Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
perden el temps ―l’Anna intenta mirar la Lluïsa que s’amaga
darrere d’un mur uniformat.
―Senyora, no ens ha avisat la seva veïna ―la corregeix el policia.
―Doncs, si ha estat el meu marit... ―ara està desconcertada,
estava maleint la veïna i de cop li ha vingut el Vicenç al cap―. Que
sàpiguen que jo no he fet res i que no vull que torni, perquè... ―la
seva veu es trenca.
―Anna, estàs parlant massa ―ha sentit la veu per darrere.
―Senyora, podem passar? ―pregunta el més alt. L’Anna veu com
la mà, la recolza sobre la pistola que duu a la cintura.
―Per què? No és necessari, diguin el que volen i ja està... si us
plau ―afegeix la bona voluntat tot esperant que no notin gaire la
tremolor de les mans.
―Li hem de parlar del seu marit. Ha tingut un accident amb el
cotxe. És un tema delicat i donades les circumstàncies seria millor
parlar en privat ―el policia alt l’ha agafada pel braç, però no amb
força, més bé com si la volgués animar a passar a l’interior del pis.
―Però... ―està espantada i es deixa empentar cap dins.
―On podem seure i parlar? ―pregunta a la seva esquena un d’ells.
―Al menjador hi ha un sofà ―l’Anna seu a una cadira. El policia
baixet seu davant d’ella. L’alt es queda dret i ho escodrinya tot.
A l’Anna li fuig la mirada cap a la porta de la cuina que roman
tancada i en tornar es troba amb els ulls del policia.
―El seu marit ha tingut un accident ―la notícia se li clava al
cervell i comença a analitzar-la lentament.
―Un accident? ―pregunta.
―Sí, senyora. Li vam demanar que s’aturés quan s’incorporava
a l’autopista de Girona a una velocitat inadequada ―el policia la
mira per veure si reacciona o no.
Ella n’és conscient. Els policies van creuant mirades còmplices.
S’ha adonat que un d’ells parlava per ràdio.
―En lloc de parar, s’ha donat a la fuga i hem hagut de perseguirlo
fi ns que s’ha estavellat contra la mitjana. Vostè sap per què volia
fugir?
―Havia begut... com cada nit ―diu insegura. Quina situació més
estranya, pensa. Té la sensació que tot això no va amb ella, però vol
saber com està?
―Senyora, el seu marit... ―el mosso d’esquadra calla i la mira
fi xament― ...ha mort.
―Ah! ―no se li acudeix res més. Mira el terra, tant li fa. Se suposa
53