Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

Tot i tenir altres poemes escrits a punt d'editar (Nyora, L'espiga a la mà) i multitud de poemes
escrits i en fase de proves i correccions, Llacuna tenia dubtes a l'hora de publicar-los i al final no va
fer-ho. Com expliquem, doncs, el silenci de Llacuna? A partir de testimonis orals es poden formular
aquestes hipòtesis.
La projecció poètica i professional de Llacuna queda estroncada a partir de 1939. Malgrat ser
encara jove, Llacuna passarà una dècada per poder publicar la que ell considera la seva major obra.
La seva obsessió serà donar a conèixer aquest llibre, en el qual treballarà per donar-li la forma
definitiva. Durant les dècades dels 40-50, Llacuna no escriu res de nou, només corregeix. El temps
perdut farà que, a la seva publicació, el llibre sembli extemporani i allunyat dels nous corrents de la
poesia catalana i tingui una acollida poc entusiàstica per part de la crítica.
Aquests anys de postguerra, Llacuna té problemes a Igualada i se sent desarrelat a Rubí (vila que
mai no és objecte de la seva poesia). A nivell laboral, es fa difícil de compatibilitzar del seu càrrec
de delegat de la Caixa, amb la vocació de poeta. Des de la institució es recomanava no potenciar el
perfil artístic dels seus empleats. Llacuna, doncs, està completament descol·locat, cosa que no
facilita la creació.
A partir d'un moment donat, a finals de la dècada dels 40, Llacuna es dedica plenament a la
carrera musical de la seva filla. Sembla versemblant pensar que, quan Llacuna va entreveure les
potencialitats artístiques de la seva filla, va bolcar-s’hi de ple i això va fer-lo renunciar a la pròpia
carrera de poeta.
La desaparició de Rosselló-Pòrcel, el distanciament personal amb Josep Romeu i la pèrdua de
contacte amb els nous nuclis de la poesia catalana van deixar Llacuna com un poeta isolat i sense
cap guia que l'animés a continuar creant i buscant nous camins poètics.
Llacuna no es va adaptar mai als nous corrents poètics més engagées i es va quedar en un
simbolisme i un neopopularisme no militant. El seu estil depurat i selecte no s'adequava al tipus de
poesia compromesa políticament que estava de moda a nivell català i europeu. Mai no va voler
entrar en els pressupòsits de la poesia dels anys 50-60.
Qüestions religioses. En un moment determinat de la seva vida, aquesta circumstància el va
marcar molt profundament, com es pot veure en la seva darrera producció. De totes maneres, la
poesia que en va sortir no era pas de la mateixa qualitat.
Constatació de la impossibilitat de superar Aurora de l'Aragall. Llacuna tenia autèntica repulsió a
repetir-se a fer les coses fàcils. Ell era perfectament conscient del valor del llibre publicat i això li
generava seriosos dubtes a l'hora de crear i donar a conèixer nova producció de la qual no n'estava
convençut. Llacuna de vegades havia parlat d'un "estat de gràcia" necessari a l'hora de fer bona
poesia. A partir de 1940, no havia sabut trobar novament aquest "estat de gràcia", la qual cosa
explica el fet que s'aferri obsessivament a la seva obra major i renunciï a crear-ne de noves.
L'extremada sensibilitat que, amb el pas dels anys, va accentuar-se, el feia gelós dels seus
versos. No podia concebre que algú se’n burlés. Així, quan Llacuna va publicar l’edició popular
d’Aurora de l’Aragall, a Rubí es van quedar molt parats que tot un delegat de la Caixa escrivís
versos aparentment ingenus i infantils que parlaven de granotes, utilitzava diminutius i al·ludien a
llocs llunyans i desconeguts que a ells no els deien res. La indiferència i la brometa van doldre molt
al poeta.
11-ELS ANYS DE RUBÍ
Joan Llacuna i la seva família arriben a Rubí l'abril de 1945, després de passar una curta temporada
a la Barcelona. Sembla que la voluntat de Llacuna no era el destí de delegat de l'oficina de la Caixa
de Rubí sinó que hauria preferit quedar-se a Barcelona. Rubí tenia per aquells anys al voltant de
7000 habitants, no va disposar de biblioteca pública fins el 1953 i l'ambient que hi va trobar Llacuna
en arribar-hi era absolutament fred. La família Llacuna es va instal·lar a la vivenda que hi havia
damunt mateix de l'oficina bancària. Llacuna no es va integrar mai plenament dins de la societat
13