Els cingles de Sant Roc al paleolític - Associació Arqueològica de ...

152 Els cingles de Sant Roc al paleolític
Quadre 14
Article d’opinió “Un jaciment prehistòric inèdit als cingles de Sant Roc” publicat per
Joan Abad i Albert Aulines al Diari de Girona (2-5-03), pagina 46.
Al llarg de la primera part de la dècada dels anys vuitanta, el grup de
recerques de l’Associació Arqueològica de Girona va dedicar una part de les seves
sortides de camp a explorar la part superior de la cinglera de Sant Roc. Poques
vegades es té a l’abast l’oportunitat de poder observar, amb tanta llibertat de
moviments, un espai natural que reuneixi unes condicions semblants: geologia,
paleontologia, botànica, zoologia... Les hores passades en aquest altiplà calcari de
gran bellesa, resseguint els vells camins i gaudint del seu proverbial silenci, han
deixat en nosaltres uns records difícils d’oblidar.
La primera visita la vam fer acompanyats de Jordi Barris, l’any 1981, que
prèviament ens havia dut una mostra dels materials que havia recollit a tocar el mas
Llepard. La forta erosió havia posat al descobert una gran quantitat d’ascles i
fragments de roques dures tallades, com ara els quarsos i les quarsites. La
constància en la recerca va donar els seus fruits. El resultat va ser la descoberta de
dotze estacions en superfície situades entre el mas Llepard i La Barroca.
Els materials, una vegada estudiats i classificats, ens van fer arribar a una
conclusió: es tractava d’indústria lítica dels modes tècnics 2 i 3. Als cingles de St.
Roc, doncs, hi havíem localitzat un seguit de campaments a l’aire lliure que
encaixaven perfectament amb les tradicions de talla neanderthalianes, presents a la
comarca del Pla de l’Estany (Serinyà i Clot d’Espolla) i als tecnocomplexes a l’aire
lliure de la comarca de la Selva.
L’any 1983 es va fer la primera incursió a la base de la cinglera, a la seva
part sud, la que dóna a Sant Climent d’Amer. Seguíem un model; teníem una hipòtesi
de treball. A prop de Solutré (França), i en un paisatge semblant al que ens ocupa,
als peus d’un cingle s’hi van localitzar les restes òssies de més de deu mil cavalls
salvatges. Aquests èquids, segons les conclusions dels investigadors, van ser
perseguits en desbandada i obligats a saltar al buit. Els intel·ligents caçadors,
familiaritzats amb els costums dels cavalls, que coneixien a fons el territori, és
probable que perllonguessin aquesta estratègia de caça al llarg de moltes
generacions, atesa la impressionant acumulació d’ossos. La primera prospecció,
doncs, no exempta de dificultats, va comportar la localització de la Balma de la
Xemeneia, anomenada així pel buit creat per un rierol en precipitar-se a l’abisme.
En realitat és un avenc desmantellat i en la seva fase terminal. Feia poc que havia
plogut, i encara l’aigua saltava al buit. El lloc permetia fer un recés, atesa
l’amplitud de la lleixa calcària. Llavors, d’esquena al paisatge, vam començar a