Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

Avi matern, Pau Carbonell, és descendent dels Carbonell de Copons, una il·lustre família que
Llacuna va resseguir un temps en arxius i parròquies, i de la qual parla també a l'Autobiografia. L'avi
Pau estava casat amb la Marieta Piqué, dels Petxina de Vilanova del Camí.
La mare, la Carmeta Carbonell Piqué del poema, és descrita així per Joan Domingo Bisbal (1992), :
"La mare de Llacuna, baixa i rodoneta, nascuda a Copons, la vila dels escuts heràldics i
capdavantera de la indústria tèxtil, tenia el semblant festiu que transmeté al seu fill."(pàg. 44)
El pare del poeta, que era el petit de dos germans, s'anomenava Antoni Llacuna Mas. En no ser
l'hereu (i Llacuna recorda aquest fet en el poema citat) es va establir de blanquer, un ram industrial
o manufacturer molt arrelat a Igualada. Diu Joan Domingo Bisbal (1992): "En canvi, el pare, un tipus
més aviat ferreny, començà l’ofici de blanquer el [sic] mateix temps que altres obrers del camp
principalment d’Òdena i Sant Martí de Tous, durant la primera guerra europea, la majoria del
quals es convertiren, mercès a les tràgiques circumstàncies, en primeres firmes del cuir a Espanya.
L’home, sense canviar la seva dita aparença, treballant com un “negre” durant moltes hores, amb
les mans clivellades pels tànics, es convertí en un home força ric. Físicament no ho semblava pas."
(pàg. 44)
És significatiu constatar que en els seus versos, Llacuna parla dels avis en més ocasions i amb més
detalls que no pas dels pares, a qui només esmenta de manera circumstancial.
2-ANYS D'APRENENTATGE
A la Rambla de Sant Isidre, molt a prop del domicili familiar, hi havia l’estudi de cal Senyor
Francisco, una escola per nens petits que el propietari regentava junt amb la seva dona. El propi
Llacuna evoca aquesta etapa en la seva breu "Autobiografia" (1961):
"Molt aviat em van portar a estudi a can Senyor Francisco, de la Rambla de sant Isidre. Al pati hi
havia un xiprer molt alt.
“Xiprers, xiprers!
-Cap de tan alt
com el de cal
Senyor Francisco.”
Aquest mestre, que era parent meu, em va treure un motiu, “tallaret de bardissa”, que perdurà
poc. En anar als Escolapis, als cinc i sis anys, va desaparèixer gairebé del tot. Només els amics del
meu carrer continuaren dient-m’ho."(pàg. 104)
El record d'aquesta primera escola apareix en el poema "L'aire s'encanta entre miralls".
En un dels poemes d’Aurora de l’Aragall, "Verdaleta, piula" apareix expressament aquest apel·latiu
referit al propi autor:
"-I als xops els surten
fulles a la panxa,
tallaret
de bardissa."
Segons Antoni Boada (1983), el nom tallaret és la forma popular d’anomenar l’ocell tallarol (un
petit ocell -12-15 cm- de l’ordre dels passeriformes que viu al bosc, en bardisses, parcs i fruiterars).
"És molt possible que aquell mestre, parent seu, conegués prou bé les preferències i afeccions del
petit Joan, i, més que al·ludir a la seva estatura, volgués referir-se a la seva personalitat
introvertida i a les seves escapades vers els camps i la riera, segons ell mateix explica en els seus
versos." (pàg. 318)
Pel que fa a l’etapa dels Escolapis, podem resseguir també els records del propi Llacuna.
"Autobiografia" (1961): "Els pares Escolapis, a canvi de fer d’escolà, m’ensenyaren el comerç, una
6