Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
sempre ha cregut que és raonable acceptar certes excentricitats i
això comporta ser estimada com una deessa. Ginebra coneix el
seu marit; sap que ella és l’únic que té importància al món per ell,
que l’estima més del que s’estima a si mateix. Això, aquest petit
detall, representa una esquerda.
L’acció transcorre, segueix el seu curs. El temps es dilata, es
contrau i torna a dilatar-se. El lloc, va variant: la cuina, el dormitori,
el menjador, altre cop la cuina... L’ambient es carrega. Els dos
segueixen perfectament les acotacions que els han estat marcades
com si d’un vertiginós ballet rus es tractés. De sobte un so sec i agut
reubica l’escena. Ginebra, amb la mà sobre la galta, retrocedeix
amb passos insegurs. Artús, avança cap a ella amb pas decidit. Li
suplica que el perdoni, que l’estima massa. L’acusa d’embruixarlo.
L’home pronuncia tota mena de paraules esfereïdores; la dona
recita per a si mateixa qui sap quines paraules amb forma de
mantra suplicant. L’acció torna a accelerar-se. Aquest cop l’escena
no s’atura per un so sec i agut, ni per un de greu. Tampoc l’aturen
crits eixordadors en forma de paraules vergonyosament grolleres.
No s’atura ni pel terrabastall que profereixen les pacients cadires en
veure’s convertides en projectils. No s’atura pel soroll de gàrgares
de sang, ni pel cruixit d’una dent trencada. No l’aconsegueixen
aturar els udols ni els brams. L’escena no s’ha aturat mai, sempre
ha esta reemplaçada per un abominable silenci orgullós d’Artús.
Se sap poderós. Se sap triomfador. Se sap vencedor. Tot per
resguardar la pròpia dignitat.
Ginebra resta a terra, postrada. No pot aixecar-se, no creu que
el genoll li aguantés l’esforç. No vol aixecar-se, se sent petita,
culpable. Voldria fer-se més i més petita, colar-se entre els teixits
de la moqueta, caure entre les molècules, perdre’s en l’espai infi nit
entre els àtoms. Voldria estalviar-li això al seu estimat. Veu com
alguns fl uids li gotegen del nas i dels llavis fi ns que formen un
petit toll a pocs centímetres dels ulls. Té la cara xopa. Ha plorat,
ha escopit, ha sagnat. Es veu a si mateixa com una fera arraulida,
espantada i engabiada. Artús ha convertit paulatinament la raó
en la presó de la seva petita mascota. Engabiada per actituds
racionals: deure, compromís, culpabilitat... Ginebra sent com la
seva autonomia i la seva dignitat s’esmicolen més enllà de tota
reparació. La desesperació usurpa el lloc de la consciència en ella.
Desesperació que se li menja la capacitat intel·lectiva. Ginebra,
si encara és digna de tan elevat nom, s’abandona als instints. En
41