Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
cap d’una estona, quan sembla tranquil·la o adormida, es posa
dempeus i reprèn la caminada mig emboirat pels pensaments
confusos. Aquella nit li costa aclucar els ulls.
L’endemà surt de casa a trenc d’alba, molt més d’hora del que
té per costum, i s’adreça cap a la platja del Varador. Les voreres,
relliscoses, ploren per la marinada fresca i humida que ho cobreix
tot. L’olor del salnitre és molt present. Un cop a la sorra, segueix
el mateix ritual de cada dia, però amb una variació; els seus
peus avancen més ràpids que mai, com si tinguessin pressa per
arribar on el temps ja fa anys que s’ha aturat. És a prop, però
no la distingeix. Accelera el ritme fi ns arribar a la cabana. Mira
dins. No hi és. Deixa un entrepà de truita que havia preparat i un
envàs hermètic amb cafè calent, en una caixa de plàstic que hi ha
a tocar de la porta. És el que ha vist fer a algunes persones quan li
porten aigua, menjar o roba. Són els veïns que, com ell, coneixen
la terrible història de la dona. La mare de l’Albert era la seva millor
amiga, abans no decidís trencar amb tot i amb tothom.
S’asseu uns metres més enllà i mira el mar, tan pla com el dia
abans. De sobte, distingeix un punt llunyà. S’alça d’un bot. Sembla
ella, que apareix i desapareix a mesura que es capbussa. Una
estona més tard arriba fent braçades a la platja. Quan la veu sortir
despullada de l’aigua, l’Albert se sorprèn de la pell del cos, tan
blanca i fi ns i tot delicada, que sembla prestada d’un altre individu.
De fet, pensa, és el que resta de la persona que algun dia va ser,
abans de convertir-se en la que tots coneixen, marcada per les
inclemències del temps i l’infortuni. Camina amb una trajectòria
imprecisa per trobar la caseta, quan s’atura a tocar de l’Albert. Ell
es queda immòbil. Ella també. S’aguanta la respiració i es posa
les mans davant la boca, per no ser descobert. Ella reprèn el
moviment i gairebé el frega, fi ns que arriba a la paret de fustes.
Entra a dins, mentre ell aprofi ta per marxar, avergonyit no sap ben
bé per què. Una hora més tard hi torna.
—Bon dia —saluda, amb més curiositat que mai.
—Bon dia —respon ella.
—Avui fa...
—Per què has marxat, abans? —el talla abans que pugui acabar
la frase. Manté un silenci, mentre pensa què li ha de contestar.
—M’ha fet vergonya que em descobrissis —li contesta sincerantse—.
No sabia com reaccionaries.
—Que potser t’incomoda, veure una dona gran despullada? No
58