Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
tens 17 anys, 22 te’n semblen molts. I quan tens 17 anys, prendre
decisions és més fàcil.
El meu pare, defensor com sempre del fet que els seus fi lls
gaudissin de bastant autonomia, no em va aconsellar. Bé, sí, el seu
consell va ser el de sempre: “La vida és un llibre en blanc que tu
has d’escriure. Si vols que el protagonista se’n vagi a l’estranger,
considera-ho i prepara’t per al següent capítol”. Em recorda una
frase que vaig sentir anys enrere: “La mala notícia és que el temps
vola. La bona notícia és que tu n’ets el pilot”. Però aquesta última
em recordava un avió, que era el que hauria d’agafar per anarme’n,
i preferia no pensar-hi.
La mare es va posar contentíssima i em va fer molts petons.
Però tampoc no em va ajudar a decidir-me. Em deia que era una
decisió que havia de prendre jo i que no havia de fer cas del que
em diguessin, ni deixar-me infl uenciar per ningú. Jo no buscava
que algú em digués el que havia de fer! Només buscava inspiració,
o una bona llista de pros i de contres, i no la trobava per enlloc.
La reacció dels meus amics va ser lleugerament diferent. Alguns
que havien estat d’Erasmus em deien que em tirés a la piscina,
altres pensaven en el temps que passarien sense mi i posaven en
dubte que allò em convingués: “Però vols dir? Tant de temps? I
sense conèixer-hi a ningú? Jo no podria...”.
Tot plegat era massa. Massa coses al meu cap. Si hi anava trobaria
a faltar la meva gent, i passaria un temps d’adaptació que seria, de
ben segur, molt dur –si és que arribava a culminar mai, l’adaptació–.
No hi tenia amics, allà. Estaria completament sol. És clar que
potser arribava a conèixer gent. Els col·legues de la feina potser
serien simpàtics. Però i si no ho eren? Realment la feina i el sou em
compensarien aquesta possible manca de relacions personals? És
clar que, si em quedava, desaprofi taria una molt bona oportunitat.
En certa manera m’estalviava maldecaps, això és veritat... Malgrat
tot, la vida al poble no em desagradava. Marxant podia perdre o
guanyar. Però precisament, quedant-me, mai no sabria si estava
perdent o guanyant.
Va arribar l’estiu. La feina començava al setembre i jo havia
de respondre amb antelació. El temps se’m tirava a sobre,
m’estalonava.
Jo, que sempre havia viscut una vida tranquil·la al poble, sense
preocupacions massa serioses, em trobava amb un canvi sobtat
34