Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011

Mostra Literària del Maresme XXVIII - Vilassar de Dalt 2011
Aquest cop Artús està assegut sobre el reposabraços de la butaca.
S’hi ha assegut de manera que queda orientat cap a la porta.
Mentre repica les rajoles amb el taló del peu que li queda a terra,
repassa mentalment: Rentar la roba, fet. Escombrar el balcó, fet.
Canviar el llum de la cuina, fet. Rentar els plats, fet. Té el cap cot
però mira fi xament la porta per sobre de les ulleres de pasta. Està
tot perfecte, com sempre. No entén per què la seva muller, la seva
estimada Ginebra, no arriba.
―Hauria d’haver arribat fa estona ―es diu a si mateix.
L’espera se li està fent eterna, no entén per què té el coi de
costum de no trucar quan surt un imprevist. Si Ginebra ho fes
així, Artús no patiria. Pensa en distreure’s fent alguna cosa. No
pot. Artús no entén què pot fer que Ginebra trigui tant a arribar al
seu santuari espiritual, un petit pis de l’Eixample que havia heretat
del seu pare. Artús s’adona que està parlant sol però això no el
preocupa. Només el preocupa la seva Ginebra. Li tremola el pols.
Irònicament es recorda a si mateix a aquells pocapenes que patien
síndrome d’abstinència en intentar deixar el rom i la ginebra que
havien protagonitzat un programa de desgràcies humanes a la tele
fa un parell de dies... Es mossega les ungles fi ns a fer-se sagnar els
dits. Està pensant d’anar-la a buscar i fer-la tornar a casa.
De sobte sent un cruixit davant seu. Un cruixit inevitablement
seguit d’una dringadissa metàl·lica. Artús desitja amb tota la seva
ànima aixecar-se per anar a obrir la porta i trobar la seva Ginebra.
En comptes de fer-ho, s’agafa amb les dues mans a la butaca i
espera. El pany gira i la porta s’obre. El primer que l’home veu
és un somriure que fa que el cor li ensopegui. S’aixeca lentament,
amb tensió.
L’últim que Artús aixeca és el cap. No arriba a mostrar plenament
la cara.
―On has estat? ―pregunta l’home.
―M’he distret ―diu Ginebra mentre canvia el seu somriure perlat
per un rictus―. No volia fer tard, ho sento.
―I amb qui t’has distret? Sabies que t’esperava. No m’agrada
esperar.
Ginebra coneix el seu marit. Sap que a voltes es posa nerviós i perd
els estreps. Ho sap des d’abans de casar-se. La dona sempre havia
vist aquests episodis com a mostres d’amor que ell li professava.
Artús, escriptor, sempre li havia assegurat que era la seva mussa, i
li dedicava sacrifi cis metafòrics per enfortir el seu amor. Ginebra
40