Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
seràs capellà, oi?
Se li escapa un somriure.
—Capellà... En faig veu, de capellà?
—Has estat tu, el de l’entrepà i el cafè, oi?
—Sí. He vingut per això.
—No és veritat —li etziba—. Has vingut perquè vols saber què
li passa pel cap a aquesta dona boja. I el menjar i la beguda només
són una excusa per aproximar-te.
—Bé...
—Gràcies, de totes maneres —li diu utilitzant per primera
vegada un to amable.
—Sóc el fi ll de la Marta —observa la seva cara, per descobrir- hi
alguna reacció que no arribarà mai—. La recordes, la Marta?
—...
—És ella que m’ha explicat la teva història —continua ell,
abans d’adonar-se que s’ha tornat a desconnectar.
Quan és absent, la dona del mar reviu una imatge que mai podrà
esborrar de la seva memòria. És a aquella mateixa platja amb el
seu fi ll i hi ha molt poca gent, gaudint d’un dels darrers banys
de la temporada. El petit, de nou anys, es banya tranquil. Ella
s’estira a la sorra i tanca els ulls. No sap si s’adorm. Una estona
més tard —que mai sabrà precisar-ne la durada— nota un vent
sobtat que li gela el cos. En acte refl ex, s’incorpora espantada
i busca el seu fi ll. No el veu. El vent xarbota l’aigua cada cop
amb més fúria. S’aixeca i mentre crida amb desesperació el seu
nom, es capbussa. Li costa nedar, per la respiració mig tallada
i els clams que no cessen. S’endinsa mentre mira per tot arreu.
Res. Se submergeix una i altra vegada per veure l’impossible. Res.
Treu el cap, agafa aire nou i torna a intentar-ho. Altra vegada,
res. Els seus ulls examinen dominats per la bogeria tot el que són
capaços de veure. Finalment, els crits s’apaguen i es transformen
en un bram profund i dolorós. Braços i cames reben l’ordre d’una
força misteriosa, que els convida a rendir-se. Els sons s’apaguen
lentament, mentre els seu cos es desploma cap al fons com una
fulla quan cau de l’arbre. No ho recorda amb claredat, però li
sembla que un home l’agafa per darrere i s’afanya a salvar-la, abans
de perdre el coneixement. Al cap d’una estona es desperta damunt
la sorra, observada per un grup de cares afectades. El petit, el seu
petit, no és allà.
L’Albert, com molts altres del poble, l’ha vist abraçar-se al mar,
59