Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Primer premi
Grup E
Sergi
Gallego
Vila
Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
UNA TAULA, DUES COPES, TRES CADIRES
Una taula, dues copes, tres cadires. En les tres cadires Ell, Ella
i l’Altre. La sala, silent. En un espectacle carregat de hieratisme,
res gosa d’esguerrar l’escena. Ombres allargades produïdes per un
sol llum baix, penjat del centre de la sala, massa a prop de la taula.
Parets esgrogueïdes. Mobiliari auster. Fa molt que repeteixen la
mateixa partida. Ara, és a punt de començar.
Ella i Ell amb les mans sobre la taula, palmells avall. Esquena
erecta, mirada penetrant, inquisidora i immòbil. Llavis lleugerament
comprimits. L’Altre, orgullosament poderós. L’Altre els acull; si
pogués els dedicaria mig somriure, només mig. L’Altre arbitrarà la
partida. Hi tenen molt a guanyar, massa a perdre.
Se sabien sols dins del seu grup. Ambdós sabien que es tenien
només a si mateixos. De tant en tant es dedicaven petites mirades,
tímids somriures. Blanca tenia un posat tímid. Una impostura,
Saïd ho sabia prou bé. Saïd tenia una mirada arrogant, orgullosa,
segura. Una impostura, Blanca ho sabia prou bé! La noia mirava el
noi des de darrere del serrell que va col·locar amb evident gràcia
darrere l’orella. Un gest carregat de preguntes. Ell li retornà un
somriure com a resposta. Saïd l’afalagà amb elegants paraules
que, eludint l’obvietat, preguntaven. Blanca es va mossegar el llavi
oferint una resposta.
Els dos sabien estimar. Els dos necessitaven ser estimats. La
noia prengué la iniciativa i amb un xiuxiueig a l’orella de Saïd
que duia més comunicació que llenguatge, l’estirà cap al silenci.
Habitualment menyspreaven aquella solitud que els apresava. Ara
buscaven aquesta solitud compartida. Caminaven i corrien, jugaven
i reien. Fins que en una cantonada plena d’ombres ell es va aturar,
va començar a parlar, a explicar-se. Volia donar-se a conèixer,
ser estimat. Saïd va parlar de política, de ciència, d’esports, de
fi losofi a... Li explicà tot: allò que sabia i allò que no sabia, el que
li agradava i el que no li agradava. Saïd no parava de parlar, quan
intentava cedir el torn a Blanca, aquesta el provocava amb paraules
38