccions
sense haver-ho pactat amb
els socis.
El presumpte calendari electoral
farà que les tres potes
tinguen la temptació de marcar
posicions. Hi ha qüestions
en què PSOE i Compromís estan
molt allunyats i les exhibiran.
N’és una l’ampliació
del port de València. Els socialistes
van posar un històric
del partit, Aurelio Martínez,
al capdavant de l’Autoritat
Portuària, i està entestat a
executar l’ampliació tant si
com no. Papi Robles ha estat
molt bel·ligerant contra
l’ampliació. De fet, la piulada
que té fixada al seu compte de
Twitter és de l’abril de l’any
passat i amenaça d’anar als
tribunals si el projecte continua
endavant sense consens.
On també hi ha discrepàncies
internes dins el Botànic és en la
gestió que el govern espanyol fa
del servei de rodalia de Renfe i
en l’aprovació del nou sistema
de finançament. Són dos cavalls
de batalla de Compromís.
Tots aquests anys Fran Ferri ha
estat capaç de marcar aquest
perfil propi sense erosionar
gaire els fonaments d’un pacte
que ell va ajudar a teixir i que,
tal com va demanar en la seua
darrera intervenció des de la
trona, vol que els seus companys
en tinguen cura.

43
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
El retorn de Puigdemont
i la paradoxa de l’exili
“Aquesta és la paradoxa política de l’exili. Si el retorn no serveix per a guanyar,
ens multiplica la paràlisi”
OT BOU COSTA
De la victòria de Valtònyc a
Bèlgica, se n’ha de dir victòria
sense embuts, encara que, per
una falsa prevenció escèptica,
l’independentisme que es fa
dir pragmàtic i realista l’hagi
relativitzada. “No enganyeu
la gent, Valtònyc no ha derrotat
Espanya”, diuen, com
si la fita els fes ràbia. L’exili és
fructífer: demostra que Espanya
no ens persegueix perquè
detesti les urnes, sinó perquè
som una minoria nacional.
Però sobretot és fructífer perquè,
malgrat l’abandonament
d’una Unió Europea decadent,
i malgrat que l’oligarquia catalanista
vagi fent seva una
versió reescalfada, barata i
grollera de l’autoritarisme
de Madrid, demostra que hi
ha uns valors, els de la llibertat
i la democràcia, que
Catalunya pot explotar per a
construir-se un lloc al món,
una posició pròpia, en oposició
a la deriva il·liberal espanyola.
Si una colla d’exiliats
catalans poden estabilitzar la
seva situació a Europa mentre
a Espanya són proscrits
i, de passada, alineen l’estat
espanyol amb Polònia, Hongria
i Romania, qui es creu que
una Catalunya independent
estaria condemnada a vagar
per l’espai sideral pels segles
dels segles?
L’exili té aquesta virtut, de
cara enfora, que és molt evident.
Però en té una altra de
cara endins que és més bruta

44
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
i passa més desapercebuda.
L’europeïtzació també demostra
que, a Catalunya, la
rendició no és l’única via
possible. Que per a sobreviure
com a catalans no ens
cal doblegar-nos. És feridor,
perquè per a consolidar-se
l’autonomisme necessita
vendre la idea que, si volem
aguantar, hem de passar per
un procés d’espanyolització;
hem de ser un actor polític
funcional, un contribuent net
dins el règim polític espanyol;
hem d’inscriure’ns en el seu
joc amb l’objectiu final de
guanyar-los la partida amb
les normes que ens imposen.
És la idea atàvica d’unir-se
a l’enemic si no pots derrotar-lo
amb la força, i mirar
d’esquerdar-lo de dins estant.
Però aquesta idea és impossible
de normalitzar si Europa
encara és diferent d’Espanya
en alguna cosa; si es veu que
Catalunya podria ser també
una cosa diferent; si hi ha
exili. Per això hi ha ministres
espanyols que s’atreveixen
a dir que sense el retorn del
president Carles Puigdemont
no girarem full.
El problema d’aquesta mena
d’esperança europea és que,
sense algú disposat a aprofitar-la
i a agafar el bou per les
banyes, és només real en un
pla ideal –cosa que no vol dir
que no sigui real, ni que no tingui
efectes. Aquesta esperança
només té trellat si es complementa
amb l’armament d’una
idea forta de nació, d’uns valors
polítics clars, durs, que
apoderin els ciutadans i que
els tractin d’adults. D’això se
n’han adonat els qui remen
obertament en direcció contrària,
i per això s’afanyen a
centrar-ho tot en el descrèdit
de l’aparell judicial espanyol
i parlen tant de franquisme i
de drets fonamentals, en lloc
de nacionalisme, de conflicte
i d’alliberament. Però remant
a favor del corrent tampoc no
hi ha Puigdemont, que viu en
l’absència i la postura, i es
limita a fer jocs de paraules
especulant amb el seu retorn.
Sense l’organització independentista
d’una estratègia
interior nítida que aprofundeixi
en aquesta idea, encara
que al principi fos minoritària,
el retorn de Puigdemont
només servirà a Espanya per
a confirmar l’adormiment del
conflicte.
Aquesta és la paradoxa política
de l’exili. Si el retorn no
serveix per a guanyar, ens
multiplica la paràlisi. Per això
de moment és molt més
victoriós que Valtònyc derroti
Espanya a Bèlgica i que un
país estranger es trobi obligat,
arran del seu cas, a eliminar un
delicte retrògrad i autoritari,
que no pas que Valtònyc pugui
tornar perquè Espanya s’hagi
cansat de jugar fora de casa.
Espanya té molts recursos
per a lluitar i no es cansa mai
de fer el ridícul, perquè li importa
molt més la seva unitat
que cap aparença de bondat.
Si permetés el retorn de Valtònyc,
o el de Puigdemont, o
el de qualsevol altre exiliat,
seria perquè el manteniment
de l’exili, amb una possibilitat
de victòria molt més esclatant,
li sortiria molt més cara.
Per això és un parany la idea
de la vinculació del retorn del
president a la culminació de la
independència. Si tornés i no la
fes, quedaria encara molt més
enterrada que no és ara.
Espanya té molts recursos per a lluitar
i no es cansa mai de fer el ridícul,
perquè li importa molt més la seva
unitat que cap aparença de bondat

45
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
ELS NERVIS EXAGERATS DE L’AUTONOMISME
REPUBLICÀ
El gran problema que
tenen els autonomistes
republicans és la
inconsistència flagrant
del seu discurs i la
buidor política de
les seues propostes
D’ençà de fa uns dies, tot un seguit d’episodis han provocat unes reaccions
molt exagerades i nervioses en les files de l’autonomisme republicà. Parle
de fets com ara la polèmica arran d’una piulada del professor López Bofill
o la que envolta l’article no publicat de Xavier Roig. Però també d’aquesta
estranya i inusual campanya d’adhesió incondicional al diputat Gabriel
Rufián que vam viure a les xarxes per Cap d’Any; o bé d’aquesta altra tan
recent, en què alguns han visualitzat una tríada particular de partit polític
- organització cultural - diari.
En tots els casos, allò que crida l’atenció no és pas el fet en si, sinó fins a
quin punt és exagerada la reacció. És el to, que sobta. És cert que algunes
xarxes, i Twitter especialment, són una mena de camp de batalla permanent
on ens hem acostumat a veure i sentir, al costat de moltíssimes aportacions
sensates i interessants, també tot de grolleries i desmesures. Però fins i tot
en un lloc com Twitter la sobreactuació crida l’atenció quan s’hi fa palesa.
La campanya aquesta de suport a Rufián, per exemple, va arrencar del
no-res. Vull dir sense cap excusa prèvia. Les lloances que els militants
d’Esquerra li han prodigat aquests dies a la xarxa no eren respostes a ningú
en concret –si més no, jo no he sabut veure a qui responien. Hom ha de suposar,
doncs, que indirectament la campanya pretenia posar la bena abans
que la ferida, en vista dels seus repetits i estridents fracassos negociadors a
Madrid, que susciten molts dubtes sobre la idoneïtat de la seua faena. Però
l’efecte aconseguit és que molta gent es pregunte si passa res amb ell. Per
l’exageració hagiogràfica. Quant a la piulada i l’article a què feia referència
al començament, ha passat si fa no fa igual. La reacció, en aquest cas, no és
de partit, però sí d’allò que qualsevol culer en diria “l’entorn”. I ha estat
també tan exagerada que no pots deixar de demanar-te a què caram respon.
El fons de tots aquests episodis no el sé, encara, però estic segur que ja
el veurem. Ara, que hi ha nervis perquè les coses no els van com esperaven,
als autonomistes republicans, això és evident. I encara és més evident que
hi ha nervis, significatius, pels episodis –cada dia més freqüents– de qüestionament
del nou mantra autonòmic. De manera que s’eixampla significativament
la llista de gent insultada i assenyalada pels neoautonomistes.
Els darrers, si no m’he perdut pel camí, Jordi Borràs i Xavier Roig, als quals
proven d’anatematitzar amb els adjectius tronats i gastats, ineficaços per
tant, de sempre –que si són convergents, que si són etnicistes, que si són
boigs, que si ballen amb l’extrema dreta, que si no saben com és el país, que
si volen dividir-nos, que sí...
Tanmateix, el problema que tenen és que la llista aquesta de gent que els

46
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Pitjor i tot: temen,
temen molt, que
la gent, cansada
i encara amb
memòria d’allò
que va fer el Primer
d’Octubre, opte per
seguir la via a què
ells han renunciat
critica creix, jo diria que creix cada dia. I per això els seus assenyalaments ja
no caben en una sola piulada. Comença a haver-hi massa gent a assenyalar i
a insultar, a provar de desqualificar. I, cosa que és pitjor per a ells: els arguments
per a dissentir són sòlids, s’acumulen l’un sobre l’altre i comencen
a fer un forat visible.
No sé si ja és un forat amenaçador per a la paradeta o no. Em sembla que
no. Jo diria que no. Però és visible, molt visible, creix i es va definint com
més va més. Quan López Bofill parla obertament del paper de la violència
en la situació actual, quan Xavier Roig denuncia on porta el bilingüisme o
quan Jordi Borràs diu que Rufián no negocia bé, per esmentar els tres darrers
episodis, toquem os en tots els casos. I amb això els dubtes d’alguna gent, i
per tant el forat, es fa un poc més gran. Exactament perquè es posen sobre
la taula debats incòmodes però imprescindibles, que –mireu on hem arribat–,
per si mateixos, sols d’exposar-se, ja obstaculitzen l’ordre de retirada
efectuada per la classe política catalana.
I al final, si això és així, si coses tan elementals causen tanta tensió, és
perquè el gran problema dels autonomistes republicans és la inconsistència
flagrant del discurs que sostenen i la buidor política de les seues propostes.
El canvi que van fer d’avui per demà, després de la proclamació de la independència
els uns i després de formar el darrer govern els altres, es podria
explicar i defensar. És clar que sí. I es podria justificar i tot. Però saben que
si l’expliquen la retòrica que han de menester per a guanyar les eleccions
comença a fallar i qui sap com se’n ressentirien els seus resultats. Pitjor i tot:
temen, temen molt, que la gent, cansada i encara amb memòria d’allò que
va fer el Primer d’Octubre, opte per seguir la via a què ells han renunciat.
I per això els resulta imperatiu tapar qualsevol veu que recorde a la nostra
societat on som i qui som. I com hem arribat fins ací. I és d’ací, de veure que
no poden aconseguir-ho del tot, per més que ho intenten, que els vénen
tots aquests nervis.
PS. El 2022 serà un any molt important per a VilaWeb. El creixement del
nombre de subscriptors d’aquests darrers anys ens ha permès d’invertir
fortament en el producte per oferir-vos a tots una gran publicació, que volem
millor de dia en dia. Després d’estrenar continguts com ara les “Històries
de VilaWeb” i el “Debat global”, aquest gener hem incorporat el Paraulògic
a la nostra oferta i els subscriptors ja han començat a poder veure en el
Diari de la Nit –que reben cada dia per correu a les 22.00– la nova maqueta
i la nova imatge del diari, que aviat començarem a aplicar pertot arreu. En
aquest context de fort creixement i consolidació, avui podem explicar-vos
també que incorporem Carme Junyent com a columnista habitual. D’ara
endavant, la trobareu cada dilluns a les pàgines del nostre diari, fent tàndem
amb Joan Ramon Resina.

47
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
AIXÒ SÓN NERVIS, NENA
Escoltar i creure’s les
dones és un deute
històric que acumula
interessos, després
de tants anys de fugir
d’estudi amb la cançoneta
dels nervis i de l’estrès
És matemàtica simple i no cal dedicar-hi ni un minut: si els vacunats del
Principat entressin a les UCI en la proporció que hi entren els no vacunats,
en necessitaríem dues mil unitats, quatre vegades més que no pas ara. Ho
recordava un investigador de la UPC en aquesta mena de carrusel de la covid
en què s’ha convertit el programa de ràdio líder a Catalunya. A falta de saber
si la variant òmicron veurà o no les UCI, la vacuna ha fet el fet, ha salvat
innombrables vides i el 5G, de moment, encara ens l’hem de pagar.
A banda d’això, en una realitat paral·lela, hi ha aquest rum-rum d’unes
pesades que diuen que tenen alteracions del cicle menstrual des que s’han
vacunat. Encara no sabem si són moltes o poques sobre el total, però sí que
sabem que són prou perquè finalment s’hagin emprès els estudis corresponents
(lo món al revés, però ja hi estem acostumades). Doncs un dels
primers estudis a fer públics els seus resultats diu que aquests canvis són
petits i temporals, així que de moment no cal que s’amoïnin les histèriques
que fa mesos que sagnen massa, o massa poc, o que han deixat de sagnar, o
que han tornat a sagnar després de la menopausa. Calma, senyores, pot ser
qualsevol cosa. I que no se’ns emocionin els antivacunes i companyia: les
dones amb covid persistent també han reportat desajustos en la mateixa línia.
En tot cas, els antivacunes totals o parcials no han desaprofitat l’ocasió
d’apropiar-se d’aquestes queixes femenines, que fins i tot els ultres de les
banderetes s’han vestit un moment d’aliats feministes, tot per la causa –sigui
quina sigui la causa, que tampoc no hi perdrem cap minut. Però ai, tant
de bo el menysteniment del cicle menstrual com a variable fos només una
fissura d’una conspiració mundial, una badada fruit de les presses d’uns
malèfics investigadors venuts a les farmacèutiques, una prova que les forces
del mal ens estan inoculant un compost experimental per controlar la
humanitat, mua-ha-ha. Però no tindrem aquesta sort: el menysteniment
del cicle menstrual –vital– de les dones entra dins de la normalitat més
anodina: és estructural amb vacuna o sense, amb pandèmia o sense, amb
conspiració o sense, i té tota la història darrere, la de la ciència en general i
la de la medicina en particular.
A l’espera de més estudis oficials, extraoficialment tenim moltes dones
que viuen la mateixa pel·lícula de sempre, avui en versió pandèmica, i demà
ja es veurà. Després de patir en silenci el desgavell dels seus calendaris, quan
han buscat respostes en els professionals, aquests els han dit d’entrada que
segurament és estrès, allò que a les nostres mares i àvies els deien que eren
nervis i que ha servit per a espolsar de les consultes tantes generacions de
dones adolorides. Fins i tot a la famosa llevadora pionera dels sondatges sobre
vacunes i menstruació, quan va explicar el seu cas als col·legues, aquests

48
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Aplicació mòbil per al seguiment del cicle menstrual. COTTONBRO / PEXELS
li van dir que allò no era símptoma de res, que no sortia en cap llista, i que
devia ser per una altra cosa. Com ens sona, la resposta.
El cicle menstrual és sensible a l’estrès, què ens han d’explicar. Però tu pots
estar a l’època més relaxada de la teua vida i tot i així i trobar-te algú amb
bata blanca que atribueixi un teu dolor a l’estrès. Posa-hi un mal d’esquena,
un mareig, mal de cap, una regla que no para, una que es para sense motiu,
una rebrincada de turmell; abans de res: t’has de tranquil·litzar, nena. La
doctora Carme Valls, experta en medicina amb perspectiva de gènere, explica
aquest exemple: en una primera consulta, una dona té un 25%-30%
més de probabilitats que li receptin ansiolítics o antidepressius en comptes
que li investiguin d’on li ve el mal, mentre que un home, amb els mateixos
símptomes, sortirà del metge amb una citació per a fer-se més proves. Tot
sembla indicar –i ja no parla la doctora, sinó la pacient que us escriu– que
les dones no som de fiar per a la ciència, bàsicament, goso afirmar, perquè
no s’ha molestat mai a conèixer-nos bé.
És clar: una alteració reportada pels hòmens, éssers lineals, i per tant
previsibles per a altres hòmens, és presa més seriosament que si la reporten
dones, éssers cíclics, ciclotímics, que figura que avui estan així i demà aixà,
que amb tant de canvi no en pots fer cabal. Pastilleta, i avall. Sort tenim de les
doctores que han començat a investigar-nos com a éssers absoluts, amb la
nostra normalitat com a norma. Sort de les que estudien la lògica dels nostres
cicles, la quotidianitat de la meitat de la població a la qual ha restat cega la
medicina patriarcal, quan no ens l’ha diagnosticada com a trastorn mental.
No estem sobreactuant, no ens estem inventant símptomes, no estem boges.
No és esoterisme, no és bruixeria, es tracta dels nostres cicles hormonals.
Tot just fa quatre dies que les nostres científiques ens ajuden a enderrocar
tota aquesta propaganda tòxica que res no ens ha d’impedir de fer el que fan
els hòmens, perpetuant-los com a model universal. Una propaganda basada
a ribotar-nos la pròpia naturalesa per encaixar en allò que no serem mai, que

49
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Ja em perdonareu la generalització binària, però
sort en té l’Univers que ens costi tan poc de plorar
–no per cap feblesa ni debilitat, com encara
s’insisteix a fer creure, sinó per la prolactina, toca’t
la figa–: perquè si ens agafés per descarregar
la ràbia a base de testosterònics cops de puny a
les parets, el món tal com el coneixem s’hauria
ensorrat fa molt de temps
ni convé que ho siguem mai, ja és hora de dir-ho. Com si els nostres vaivens
hormonals no fossin inevitables com les onades del mar.
Que les queixes sobre la regla arran de les vacunes, o arran de la covid
persistent (més persistent en dones, també), no ens portin a mirar el dit en
lloc de la lluna: allò que ens afecta, que ens amoïna, que ens altera la vida,
ens fa acudir a les consultes, i no obtenir-ne respostes mèdiques també ens
afecta, ens amoïna i ens altera la vida. És un peix que es mossega la cua, i
que, a partir de l’agreujant de la pandèmia, promet que rebentarà totes les
estadístiques.
Si es tracta de donar oxigen a una xarxa de salut congestionada, diagnosticar
correctament les dones, com a usuàries recurrents de l’atenció primària, ha
de ser una prioritat. Escoltar i creure’s les dones, tractar-les com les adultes
que són, com les coneixedores del seu cos que són, és un deute històric que
acumula interessos, després de tants anys de fugir d’estudi amb la cançoneta
dels nervis i de l’estrès. Ja em perdonareu la generalització binària, però
sort en té l’Univers que ens costi tan poc de plorar –no per cap feblesa ni
debilitat, com encara s’insisteix a fer creure, sinó per la prolactina, toca’t la
figa–: perquè si ens agafés per descarregar la ràbia a base de testosterònics
cops de puny a les parets, el món tal com el coneixem s’hauria ensorrat fa
molt de temps.

50
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
JOAN JOSEP ISERN
JOAN JOSEP ISERN
JORDI SABATÉS, AMB TOT L’ENYOR
Joan Josep Isern glossa
l’obra de Jordi Sabatés
i explica l’amargor que
causava al pianista la
indiferència institucional
Arribo a casa després d’un parell d’hores fent uns quants encàrrecs que
requerien una certa atenció i, per tant, desconnectat del que passava al món
i en obrir el mòbil em trobo una pila de missatges de bons amics que em
diuen que el pianista i compositor (i un munt de coses més) Jordi Sabatés
s’ha mort avui. A setanta-tres anys.
M’atreviria a afirmar que a Sabatés el segueixo des de sempre. Vull dir que
quan va gravar els dos primers àlbums amb el grup Jarka –parlo del 1971 i
el 1972– ja m’havia enganxat abans amb aquella petita meravella de disc
senzill de Maria del Mar Bonet que contenia “Si véns prest”, a la cara A, i “Jo
em donaria a qui em volgués”, a la B, enregistrat per a Concèntric als mítics
estudis Gema l’any 1969 amb els mateixos músics –Toti, Romà Escales, Doro
Mentaberry, Josep Polo...– que molt pocs mesos després es van constituir en
el grup OM que va acompanyar Pau Riba en la gravació del primer àlbum de
Dioptria.
Anys després, per un seguit de circumstàncies casuals que ara no vénen
a tomb, vaig conèixer-lo personalment, a ell i l’Anna, la seva muller,
i m’hi vaig enganxar durant una bona temporada. Resulta que vivíem
molt a prop i puc dir que va ser al menjador de casa seva on vaig poder
contemplar de prop i per primera vegada a la meva vida un quadre d’Olga
Sacharoff, la russa del Putxet. Un retrat d’en Jordi quan tenia quatre anys
assegut molt formal en una cadira i amb un gat damunt de les cames que
es va poder veure en l’exposició antològica de la pintora que es va fer fa
tres o quatre anys al Museu d’Art de Girona.
Aquesta mort m’ha colpit de manera especial perquè, sense saber-ne res,
jo començava a preparar una trilogia d’articles per a la meva secció mensual
a la revista Enderrock que, en principi, havien de sortir a la primavera. En el
primer volia parlar de molt d’això que acabo de dir: el Sabatés del començament,
fins al duet amb Toti Soler del 1973.
Crec que Jordi Sabatés ha estat un dels músics de casa nostra més preparats
per a establir ponts entre la sensibilitat literària i la musical. Tot
això sense deixar de banda un element que potser molta gent no coneix,
que és la seva dimensió de llicenciat en ciències físiques palesada amb la
gran racionalitat de la seva producció i, d’una manera més anecdòtica,
amb la creació del grup de cambra que el va acompanyar al disc El secret
de la criolla, del 1988, que es va dir Factor Quàntic.
En la seva discografia trobem referències a Murnau (Nosferatu, hacia el
vampiro, 1992), Poe (Morgue o Berenice, 1972), Tolkien (El senyor dels anells,

51
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
JOAN JOSEP ISERN
1974), Sant Joan de la Creu (Noche oscura, 1984), els trobadors provençals
(Breviari d’amor, 1982), Salvat Papasseit (Tot l’enyor de demà, 1976), Wilde
(El fantasma de Canterville, 1975), Màrius Torres (Enllà passa l’amor, enllà
però no tant!, 2003), García Lorca (De Granada a la luna, 2000) i aturo el raig
aquí sabent que segurament em deixo noms i projectes al tinter.
Sabatés va ser també el músic dels grans duets: amb Toti Soler, com ja
ha estat dit, amb Santi Arisa, amb Chick Corea, amb Carme Bustamante,
amb Tete Montoliu (poca broma: aquell monumental Vampyria del 1975) o
amb François Rabbath, l’home que era capaç de tocar les Suites de Bach en
tessitura de contrabaix.
Gràcies a Jordi Sabatés molta gent va conèixer els ragtimes de Scott Joplin,
la música que inspiren les pel·lícules de Buster Keaton. O de Segundo
de Chomon. O l’increïble Bola de Nieve. I, sobretot, si alguna cosa li he
d’agrair personalment (i diria que no sóc l’únic) és que gràcies a ell i al seu
disc Portraits/Solituds, del 1979, vaig poder entrar en l’univers de Frederic
Mompou, un univers presidit per una música serena, lírica, misteriosa,
sonora i màgica. Una música de poques notes que comença un instant
abans del silenci i un instant després de la plenitud.
No tinc la impressió que els poders públics del nostre país hagin donat
el suport que la figura i l’obra de Jordi Sabatés sens dubte es mereixien.
Parlo amb coneixement de causa, perquè cada vegada que, molt més ençà,
ens trobàvem expressava de manera bastant amarga aquesta indiferència
institucional.
Una indiferència que no es mereixia. I el gruix de l’obra que ens ha deixat,
variada, rica i sempre amb un alt nivell d’exigència ho demostrarà. A la
curta o a la llarga.

52
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ
GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ
SENYORA ARRIMADAS, NO DIGUI BLAT FINS
QUE NO EL TINGUI AL SAC I BEN LLIGAT
“Les engrunes de
Ciutadans les estan
engolint el PP i Vox,
això és inevitable.
Desapareixerà i arribarà
el dia que ningú se’n
recordarà, del partit ni
dels seus líders”
A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià
Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en
castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin
cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia
la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en
castellà però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és
un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però
no te la puc donar per bona.”
Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i Atrapa’m
si pots té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en
català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora
Arrimadas, gran paladí de l›espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat
per carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada
que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la
colla d›integristes que l›acompanyen, inclosos mitjans de comunicació
sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta
li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil,
com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la
concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans
que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el
seu partit.
La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel
amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a
Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus,
però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia,
tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica,
tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els
darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes
no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.
Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica,
espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes
ocasions.
Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable.
Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà,
del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs,
guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà
remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al
sac i ben lligat.

53
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LA DECISIÓ DE JOAN FUSTER
La combinació de
contingut i de forma,
de les coses que deia i
de la ploma esmolada
i lúcida amb la qual les
formulava, van convertir
Joan Fuster en un
veritable revulsiu. Això, i
la voluntat d’incidència
social
Perquè sí, perquè volem, perquè la commemoració ens n’ofereix l’excusa,
per ganes, per desinfectar, per etcètera, però sobretot perquè ens fa falta,
enguany parlarem una mica més de Joan Fuster, el falcó, el càustic, el pensador
que ens va ordenar la nació, l’intel·lectual que ens va posar els punts
sobre les is i que tot seguit hi va afegir un interrogant.
Condensat en aforisme (aquell meravellós advertiment, posem per cas:
“Modèstia de l’autor.– Els aforismes –els meus com els de tothom– són
sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també”) o desenvolupat en
pamflet de batalla, en article punyent o fondo o totes dues coses alhora (i
amb humor, per torna: quina grandiosa gosadia!), en opuscle destil·lat, en
llibre imprescindible, Joan Fuster se’ns desplega en un no parar d’incitacions.
I sí, enguany, per la cosa de l’aniversari, celebrarem Fuster i en piularem
els aforismes i el tornarem a repassar (perquè aquesta també ens la sabem:
“Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”) i en parlarem
i en discutirem i en farem cartells i els qui el van conèixer ens n’explicaran
anècdotes i en farem més llibres encara i hi haurà exposicions i simposis i
auques i tot i més i per fi.
Qui ens ho havia de dir, fa un temps. El van voler convertir en bèstia negra
de qui sap què, el van cremar en efígie, li van posar bombes a casa, van voler
esborrar-lo, reduir-lo a peça d’arqueologia, la percalina aquella amb la
qual havia fet broma i avís, però voler no sempre és poder, i aquí el tenen, i
el tenim, en potència i en acte.
No pas ell, és clar: el seu pensament.
I avui reivindiquem Joan Fuster com una actitud de fons. Més enllà de
la doctrina, diguem-ne. Precisament perquè no propugnava cap doctrina.
Perquè dir Joan Fuster és dir una manera d’entendre el país i el món, també:
el fet senzill i revolucionari de pensar i de fer-ho més enllà de la cosa
immediata i la tàctica i la jugada curta. Pensar no pas en el buit sinó amb
vocació d’intervenció en la cosa humana concreta, és clar. Pensar de fons i
actuar en conseqüència.
En el context tan complicat de la postguerra, tan gris i miseriós (econòmicament
i intel·lectualment i de tants altres ments com hi vulguem afegir),
Joan Fuster va prendre una decisió. Sense garanties de res, és clar. Amb
connotacions polítiques i personals també.
Havia connectat amb el valencianisme de tendència republicana i laica
que representava Carles Salvador (que seria, si em permeteu el resum a l’en-

54
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
I, per la via de l’exili, va connectar també amb
les idees que alimentaven el món i que la crosta
de la dictadura espanyola pretenia impedir que
circulessin a les terres que tenia dominades
gròs, i sense perdre de vista els minsos paràmetres del conjunt, el corrent
d’acostar-se al poble entrant en entitats folklòriques com ara Lo Rat Penat
i sacrificant a aquest fi, si calia, l’exigència literària), i també amb el cercle
de la tertúlia que encapçalava Xavier Casp (el, diguem-ne, corrent catòlic
i conservador, amb la idea de projectar la llengua des d’una elit cultural),
però d’alguna manera va ser la superació de l’enfrontament entre totes dues
tendències la decisió que va permetre fer el salt qualitatiu i quantitatiu que
es va viure després.
Perquè, paral·lelament, Fuster també havia establert relació amb els intel·
lectuals de l’exili. Amb Vicenç Riera Llorca, amb Agustí Bartra. I des d’aquesta
relació epistolar i de col·laboració literària, hi va trobar el fil que l’unia amb el
tremp dels lluitadors d’abans de la guerra, hi va compartir la reflexió sobre el
país. Sobre el conjunt del país i les seves necessitats. I les possibilitats. I, per
la via de l’exili, va connectar també amb les idees que alimentaven el món
i que la crosta de la dictadura espanyola pretenia impedir que circulessin a
les terres que tenia dominades.
I d’aquí, de tot plegat, en va sorgir la via fusteriana, diguem-ne: un camí
propi i allunyat de les batalles estèrils del minso valencianisme representat
en un bàndol o en un altre. I Fuster, que havia estudiat dret, i que
etcètera, va decidir aparcar aquest ofici i dedicar-se al seu país. Que per a
ell, concretament, volia dir escriure i agitar idees i participar en aplecs i
escriure i agitar i impulsar entitats culturals i polítiques i escriure. I això
va fer. I va aparcar la poesia, també. I es va centrar en l’assaig. Perquè amb
la poesia difícilment s’hauria pogut professionalitzar (tan difícilment
que era impossible) i perquè l’assaig li permetia la cercada, i necessària,
incidència social.
La combinació de contingut i de forma, de les coses que deia i de la ploma
esmolada i lúcida amb la qual les formulava, van convertir Joan Fuster en
un veritable revulsiu. Això, i la voluntat d’incidència social que dèiem: es va
determinar a formar una generació de joves “sense contactes amb aquestes
lluites estúpides” i esperonada per una veritable fam de modernitat. Amb el
seu pensament de fonament racionalista (la raó és “l’únic instrument amb
què compta l’home per a obtenir coneixement”, explicava a les converses
filosòfiques amb Júlia Blasco) i escèptic (perquè la raó té límits: la capacitat
humana d’obtenir coneixement; som animals limitats que no podrem saber-ho
ni comprendre-ho tot) i antidogmàtic, Joan Fuster ens va permetre
superar la llosa del franquisme espanyol (i la reducció a innòcua nota de
color folkloritzant) amb una proposta nacional pròpia arrelada i vinculada
alhora amb el progrés i la modernitat.

55
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
Perquè el racionalisme de Joan Fuster, humanista
i antimetafísic, no és nacionalista per cap essència
o principi o definició, sinó per reacció davant de
l’agressió
Que aviat és dit.
Perquè el racionalisme de Joan Fuster, humanista i antimetafísic, no és
nacionalista per cap essència o principi o definició, sinó per reacció davant
de l’agressió: “Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho,
l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó
enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per
evitar senzillament l’oprobi o la submissió.” És un projecte de modernització
del país.
En fi, que la commemoració, per tant, la celebració, que ens sigui llegir,
comentar, piular, debatre Fuster, és clar. Però també saber i entendre què va
significar. Evitar de caure en la mera lloança percalínica i donar continuïtat
a la seva escola de pensament crític sobre el país, de voluntat de renovació
social, de modernització. Reivindicar la necessitat del pensament fusterià.
Del pensament, per tant.
Que Joan Fuster no és passat: és ara.

LA FOTO DE LA SETMANA
Un equip del Museu d’Arqueologia de Catalunya ha
descobert en la torre 2 de la muralla romana d’Olèrdola
un crani d’època ibèrica datat al voltant del segle III.
FOTOGRAFIA: MARTA PÉREZ