I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

44
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
ANÀLISI
i passa més desapercebuda.
L’europeïtzació també demostra
que, a Catalunya, la
rendició no és l’única via
possible. Que per a sobreviure
com a catalans no ens
cal doblegar-nos. És feridor,
perquè per a consolidar-se
l’autonomisme necessita
vendre la idea que, si volem
aguantar, hem de passar per
un procés d’espanyolització;
hem de ser un actor polític
funcional, un contribuent net
dins el règim polític espanyol;
hem d’inscriure’ns en el seu
joc amb l’objectiu final de
guanyar-los la partida amb
les normes que ens imposen.
És la idea atàvica d’unir-se
a l’enemic si no pots derrotar-lo
amb la força, i mirar
d’esquerdar-lo de dins estant.
Però aquesta idea és impossible
de normalitzar si Europa
encara és diferent d’Espanya
en alguna cosa; si es veu que
Catalunya podria ser també
una cosa diferent; si hi ha
exili. Per això hi ha ministres
espanyols que s’atreveixen
a dir que sense el retorn del
president Carles Puigdemont
no girarem full.
El problema d’aquesta mena
d’esperança europea és que,
sense algú disposat a aprofitar-la
i a agafar el bou per les
banyes, és només real en un
pla ideal –cosa que no vol dir
que no sigui real, ni que no tingui
efectes. Aquesta esperança
només té trellat si es complementa
amb l’armament d’una
idea forta de nació, d’uns valors
polítics clars, durs, que
apoderin els ciutadans i que
els tractin d’adults. D’això se
n’han adonat els qui remen
obertament en direcció contrària,
i per això s’afanyen a
centrar-ho tot en el descrèdit
de l’aparell judicial espanyol
i parlen tant de franquisme i
de drets fonamentals, en lloc
de nacionalisme, de conflicte
i d’alliberament. Però remant
a favor del corrent tampoc no
hi ha Puigdemont, que viu en
l’absència i la postura, i es
limita a fer jocs de paraules
especulant amb el seu retorn.
Sense l’organització independentista
d’una estratègia
interior nítida que aprofundeixi
en aquesta idea, encara
que al principi fos minoritària,
el retorn de Puigdemont
només servirà a Espanya per
a confirmar l’adormiment del
conflicte.
Aquesta és la paradoxa política
de l’exili. Si el retorn no
serveix per a guanyar, ens
multiplica la paràlisi. Per això
de moment és molt més
victoriós que Valtònyc derroti
Espanya a Bèlgica i que un
país estranger es trobi obligat,
arran del seu cas, a eliminar un
delicte retrògrad i autoritari,
que no pas que Valtònyc pugui
tornar perquè Espanya s’hagi
cansat de jugar fora de casa.
Espanya té molts recursos
per a lluitar i no es cansa mai
de fer el ridícul, perquè li importa
molt més la seva unitat
que cap aparença de bondat.
Si permetés el retorn de Valtònyc,
o el de Puigdemont, o
el de qualsevol altre exiliat,
seria perquè el manteniment
de l’exili, amb una possibilitat
de victòria molt més esclatant,
li sortiria molt més cara.
Per això és un parany la idea
de la vinculació del retorn del
president a la culminació de la
independència. Si tornés i no la
fes, quedaria encara molt més
enterrada que no és ara.
Espanya té molts recursos per a lluitar
i no es cansa mai de fer el ridícul,
perquè li importa molt més la seva
unitat que cap aparença de bondat