I si el problema real és que no deixen canviar les fronteres?

10
EDUARD FORNÉS
vilaweb.cat
Divendres, 14 de gener de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Es van passar tota la
nit interrogant-nos
i demanant-nos que
identifiquéssim gent.
El comissari en algun
moment treia la pistola,
però no sabia què fer-ne.
El fet d’anar amb sotana
ens protegia i ens donava
una certa autoritat
El documentari La presó dels capellans
(Apaiz Kartzela) ha destapat una
història poc coneguda sobre com
el franquisme va idear una presó
per a capellans que defensaven els
drets civils. Sobretot eren bascs, però per
aquest centre de Zamora també hi van
passar cinc catalans. Un d’ells és Eduard
Fornés, una de les veus del documentari,
que recorda en aquesta entrevista el seu
pas per la presó. Quan en va sortir, es va
secularitzar i després va fundar l’Editorial
Mediterrània.
—Per què us van tancar a la presó de
Zamora?
—Després d’ordenar-me capellà, vaig
anar a la parròquia del Sagrat Cor, al barri
de Ca n’Oriac de Sabadell. Era una barriada
d’immigració amb unes condicions
molt precàries. El primer de maig de
1968, CCOO i més grups organitzats del
barri van fer una trobada als afores de la
ciutat i ens hi van convidar, als capellans
del barri. Que ens convidessin volia dir
que estàvem integrats. Hi vam anar i vam
tornar tots en grup i, com que hi devia
haver algun infiltrat, quan vam arribar
al pas a nivell que separava el barri de
Sabadell, ens hi esperaven els grisos. Es
va sentir un toc de xiulet i van començar a
carregar i a pegar la gent. Vàrem obrir les
portes de l’església perquè la gent pogués
entrar-hi, perquè segons el concordat,
quan algú entrava dins una església quedava
protegit. La policia va envoltar-la
i ens hi vàrem quedar unes trenta-cinc
persones, entre dones, homes i criatures.
—Quantes hores?
—L’església va estar envoltada tota la
nit amb focus i gossos, i fins i tot van
venir amb metralletes. Ens van tallar el
telèfon, la llum, l’aigua... Durant la nit
em vaig posar la sotana i vaig sortir per
acompanyar una dona, la Pilar, perquè
se l’emportés l’ambulància. Estava embarassada
i va avortar a causa dels cops
de porra.
—...
—L’endemà al migdia, la policia em
va ensenyar una carta escrita pel bisbe
Marcelo González que els autoritzava a
entrar a l’església. En contra d’allò que
diu el concordat. Van entrar i amb dos
autocars se’ns van endur a la comissaria
de Sabadell. A tots tres capellans ens van
separar per fer creure que col·laboràvem
amb la policia, cosa que era mentida. Es
van passar tota la nit interrogant-nos i
demanant-nos que identifiquéssim gent.
El comissari en algun moment treia la
pistola, però no sabia què fer-ne. El fet
d’anar amb sotana ens protegia i ens
donava una certa autoritat. Ens havien
de portar a la Via Laietana, però mentre
hi anàvem van arribar ordres que ens
portessin a les Teresianes del carrer de
Ganduxer, on vivia l’arquebisbe Marcelo
González. Va donar una carta als policies
i els va dir: “Es queden sota la meva
jurisdicció.” Els policies se’n van anar i
l’arquebisbe ens va deixar en llibertat tot
adduint que teníem una funció pastoral.
No m’ho creia. Em deté la policia i m’allibera
el bisbe? Però què coi és, això? No ho
podia acceptar. Era la manera d’actuar
de l’església del nacionalcatolicisme, del
franquisme.
—Però això no us va alliberar de les
acusacions.
—No. El 25 de març de 1969, ens van
jutjar pels fets del maig del 1968 al Tribunal
d’Ordre Públic, a Madrid, acusats
de manifestació violenta i desacatar la
policia. El judici es va fer a porta tancada
perquè hi havia estat d’excepció. Per sort,
la defensa de l’Albert Fina i en Josep Soler
Barberà va ser molt bona, i de la petició
de dos anys de presó, ens van condemnar
a sis mesos i un dia.
—I cap a Zamora.
—Sí. Abans de nosaltres tres de Sabadell,
ja hi havia passat en Botey i havia ensenyat
als capellans bascs alguna cançó en
català. Hi vam arribar tard, de nit. Ens
van posar en cel·les individuals. Imagina’t
la situació, i, de cop, a mitjanit,
els bascs s’assabenten que els catalans
hem arribat i comencen a cantar: “Vull
ser lliure, vull ser lliure ara mateix.” És
clar, se’t fa un nus a la gola quan sents
cantar en català quan estàs tot sol en una