Els cingles de Sant Roc al paleolític - Associació Arqueològica de ...

174 Els cingles de Sant Roc al paleolític
2) Manca de datacions radiomètriques
A conseqüència de l’absència d’un registre complert, no s’ha pogut datar
radiomètricament cap jaciment del plistocè inferior ni de la meitat del plistocè mitjà. El
jaciment més vell datat amb mètodes analítics és el Cau del Duc de Torroella: >350.000 anys
BP (plistocè mitjà final). D’aquesta manera, tots els jaciments més antics localitzats a
Catalunya no tenen una datació analitica precisa: la seva atribució cronològica és relativa i
s’estableix a partir de la comparació tècnica amb jaciments de regions pròximes que sí estan
ben datats radiomètricament (el jaciment que s’ha utilitzat com a referència per a aquesta
qüestió és la Cauna de l’Aragó, situada al Roselló).
3) Condicions ecològiques i faunístiques idònies, però incomplertes
A Catalunya hi ha algunes zones que conserven un bon registre ecològic del plistocè.
La més important de totes és el Pla de l’Estany: conté un registre fòssil (paleontològic i
arqueològic) excepcional, privilegiat, dels darrers dos milions d’anys. La continuïtat del
fenomen lacustre i l’existència d’un notable conjunt de cavitats i grans dipòsits d’origen
al·luvial han generat uns sediments adients per la conservació, en els nostres dies, de restes
orgàniques i arqueològiques que testimonien les diverses formes de vida que han existir a la
comarca del Pla de l’Estany durant el plistocè (quadre 17).
La presència i diversitat de mamífers al Pla de l’Estany està ben documentada des de fa
entre 1,5 i 1 milió anys BP i a partir dels últims 200.000 anys BP. Es tracta del mateix tipus de
fauna que, des del punt de vista cronològic (quaternari arcaic) i ecològic (a l’entorn de grans
llacs), es localitza en aquelles regions d’Europa on, per primera vegada, arribaven els Homo
erectus procedents d’Àfrica, la presència dels quals està ben confirmada a través dels fòssils
pròpiament (restes humanes) o de les evidències arqueològiques (eines de pedra, bàsicament).
És el cas, per exemple, de Tell Ubeidiya (Israel), Dmanisi (Geòrgia), Atapuerca (Burgos) o
Guadix Baza (Granada).
Per tant, el Pla de l’Estany conté un bon registre ecològic i faunístic quaternari, però,
el problema és que entre un milió d’anys i 300.000 anys BP hi ha, fins que nous
descobriments desmostrin el contrari, un buit important en el registre fòssil tan a nivell
paleontològic com arqueològic. Aquestes llacunes en el registre no són un fet estrany en la
història de la investigació a nivell universal. Es poden citar dos exemples: 1). La seqüència
fòssil estèril entre fa 8 i 4 milions d’anys -fins a la recent descoberta (juliol 2002) de
“Toumai” al Txad- per l’estudi dels primers fòssils humans i 2). el buit entre fa 1 milió i
300.000 anys -fins a la descoberta d’Homo Antecessor a Atapuerca (juliol de 1994)- per
confirmar l’arribada dels primers humans a Europa.
Aconsellem al lector interessat sobre aquesta qüestió el darrer número dels Quaderns
del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (número 23, titulat “Els vertebrats fóssils del Pla