Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

Pelegrins a Montserrat
Montserrat és tradicionalment un lloc de pelegrinatge. Des del Llibre Vermell de Montserrat (que
recull cants de pelegrins que havien pujat a Montserrat) sempre els pelegrins hi han pujat per entrar
en contacte amb la Mare de Déu i fer-li peticions o donar-li gràcies. La forma plàstica amb què se
simbolitza aquesta relació religiosa és oferint un ciri a la verge.
"Pelegrins innominats
porten ciris a la Verge." (v.18-19)
Casar-se a Montserrat
Casar-se a Montserrat era una pràctica molt habitual entre les parelles de la burgesia catòlica
catalana. El propi Llacuna es va casar a Montserrat. Quan no era possible el ritual del casament in
situ, se substituïa per una visita de la parella al santuari. És un refrany conegut aquell que diu Si
vols ser ben casat, porta la núvia a Montserrat. Així, moltes vegades, el primer ritual de les parelles
acabades de casar era anar a Montserrat i deixar-hi el ram de núvia com a ofrena. D'aquí els versos
de Llacuna:
6-FUMAR CANYA-XIULA
"Les núvies mullen de llàgrimes
Els lliris i les roses te." (v.20-21)
Una de les espècies vegetals que creixen a la ribera dels rius (i a l'Anoia hi és molt
abundant) és la canya-xiula (Phragmites communis). El tronc de la canya-xiula no és
buit per dintre sinó que està ple d'un teixit flonjo que permet ser cremat per dintre
si s'aspira fortament des d'un dels extrems. La canalla tallava petits troncs de canya
xiula i també de vidalba de la mida d’una cigarreta i, un cop assecats, eren fumats.
Era una trapelleria infantil que solia acabar amb grans marejades a causa del fum i
de la dificultat per inspirar aquesta mena de cigars. No deixa de ser una trapelleria
d'infant, fins i tot un ritus iniciàtic d'adolescència. Els plomalls de canya xiula, que
apareixen en el mateix poema serveixen per adornar amb elements florals de la ribera del riu el
barret d'Aurora.
7-BARRET DE LES DIADES / DIADEMA DE MAGRANA
Més que una tradició pròpiament local, es tracta d'un costum general a l'hora de mudar-se.
L'ornamentació dels barrets que portaven les noies els dies assenyalats podia fer-se amb ornaments
florals. En el poema "Verdaleta, piula", el poeta proposa una ornamentació artesanal del barret feta
amb vegetals propers. L'anomena el barret de les diades, donant a entendre que era una peça
especial per aquests dies. La decoració floral del cos (en aquest pateix poema) pot remetre, en
darrer terme a les tradicions dionisíaques en què el Déu anava abillat amb raïms i fruits de la
natura. En aquest sentit, cal assenyalar també el poema "La Corona de Llorer" on el poeta demana a
Aurora que es posi al cap una diadema de magrana i el poeta que somia veure al cap la corona de
llorer, com a símbol de la glòria poètica.
8-LA FONT DE LA CAROTA
La Font de la Carota, segons es desprèn dels versos de Llacuna i dels de Jaume Boloix i Canela, té
una consideració molt secundària entre les fonts de la ciutat. Aquesta font recull les aigües (podem
imaginar que insalubres i molt carregades de minerals) que s'escorren pel subsòl d'Igualada. La seva
situació amagada sota del Passeig de les Cabres, l'ús com a abeurador de bestiar (la qual cosa fa
suposar que al seu entorn hi devia haver molts excrements i males olors) i la figura inexpressiva de
la carota de pedra que escup aigua contínuament, poden explicar aquesta mala reputació que li
atribueixen els versos de Llacuna. És interessant la referència a les granotes i a les bruixes (Boloix i
Canela) i a l'element espantable (Llacuna).
153