Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
i para i torna: “Senyora... senyora... obri la porta...”. Són paraules
llunyanes, però les sent. I decideix obrir el rentavaixella.
Uns ulls aigualits, infl ats, fumejants surten sobre la primera
safata. Ara sembla que d’aquella boca oberta de la qual penja
ridículament la llengua en surtin les paraules: “Senyora... senyora...”.
A la cara de l’Anna es pinta un mig somriure.
―Ara no em fas por! ―ho diu amb veu segura. Una primera rialla
histèrica li surt entre els llavis, després la segona i la tercera es
converteixen en incontrolables. Les llàgrimes l’acompanyen quan
torna a recuperar el seny―. Em sap greu, jo no volia. És culpa
d’ell i ho saps. Jo sempre t’he cuidat i t’he alimentat, però tu l’has
preferit a ell. No està bé mossegar la mà que t’alimenta...
Ara sí, ara sí que ha sentit clarament el timbre de la porta. S’esvera
i tanca el rentavaixella de cop, arrossegant les safates que xoquen
estrepitosament contra l’interior. Els peus li queden clavats al
terra, el cos li pesa i el cap li dóna voltes. Qui pot ser? Ell va dir que
no tornaria.
―Anna, hauràs d’obrir la porta.
―Però...
―Les veus vénen de la porta, obre Anna. No facis que
s’emprenyin més.
―Però i si és ell...
―Obre, ja!
Arrossegant les plantofes va cap al rebedor, el cervell li va a mil.
Tota ella és un desgavell. Camina com qui va al patíbul, deixant
l’ànima i l’esperit lluny. Ja està, tot s’ha acabat, ella que pensava que
li havia fet saber que ja no tornaria a fer-li mal. Potser tot havia
estat un somni.
―Obre, Anna! És la policia. Necessiten parlar amb tu ―es va
sentir la veu de la veïna―. No tinguis por, sóc jo, la Lluïsa.
―Lluïsa? ―pregunta amb el front recolzat a la porta.
―Sí, dona. Obre que fa estona que t’esperen. Volen parlar amb
tu ―la va esperonant.
Entreobre la porta amb la por als ulls. La veïna la mira amb una
pena infi nita, darrere d’ella dos policies s’impacienten. Aparten a
la dona i s’interposen pel davant.
―És vostè la dona del senyor Escalda? ―pregunta el més baixet.
―Sí, sóc jo. Què passa? Jo no vull parlar amb vostès! ―vol tancar
la porta, però és la policia... Fa l’intent, s’ho repensa―. Ja li he dit
a la meva veïna que no haig de dir res. No sé per què els ha trucat,
52