Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
té la mà sobre la maneta de la porta. Es gira i camina a poc a poc
cap a la cuina mentre sent la pregunta.
―No penses obrir el rentavaixella?
―No ho sé. Quina hora és? Haurà passat el camió? ―la llumeta
de la màquina fa pampallugues.
―Són les nou. Ja ha passat.
―Hauré d’esperar la nit ―es deixa caure sobre el sofà.
Es mira les mans creuades sobre la faldilla. L’embenat casolà va
del canell al colze. Sembla que la ferida s’ha obert i torna a sagnar.
Observa com la taca púrpura va creixent.
―Hauries d’anar al metge.
―No vull haver d’explicar res ―es passa les mans per la cara.
―Pots inventar. Sense donar massa explicacions.
―Ja són les deu? ―pregunta recordant alguna cosa.
―No, encara no.
―Estic cansada. Necessito dormir ―estira les cames.
―No penses buidar el rentavaixella?
―No, després ―tanca els ulls.
El silenci, el ressol i l’esgotament la bressolen fi ns al somni. I
allà se’ls troba. Corrents pel passadís del pis, aliens a tot. I ella
obre els braços per rebre els seus cossos petits i juganers. No els
vol espantar, però sap el que ve ara. Fita amb els ulls molt oberts
i els crida perquè vinguin cap a ella. El corredor s’ha embrutit i
comença a estretir-se, les parets es tanquen una sobre l’altra. I ja
hi tornem. Silenci sobre la sang. Ja no li queden llàgrimes i espera,
sap que apareixerà. Sota un cel amenaçador, el troba mirant la
pila de cossos dels nens que no tindrà mai. L’Anna no vol que els
toqui, ni ell ni la seva bèstia.
Al principi, com sempre, se sent incapaç, feble, atemorida,
amb la ment i el cos ancorats a una roca, veient com passa tot,
acovardida. Però, ha sentit la veu, una veu que la guia, l’ajuda,
l’enforteix, l’empeny. I els peus s’arrenquen del llot que els reté, les
mans s’alliberen de les manilles invisibles i la veu li esclata al pit.
S’ha llençat sense pensar, vençuda fi nalment per la ràbia. La veu
l’empaita encoratjant-la.
Es mira la mà on té el ganivet. Quan l’ha agafat? I el braç puja i
baixa, puja i baixa. Crida i talla mentre la sang inunda els sentits.
La realitat torna entre sospirs sufocats al silenci de la cuina. Quan
obre el ulls, la llumeta de la màquina li pica l’ullet insistent i, fi ns
i tot, sembla que li parli. Sent: “Senyora... senyora... obri la porta...”
51