Els cingles de Sant Roc al paleolític - Associació Arqueològica de ...

154 Els cingles de Sant Roc al paleolític
Quadre 15
Article d’opinió “Els caçadors prehistòrics dels cingles de Sant Roc” publicat per
Joan Abad i Albert Aulines al Diari de Girona (2-5-03), pagina 44.
Hem deixat enrere un estiu anormalment calorós, amb una temperatura mitjana
diària la més d’agost superior als 35ºC. Nombroses espècies d’arbres i arbustos, a
causa de l’extrema deshidratació que han sofert, s’han vist obligats a desprendre´s de
gran part de les fulles i de la totalitat dels seus fruits. És una bona estratègia de
supervivència, tot i que alguns irremissiblement han mort. Així, amb bona part dels
recursos alimentaris d’un bosc esgotat, els animals que hi viuen s’enfronten a un
hivern molt dur. La naturalesa els posarà a prova, novament. Únicament sobreviuran
els més forts. Els porcs senglars, considerats de fa temps una plaga a causa de la
manca d’enemics naturals que posin fre a la seva desmesurada població, més que mai
es veuran obligats a cercar aliments als conreus, on seran abatuts sense
contemplacions. Aquests animals seran literalment massacrats: “Són una plaga i
l’hem d’eradicar”. Si bé és cert que els porcs salvatges són una plaga, també és ben
cert que a l’origen d’aquesta no hi ha més culpables que nosaltres, que hem
transformat en fràgil un ecosistema equilibrat i amb centenars de milers d’anys de
provada eficiència. Malauradament, membres de la nostra espècies encara mantenen
viu l’instint d’abatre animals (amb armes de foc), activitat cinegètica anomenada per
alguns d’ells “el noble esport de la caça”, que és, al nostre entendre, un eufemisme
prodigiós.
Canviem d’escenari per poder parlar de la cacera i com aprofitar al màxim
aquest recurs natural de primer ordre, sense carnisseries gratuïtes. D’explotació
racional del medi. D’un sistema econòmic sostenible. En això, els nostres ancestres
són un exemple a seguir. Els éssers humans som omnívors. Ocupem el cim de la
cadena tròfica. Som els predadors per excel·lència. Fins a l’arribada del període
Neolític, fa uns 11.000 anys, els homínids canviaven de lloc contínuament. El seu
nomadisme, forçat per la recerca constat de recursos alimentaris, els mantenia en
perpetu moviment. Els humans actuals quan mirem un seguit de muntanyes, un riu,
una vall fèrtil per definir-ho emprem el terme “paisatge”, però si ens situem a la
Prehistòria hem de parlar de “territori”, que és l’espai on les antigues comunitats
duien a terme les seves activitats socials, simbòliques i de subsistència. I és al
territori on els homínids desplegaven les seves estratègies d’explotació dels recursos i
d’instal·lació des seus hàbitats, siguin aquests últims d’ordre provisional o
estacional.