Els cingles de Sant Roc al paleolític - Associació Arqueològica de ...

46 Els cingles de Sant Roc al paleolític
Vessant patrimonial de l’arqueologia
El concepte de patrimoni està de moda: des de les aules escolars fins als mitjans de
comunicació, el patrimoni és un terme d’ús freqüent en el si de la societat catalana actual. Ara
bé, a què ens referim quan parlem de patrimoni? (Ballart, 1997).
Definir el terme patrimoni no és pas senzill ni tampoc és l’objectiu d’aquesta tesi de
llicenciatura. D’acord amb el seu significat etimològic (“bé que algú té per herència dels seus
ascendents”) es pot considerar que el patrimoni és el llegat d’una generació cap a una altra.
Més enllà d’aquestes consideracions conceptuals, es sol afirmar que el patrimoni sempre fa
referència almenys a tres aspectes: al fet que qualsevol generació és conseqüència d’un passat;
al fet que la diferència entre les generacions es conseqüència d’una herència cultural comuna i
al fet que d’una generació a un altra el patrimoni es reinterpreta i s’adapta. I, tot i que
s’intenta concebre com element íntegre, el cert és que de patrimoni n’hi ha de diferents tipus:
l’arquitectònic, l’arqueològic, el documental, l’etnològic, l’industrial, l’artístic o el natural.
Però, no sempre és fàcil assignar un d’aquest tipus i per això es fa necessari establir uns
mecanismes comuns de catalogació i legislació per a la seva gestió.
Tradicionalment, el patrimoni arqueològic s’ha relacionat amb dos elements: el
concepte d’antiguitat i el valor dels objectes. L’ambigüitat d’aquesta consideració i la pròpia
complexitat d’aquest tipus de patrimoni es posa de manifest en el fet que legislacions sobre
patrimoni sempre tracten d’una manera diferent l’arqueològic (per exemple, en forma de
lleis i reglaments específics).
EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC CATALÀ SEGONS LA LEGISLACIÓ ACTUAL
A principis del segle XXI Catalunya continua essent una comunitat autònoma de
l’Estat Espanyol, el qual es constitueix en l’article primer de la seva Constitució de l’any 1978
com un estat social i democràtic de dret. D’acord amb aquesta concepció, l’estat social -a
diferència de l’estat liberal- té un paper actiu en la protecció, conservació i gestió dels drets i
deures considerats fonamentals per a la societat, i entre els quals hi ha els de patrimoni:
segons l’article 46 de la Constitució “els poders públics garantiran la conservació i
promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i
dels béns que l’integren sigui quin sigui el règim jurídic i la titularitat. La llei penal
sanciaonarà els atemptats contra aquest patrimoni”; segons l’article 149.1.28 de la
Constitució, l’estat té competència exclusiva sobre la “defensa del patrimoni cultural, artístic
i monumental espanyol contra l’exportació i l’espoliació; museus, biblioteques i arxius de
titularitat estatal, sens perjudici que les comunitat autònomes n’exerceixin la gestió”; segons
l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia, la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva del