I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

54
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
I, per la via de l’exili, va connectar també amb
les idees que alimentaven el món i que la crosta
de la dictadura espanyola pretenia impedir que
circulessin a les terres que tenia dominades
gròs, i sense perdre de vista els minsos paràmetres del conjunt, el corrent
d’acostar-se al poble entrant en entitats folklòriques com ara Lo Rat Penat
i sacrificant a aquest fi, si calia, l’exigència literària), i també amb el cercle
de la tertúlia que encapçalava Xavier Casp (el, diguem-ne, corrent catòlic
i conservador, amb la idea de projectar la llengua des d’una elit cultural),
però d’alguna manera va ser la superació de l’enfrontament entre totes dues
tendències la decisió que va permetre fer el salt qualitatiu i quantitatiu que
es va viure després.
Perquè, paral·lelament, Fuster també havia establert relació amb els intel·
lectuals de l’exili. Amb Vicenç Riera Llorca, amb Agustí Bartra. I des d’aquesta
relació epistolar i de col·laboració literària, hi va trobar el fil que l’unia amb el
tremp dels lluitadors d’abans de la guerra, hi va compartir la reflexió sobre el
país. Sobre el conjunt del país i les seves necessitats. I les possibilitats. I, per
la via de l’exili, va connectar també amb les idees que alimentaven el món
i que la crosta de la dictadura espanyola pretenia impedir que circulessin a
les terres que tenia dominades.
I d’aquí, de tot plegat, en va sorgir la via fusteriana, diguem-ne: un camí
propi i allunyat de les batalles estèrils del minso valencianisme representat
en un bàndol o en un altre. I Fuster, que havia estudiat dret, i que
etcètera, va decidir aparcar aquest ofici i dedicar-se al seu país. Que per a
ell, concretament, volia dir escriure i agitar idees i participar en aplecs i
escriure i agitar i impulsar entitats culturals i polítiques i escriure. I això
va fer. I va aparcar la poesia, també. I es va centrar en l’assaig. Perquè amb
la poesia difícilment s’hauria pogut professionalitzar (tan difícilment
que era impossible) i perquè l’assaig li permetia la cercada, i necessària,
incidència social.
La combinació de contingut i de forma, de les coses que deia i de la ploma
esmolada i lúcida amb la qual les formulava, van convertir Joan Fuster en
un veritable revulsiu. Això, i la voluntat d’incidència social que dèiem: es va
determinar a formar una generació de joves “sense contactes amb aquestes
lluites estúpides” i esperonada per una veritable fam de modernitat. Amb el
seu pensament de fonament racionalista (la raó és “l’únic instrument amb
què compta l’home per a obtenir coneixement”, explicava a les converses
filosòfiques amb Júlia Blasco) i escèptic (perquè la raó té límits: la capacitat
humana d’obtenir coneixement; som animals limitats que no podrem saber-ho
ni comprendre-ho tot) i antidogmàtic, Joan Fuster ens va permetre
superar la llosa del franquisme espanyol (i la reducció a innòcua nota de
color folkloritzant) amb una proposta nacional pròpia arrelada i vinculada
alhora amb el progrés i la modernitat.