Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

-Jonquills, albons
als teus balcons. 52
AURORA DE L'ARAGALL / La Nit
La secció que tanca el llibre i que ha de cloure d'alguna manera la història que s'ha anat
descabdellant, conté quatre poemes que representen la fugida dels amants i la consecució plena de
l'amor físic, com a inici d'una experiència joiosa i plenament satisfactòria en el marc de la nit. Fem
notar que en Aurora de l'Aragall l'amor és plantejat com un crescendo continu que culmina amb el
final del llibre. Aquesta darrera part del llibre té algunes similituds amb El poema de la rosa als
llavis de Salvat-Papasseit, per la temàtica eròtico-amorosa i pel tractament que en fan. Ara bé, la
gran diferència que s'estableix entre els dos llibres és que Salvat presenta la seva història amorosa
amb un principi i un final: en el poema de Salvat la intensitat amorosa es desinfla al final del llibre,
quan l'amant marxa solitari i es desperta del somni que ha viscut, cosa que no succeeix en el llibre
de Llacuna, que acaba en el clímax de la passió amorosa.
52 Poema llarg format amb parelles de versos que no rimen entre ells. Hi utilitza el diàleg líric i
també l'associació d'idees juxtaposades. Després de la destrucció de l'etapa de la infantesa, el poeta
invita la noia a contemplar el paisatge i a concentrar-se en la seva solitud.
El poema neix (v. 1-4) d'una contemplació conjunta de la Conca d'Òdena travessada per la imatge
del tren que la travessa i que l'omple de fum negre (contraposat a la boira blanca). El carrilet
també pot simbolitzar la comunicació, la fugida, que recuperarà al final del llibre.
Ella li respon (v. 5-6), encara en plena contemplació, fixant-se en el moviment i de les fulles d'om,
el so de les quals és explicada amb la metàfora del petar de dents.
El poeta aborda tot seguit (v.7-14) el tema de la soledat i la tristesa i convida la noia a fondre's amb
el paisatge (de can Bernades), amb la llum trista dels afores d'Igualada. Cal tenir present que
l'Aurora acaba d'abandonar la seva etapa de l'adolescència. Diu el poeta: "Retorna / a la teva
soledat" (v. 13-14).
Però la noia li replica que la soledat porta a la buidor, a l'esterilitat, a la negació de la vida (v.15-
32). Així les branques estan nues i els arbres fruiters (oliveres, ametllers, figueres, pruneres...) no
podran treure fruits.
I quan arriben a les nogueres que no fructifiquen, la conversa es desvia i sorgeix el dubte sobre la
història de la Senyora de Tous (v. 33-44) que és reinterpretada pels amants. La conclusió d'aquesta
part del diàleg en certa manera posa en qüestió la bondat de la soledat que s'havia proposat uns
versos abans. No. La soledat, en si mateixa, no és el millor dels estats. Potser és inevitable, però els
dos amants saben que no conduirà a la felicitat.
El final del poema (v.45-58) aborda el tema del pas del temps (molt propi de la maduresa), que ja
havia encetat en el poema "Sàtirs". El temps transforma el paisatge, els colors de la Tossa. Així
mateix, en el moment de tancar el poema, l'autor abandona el paisatge dels entorns de la comarca i
es concentra de nou en un punt de la ciutat, els balcons de la casa d'Aurora, que s'encenen amb la
llum del crepuscle. Com assenyala Maria Enrich (1987) amb la maduresa arriba "el moment
d'interiorització i compenetració íntima entre els amants". Els quatre darrers versos apunten un
cert contingut de màgia en aquesta intimitat, que matisa una mica la tristor i la soledat que s'havia
acumulat al llarg del poema.
98