I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

53
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LA DECISIÓ DE JOAN FUSTER
La combinació de
contingut i de forma,
de les coses que deia i
de la ploma esmolada
i lúcida amb la qual les
formulava, van convertir
Joan Fuster en un
veritable revulsiu. Això, i
la voluntat d’incidència
social
Perquè sí, perquè volem, perquè la commemoració ens n’ofereix l’excusa,
per ganes, per desinfectar, per etcètera, però sobretot perquè ens fa falta,
enguany parlarem una mica més de Joan Fuster, el falcó, el càustic, el pensador
que ens va ordenar la nació, l’intel·lectual que ens va posar els punts
sobre les is i que tot seguit hi va afegir un interrogant.
Condensat en aforisme (aquell meravellós advertiment, posem per cas:
“Modèstia de l’autor.– Els aforismes –els meus com els de tothom– són
sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també”) o desenvolupat en
pamflet de batalla, en article punyent o fondo o totes dues coses alhora (i
amb humor, per torna: quina grandiosa gosadia!), en opuscle destil·lat, en
llibre imprescindible, Joan Fuster se’ns desplega en un no parar d’incitacions.
I sí, enguany, per la cosa de l’aniversari, celebrarem Fuster i en piularem
els aforismes i el tornarem a repassar (perquè aquesta també ens la sabem:
“Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”) i en parlarem
i en discutirem i en farem cartells i els qui el van conèixer ens n’explicaran
anècdotes i en farem més llibres encara i hi haurà exposicions i simposis i
auques i tot i més i per fi.
Qui ens ho havia de dir, fa un temps. El van voler convertir en bèstia negra
de qui sap què, el van cremar en efígie, li van posar bombes a casa, van voler
esborrar-lo, reduir-lo a peça d’arqueologia, la percalina aquella amb la
qual havia fet broma i avís, però voler no sempre és poder, i aquí el tenen, i
el tenim, en potència i en acte.
No pas ell, és clar: el seu pensament.
I avui reivindiquem Joan Fuster com una actitud de fons. Més enllà de
la doctrina, diguem-ne. Precisament perquè no propugnava cap doctrina.
Perquè dir Joan Fuster és dir una manera d’entendre el país i el món, també:
el fet senzill i revolucionari de pensar i de fer-ho més enllà de la cosa
immediata i la tàctica i la jugada curta. Pensar no pas en el buit sinó amb
vocació d’intervenció en la cosa humana concreta, és clar. Pensar de fons i
actuar en conseqüència.
En el context tan complicat de la postguerra, tan gris i miseriós (econòmicament
i intel·lectualment i de tants altres ments com hi vulguem afegir),
Joan Fuster va prendre una decisió. Sense garanties de res, és clar. Amb
connotacions polítiques i personals també.
Havia connectat amb el valencianisme de tendència republicana i laica
que representava Carles Salvador (que seria, si em permeteu el resum a l’en-