Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

ondalla infantil, s’hi incorporen preguntes i observacions innocents, dubtes ingenus, creences
infundades, totes relacionades amb els estels.
En aquest poema, es començarà a utilitzar, de manera rudimentària encara, el recurs al diàleg líric
que explotarà a fons a Aurora de l’Aragall. Des del punt de vista formal, aquest és el poema més
volgudament avantguardista de tot el llibre: hi destaquem el recurs als versos trencats, la sintaxi
forçada i a voltes pleonàstica, la inexistència de les majúscules a començament de frase i una
tendència a la reiteració i a la imitació del llenguatge infantil, així com l'ús de guions a final de
vers. Llegint aquests poemes dóna la sensació que Llacuna assaja (sense reeixir-ne) noves formes
expressives dintre de la seva poesia.
Primera part L’encapçalament (v. 1-5) és una pregunta retòrica que té la funció de traslladar situar
el lector (i el poeta) des del temps present al temps de la infantesa. El nexe d’unió entre el present
i el passat és "el reflex blau de l’estel belluguet" (v.1) que es relaciona amb un element propi de la
cançó infantil "l'escarabat bum-bum" (v.5). El color predominant en aquest episodi és el blau, que ja
apareixia en el poema anterior. Els estels, doncs, passaran a ser patrimoni de la infantesa. L'actitud
del poeta queda fixada i explicitada en el vers 3 amb l'expressió de nostàlgia d'infant poeta.
Segona part (estel d'infant, diminut) Aquesta primera part exposa el descobriment, la relació i la
complicitat entre el poeta-infant i un estel petit que sap l'amor. L'infant i l'estel comparteixen la
característica de ser petits. La insistència en la petitesa de l’estel (fins a 6 vegades) fa que el
poema sigui reiteratiu, característica pròpia del llenguatge dels infants.
Es recupera la imatge de l’infant que juga a pescar peixets a la riera, escenari de jocs infantils
(malgrat que pocs peixos trobaríem al riu Anoia). Es tractaria del mateix model d’infant que mirava
el Carroussel o caçava grills a les tardes, que presenta el seu món d’una manera idealitzada. L’amor
que coneix l’estel és un secret que no es defineix i que possiblement no sigui altra cosa que un lloc
comú: l’infant sensible (v. 29-21) que no troba l’amor. Es pot establir una relació d'aquests versos
amb el poema "Nocturn".
Tercera part (l'evasiva de l'estel més petit) El poeta fa un pas més enllà: ara el protagonista ja no
és un infant solitari sinó una parella d’amants que parlen amb els estels (introdueix per primera
vegada el recurs al diàleg líric) intentant desvelar els secrets de l’amor que guarden els estels. Els
amants, però, es queden amb la incògnita de saber els secrets de l’amor. El poema es clou amb
l'arribada del dia.
El poema no deixa clar qui guarda i què passa amb el secret de l’amor. En aquest sentit, el poema
és ambigu i poc clar.
Quarta part (com les cuques de llum són petits els estels) El poeta enamorat continua
acompanyat de l'amada. A la primera part, el poeta reflexiona sobre la grandària dels estels,
introduint un punt d’escepticisme: el que diuen els savis (que els estels són molt grans) no es
correspon amb la seva percepció (el poeta els veu petits). Hi ha clarament una preferència per les
coses petites.
El poeta potser no és savi, però la seva sensibilitat i l’estat màgic de l’enamorament li permeten
veure més enllà de les convencions acceptades per tothom: és capaç de veure en una altra
dimensió. Mostra una nova lògica (que només poden copsar els poetes) en les relacions de les coses
del món: les cuques de llum també poden ser estels.
51