Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
son. Però no us penseu que ens deixen sols, sempre hi ha uns
quants pares que es queden amb nosaltres, però es posen una mica
lluny, nosaltres no els volem a prop. Doncs bé, mentre en Marc i
en Gerard estaven explicant una de les seves històries d’aquelles
que et pixes de riure, li vaig dir a la Maria que havia d’anar a fer un
pipí, i vaig córrer cap al far. Estava segura que ara que era de nit,
trobaria a qui pertanyia aquella ombra. I així ho vaig fer: me’n vaig
anar al far amb l’excusa que volia fer pipí.
Vaig pujar per l’escala a poc a poc, intentant no fer soroll, i quan
vaig arribar a dalt, la porta estava mig oberta. Vaig entrar en silenci,
i allà estava assegut en una cadira de fusta, d’esquena a mi.
No sabia què fer, si dir-li alguna cosa o marxar corrents i anar a
avisar algú. Però em vaig quedar allà dreta, quieta i callada.
De cop i volta vaig tenir un ensurt de por. El senyor que estava
assegut a la cadira sense girar-se em va dir: “Passa, no et quedis a
la porta, t’estava esperant, sabia que tard o d’hora vindries.”
Jo vaig caminar cap a ell molt lentament, la veritat és que no tenia
por, però sí molta curiositat.
Era un senyor vellet, amb el cabell blanc, la cara plena d’arrugues,
uns ullets petits amb unes ulleres. Tenia una cara molt simpàtica.
Quan em va veure va riure, i em va preguntar com sabia que ell era
allà. Jo li vaig explicar que el veia cada nit des de la fi nestra de la
meva habitació i tenia curiositat per saber què passava al far cada
nit.
L’ Eduard Giralt, que així és com em va dir que es deia, va
explicar-me que ara ell ja era molt vell, però que quan era jove
havia treballat en aquell far totes les nits per evitar que els vaixells
xoquessin contra les roques i que abans d’ell ho havia fet el seu
pare, fi ns que la tecnologia va arribar i ja no el van necessitar més,
però que ell s’enyorava molt, sobretot des de feia poc més d’un
any quan va morir la seva dona. Des de llavors se sentia molt sol,
i totes les tardes i nits anava al far i allà podia recordar quan ell era
petit i venia amb el seu pare, o quan va ser més jove i hi treballava
ell, i que això el feia sentir-se més acompanyat. Em va demanar
que el perdonés per haver-me espantat i també que no li digués
a ningú que ell venia per allà, perquè segurament el farien fora,
tancarien la porta i ja no podria entrar mai més i això el posaria
molt trist.
Jo li vaig prometre que no ho diria a ningú, i que sempre que
pogués l’aniria a veure. Ens vam fer amics i moltes tardes estàvem
16