Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

infantilistes, com els que comencen "com les cuques de llum són petits els estels" (...)."
(...)Llacuna arranca, como tanta lírica del siglo, de un ritmo popular, de un sugestión de canción,
letrilla o refrán. Es este el esqueleto último de su tentativa lírica. Decimos esqueleto
intencionadamente; porque esta fibra popular ha sido rápidamente depurada y se nos ofrece sin
pulpa, como una armazón, como una mecánica palanca donde apoyar una curva lírica que se goza
en la arbitrariedad, en la repulsa de la sugestiones demasiado inmediatas y fáciles. Camino parecido
recorrieron otros poetas como Rimbaud o Apollinaire en los momentos más breves i aéreos de su
obra, cuando abandonando la sugestión del alejandrino, de la plenitud renacentista o neoclásica,
fueron a buscar en siglos medievales una fuerza lírica hecha de breves estallidos, de flechas
inquietas que afinan constantemente sus puntas. Llacuna no tenía tantos obstáculos para su
tentativa de canción arbitrada, antigua comom una balada pero capaz de recoger todo el gratuito
irracionalismo de los últimos movimientos poéticos. Con una lengua más breve, con modelos menos
arcaicos, ha podido realizar con acierto este intento de incrustar en el molde de la vieja canción
este mundo de imágenes inconexas y fulgurantes que constituyen el legado irrenunciable de los
poetas influídos por el surrealismo blanco o rojo, ortodoxo o heterodoxo que marca toda la poesía
moderna. (...)
12-JOAN TRIADÚ
"(...) El llibre [Aurora de l'Aragall], un sol poema en realitat, dividit en "moments", té com a dates
d'elaboració tot un decenni, de 1932 a 1942. Dues èpoques ben diferents de la història civil no
aconseguiren de tòrcer la voluntat lírica del poeta, i allò que compta és el resultat final i definitiu.
Per tant, el poema és una de les primeres obres "noves" de la postguerra i alhora la culminació d'un
cert clima poètic que venia de molt més lluny, de de Maragall, passant per certs aspectes de Salvat-
Papasseit, a Rosselló-Pòrcel, admirador de Llacuna i un dels primers a assenyalar-ne la importància.
Llacuna no sols no abandona la recerca que hi ha en aquests poetes de la paraula per ella mateixa,
deixant-se portar i confiant-hi amb una inefable exaltació, sinó que culmina com cap altre poeta
català del seu temps l'obra de fer de joc d'al·lusions, sense gairebé d'altres elements, la més simple
construcció del poema. El poeta es refia, per descomptat, que el seu món, així donat, és
comunicatiu, malgrat que no ens en diu res més que allò que, per a ell i per voler dels mots és
significatiu respecte a tot un passat i a les seves experiències personals. Per aquest costat,
l'aventura del poeta l'acosta a la mística -unió amb una ciutat i a la llarga personificació d'aquest
amor-, i dins de la mística a la verdagueriana, en el seu acostament real, viscut, al món de la
natura immediata. L'ambició i els assoliments d'aquesta poesia ultrapassen el que s'havia fet en la
mateixa línia en català fins aleshores (...).
"(...) Tanmateix, Joan Llacuna, que era un poeta que només exercia per miracle i amb el resultat
d'obtenir per al seu exercici una audiència mínima, no crec que s'hagués sorprès del ressò més aviat
escàs de la seva mort. De fet, ell vivia només en la seva extraordinària poesia, de la qual parlava
amb passió i amb lucidesa, engrescat o indignat amb allò que se'n deia o amb allò que no n'era dit. I
així i tot, vivia per a admirar i estimar: la seva terra igualadina, a la qual dedicà el llibre de la seva
vida, Aurora de l'Aragall, juntament amb la dedicatòria al poeta Rosselló-Pòrcel; la poesia catalana,
i amb ella tot un sentit de la llengua i de la cultura, dignament i profundament unides a la nostra
aventura de poble; la música, art i passió que retrobà en les excepcionals condicions d'intèrpret de
la seva filla (...).
13-OLGA XIRINACS
"(...)Joan Llacuna va ser un home de vasta cultura, paraula exquisida i obra curta. Serra d'Or, el
1965, dóna tres poetes com els valors més representatius del moment: són Marià Manent, Tomàs
Garcés i Joan Llacuna. Manent i Garcés han estat presents a la memòria del públic. Llacuna, no.
Examinar els motius ens portaria a reflexions derivades que ara no faré perquè no són al cas. Sí que
diré que ell va patir a causa de l'oblit públic, perquè, tot i declarar-se humil, a vegades amb l'excés
del creient escrupulós, no s'estava de dir que perseguia la glòria. Uns ho manifesten, altres, no,
però en el fons, tot artista que s'expressa tendeix a imposar-se, a ser reconegut del seu o de tot
140