Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

la salvaguarda
del meu dardell
enverinat. 24
IV
OMBRES
Oi que els àlbers del torrent
a l'estiu fan ombra als peixos?
Oi que les aranyes del rec
coven ombres per la Primavera?
24 Aquest poema, format per versos regulars de quatre síl·labes sense rima, se centra en l'intent de
destrucció de la rata-pinyada. Continuem situats a la nit i continuem situats en el marc de l'entorn
del riu, el rec, el barri de les adoberies de la ciutat. És a dir, continuem situats en els dominis
propis de l'infant.
A diferència del poema anterior (que contenia verbs en passat i en futur) aquest està gairebé tot
situat en el present. Ara, doncs, sí que ens explicarà la lluita amb tot detall i tota la crueltat, però
el poeta no parla amb el lector, sinó que al llarg de tot el poema l'autor està parlant amb la ratapinyada.
En la primera estrofa (v.1-7), l'enfrontament comença com una batalla tàctica en què l'infant
s'amaga darrera d'una paret i convida la rata-pinyada a acostar-se als seus dominis, la llum del
fanalet del rec. Cal assenyalar la qualificació molt negativa de la rata: "tipa de sang".
La segona estrofa (v. 8-16) narra l'encontre sota el dèbil "cèrcol de llum" entre els dos
protagonistes. L'infant no li llança palets de riera sinó fletxes. Amb una crueltat i un sadisme
considerables explica com les fletxes travessen la boca i el pit de la rata-pinyada. L'acció transcorre
molt ràpidament sempre sota la llum: "ròdol blanc".
La tercera estrofa (v. 17-26) és la més sàdica: "ales molles / de sang bullent". Es tracta de rematar
la rata que ha caigut ferida. Sembla una lluita aferrissada entre enemics irreconciliables.
L'arrossega pels camps d'escorça i els esbarzers fins a fer-la arribar a l'aigua del rec on la bèstia ha
de morir ofegada. Gairebé ha aconseguit el seu objectiu.
A la part final del poema (v. 27-38) les coses es torcen. La rata-pinyada reacciona i s'escapa d'una
manera vertiginosa (del vers 27 al 30 només hi ha verbs). La sang, com en el poema anterior
s'escampa i encén l'herba de la riba, com si la derrota del poeta contaminés la ciutat. Al final, doncs
la rata s'escapa a través de les ombres. Per cert, el següent poema porta per títol "Ombres".
Al llarg de la sèrie de poemes que s'han anat comentant destaca la progressió del tractament de la
llum. A "Miralls" teníem la llum blanca de la lluna, a "Miratges" parla de la "llum vespral" i en aquest
darrer poema tenim la pàl·lida llum daurada del "fanalet del rec" fins acabar el poema amb "l'ombra
sinistra del xiprer". La progressiva derrota de l'infant, doncs, va acompanyada d'una progressiva
foscor.
Diu Maria Enrich (1987) amb encert: "L'actitud de Llacuna ha variat radicalment des d'Ònix i níquel.
Allà la impossibilitat de recuperar la infantesa li produïa nostàlgia i tristor -plor-. Aquí, aquesta
mateixa impossibilitat li genera un odi destructiu i cruel. Fixem-nos, per exemple, en els versos
centrals de "Remolí"" (pàg. 234).
63