I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

5
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
PORTADA
tal com ens diuen. Potser no és així. I a la segona part del llibre
miro de dissenyar un model millor.
—Ací hi ha algunes declaracions, o idees, del vostre llibre.
Podríeu comentar-les?
—Sí.
—“I si les fronteres existents “són el problema?”
—Aquest sóc jo. Reclamo aquesta cita. I si les fronteres actuals
són el problema? És la meva tesi. Qüestiono que les fronteres
fixes siguin bones. I que el sistema sigui estable.
—“Les fronteres existents proporcionen estabilitat. És cert?”
—Aquest llibre defensa que la independència és la solució, no
el problema. Si veus que comunitats amb identitats diferents
són forçades a compartir un espai únic i no funciona, no hi ha
estabilitat. Hi ha conflictes interns. Mira Kossove, per exemple.
La violència dels anys noranta va ser una qüestió de la rivalitat
entre serbis i albano-kossovesos coexistents en un sol estat. És
bonic que es pugui coexistir, però a vegades viure en la mateixa
unitat és allò que porta conflictes i no estabilitat. Qui domina?
Quina llengua i religió hi ha dins l’estat únic? La separació pot
solucionar aquestes qüestions.
—“Poques independències triomfen.”
—Tant si estàs a favor de les independències com en contra,
és un fet.
—“La resistència violenta a la independència és el problema.”
—La independència porta a la violència, ens diuen. I, certament,
hi ha correlació entre independència i violència. Però n’és la causa?
No és clar si la causa és la independència o la resistència de
l’estat. La resistència violenta a la independència és el problema.
En els pocs exemples en què la independència ha estat de mutu
acord no hi ha hagut violència. I els independentistes hi eren
igualment. El Canadà, Escòcia, Txecoslovàquia. En uns llocs s’hi
arriba, en uns altres, no. Però sense violència. Compara-ho amb
Catalunya, en què la violència, tot i que més baixa que en unes
altres parts del món, va ser instigada per l’estat. L’estat és qui
mostra la violència dels policies amb les porres. I arreu del món
es veu i s’entén més bé la violència si la mires com a resposta a
un moviment que, d’una altra manera, és pacífic. Kossove, per
exemple. Els independentistes, al començament, eren quasi
gandhians, als anys vuitanta. I es tornen violents arran de la
resistència de l’estat. Sovint, la font de la violència és l’estat.
—Quins són els principis de la teoria clàssica i les diferències
amb la teoria de Wilson?
—Són les meves etiquetes. Del món actual, en dic clàssic (1945-
1970), i del de Wilson, pre-clàssic. Wilson deia: “Fem que la
identitat, l’etnicitat, determini les fronteres.” Ara som al món
clàssic, de després de la Segona Guerra Mundial, en què diem
que les fronteres, el territori, són fixes. I les poblacions que
hi viuen són les que tenen dret a autogovernar-se. Solament
elles. El 1945, això semblava una idea revolucionària, perquè
així es justificaven la descolonització i les independències, però
sempre dins les fronteres colonials. No es demanava a la gent
que hi vivia si compartien la voluntat de viure junts. Sembla
radical, però és molt conservador; la idea és que les fronteres
no han de canviar mai.
L’estat és qui mostra la violència dels policies
amb les porres. I arreu del món es veu i s’entén
més bé la violència si la mires com a resposta
a un moviment que, d’una altra manera, és
pacífic