Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

AURORA DE L'ARAGALL / L'Alba
La primera secció consta de cinc poemes que tenen la funció de presentar els elements que
constituiran la història de fons del llibre.
Verdaleta, piula: presentació de la noia i el noi enjugassats en un amor infantil en el marc del riu.
Vergella, relluc, pardal: parla dels orígens familiars del poeta.
Ai, pastoretes!: Goig davant la bellesa del paisatge.
Una jardinera al portal t'espera: Individualitza la noia i la situa en un indret de la ciutat mítica.
Majestat, la veu et xiula: Concreta l'enamorament que s'havia apuntat en el primer poema de la
secció.
ja ha aconseguit enllestir el poema que li ha dedicat i que hem de creure que es tracta de la
present Elegia. No obstant això, el v. 8 del poema diu: "Ja fa tres primaveres que t'espero!",
informació que, si prenem al peu de la lletra, pot portar a confusions. Possiblement aquest vers va
ser fruit d'un retoc posterior del poema.
Formalment, el poema està format per 30 versos decasíl·labs sense rima agrupats en deu estrofes
de tres versos. És un dels poemes del llibre que manté una major regularitat mètrica i es diferencia
de la resta de poemes del llibre, en els quals hi predomina el vers més curt.
Llacuna hi exposa el dolor per la pèrdua d'un amic, amb qui el poeta encara s'obstina a dialogar a
preguntar-li per la seva absència, com si no es volgués acabar de creure la realitat de la seva
pèrdua definitiva. No parla mai de mort sinó que, en un estat de dubte o perplexitat, parla de
pèrdua, d'empresonament o d'absència. Allò que més dol al poeta és que Rosselló ja havia passat a
formar part del seu paisatge mitològic, dels "camins d'Igualada" (v. 6). És a través de la
contemplació d'aquest paisatge que capta la magnitud de l'absència: "Les messes (...) / enyoren/ la
carícia de la teva mà" (v. 11-13). És el paisatge qui plora la pèrdua de l'amic i fa patent el seu enyor
. La multiplicació del dolor en els elements del paisatge és especialment bella en els versos 16 i 17
en què Llacuna enumera entre parèntesis molts dels seus components: ceps, oliveres...
Aquest paisatge d'Igualada s'unirà necessàriament amb el de Palma a l'hora de plorar la pèrdua de
l'amic. A partir d'aquest moment el poema agafa un to més desesperançat i hi apareixen expressions
i verbs més tristos i dolorosos: plorar, engolir, colgar. El signe inequívoc de la desaparició de l'amic
és "l'olor de cendra" que "puja dels canyissers, de les salzedes!" (v. 23-24). A continuació apareix
l'inevitable tòpic de l'ubi sunt? encara que formulat d'una manera indirecta i personalíssima: no
pregunta directament per la persona desapareguda sinó pel paisatge amb el qual s'ha fos Rosselló.
A la darrera estrofa es produeix un canvi. Llacuna no parla en 2ª persona amb Rosselló, sinó que s'hi
refereix en tercera persona i anomenant-lo "poeta". No només es lamenta la mort de l'amic, de
l'home, sinó que també es lamenta la pèrdua del poeta. I de la seva veu, que era un model a seguir.
Per això la pèrdua és doblement dolorosa.
El poema comença i acaba amb la repetició del mateix motiu poètic (l'ombra) que també utilitzava
Rosselló:
"Til·lers, saücs, et fan l'ombreta flonja?" (v.1)
"versos i l'ombra flonja de llorers" (v.29)
que subratlla la delicadesa i la suavitat amb què el paisatge mític tracta la memòria del poeta
desaparegut.
72