Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

3-MARIA ENRICH
"(...) És difícil fer una lectura simbòlica global de Llacuna. Hem de tenir en compte que no es tracta
d'un bloc homogeni de poemes, sinó que els seus llibres són resultat d'un procés d'evolució
madurativa. A Ònix i níquel i Nyora, que són precisament els reculls on abunden més mots-símbols,
ens trobem amb l'entrebanc d'una ploma novella influïda encara per unes lectures alienes, d'on en
resulten unes imatges ben poc originals; i poc segura en la simbologia que dóna al mot, la qual cosa
fa que una mateixa paraula tingui diferent accepció segons el poema on apareix. (...)
No obstant, sí que podem distingir una sèrie de símbols que queden fixats al llarg dels tres reculls
que ara ens interessen. Els agruparem en dos blocs.
1er bloc: símbols construïts a partir de les dues edats de la vida: la infantesa i la maduresa. (...)
2on bloc: símbols basats principalment en el color blanc i les diferents tonalitats dels pàl·lida: el
blau-cel, el rosa, el malva. Aquests colors, que es materialitzen en diferents elements, normalment
actuen com a símbols del Bell i el Pur, atributs inherents a la dona llacuniana i al món que l'envolta.
(...)
A l'ús d'aquesta simbologia específica, hi hauríem d'afegir el procés d'interiorització a què Llacuna
sotmet els llocs reals que l'envoltaren: Igualada i els paisatges naturals de la comarca, constitutius
del marc espacial de l'obra. Uns espais, doncs, que se'ns presenten sota la visió subjectiva que en té
el seu autor i que, òbviament, ens aboquen al seu món d'Ideal. (...)"
4-SALVADOR ESPRIU
"(...) Llacuna coincideix també amb mossèn Cinto en la lenta, sensual, minuciosa tria de noms de
plantes i d'ocells. Ens endinsa així per una clara pàtria, on distingim la presència i la meravella de la
canya-xiula, la calabruixa i el tallaret, de les paparoles, de la vidalba, la besneula i la terrola, de
l'agrelleta, de la blanqueta, del botxí, de la ravenissa i la servera, i tants i tants altres encantats
personatges, l'enumeració dels quals no acabaríem mai. Endevinem l'amorosa delectança del poeta
en paladejar i escollir aquestes boniquíssimes paraules, els seus dubtes, les seves vacil·lacions,
semblants a aquella de Verdaguer, contada per Ruyra, en haver-se de decantar per "petxina" o per
"conquilla". I arribem de mica en mica al convenciment de trobar-nos davant d'una saviesa que no té
res d'infantil, revelada de la definitiva ordenació d'aquests mots i de tot el lèxic, fràgil, sumptuós,
ponderadíssim, que constitueix, al meu judici, la més personal i indiscutible conquesta de Llacuna i
amb el qual el poeta ha creat la seva esvelta Aurora de l'Aragall. Però aquest llibre és més que
això. És l'expressió del sentiment d'un home que estima amb la més lluminosa i dolorosa intensitat
la seva terra, a la qual ha volgut fer l'ofrena del seu cant. És l'esforç commovedor d'un poeta per
traduir en imatges d'una límpida i pura noblesa les visions i les sensacions d'un univers desaparegut.
És el casal de cristall que un artista ha enlairat amb una estremida gràcia, per convertir-lo en refugi
de la seva tendresa i el seu enyor."
5-MARIÀ MANENT
"He rellegit diverses vegades el llibre Aurora de l'Aragall, de Joan Llacuna, i el repàs ha confirmat la
impressió de la primera lectura. És molt saborosa la mescla de tendresa i d'humor, de realisme i de
somni, d'impuls líric i de somriure irònic, que caracteritza aquests versos. El veïnatge de la frescor
"popular" i la imatge ardida i treballada produeix, també, efectes rics i suggestius. M'encanta la
manera com usa els tendres diminutius: "plugetes remenudes", "gencianeta de tardor", i com
ressucita, amb autèntica intuïció creadora, els recursos de la poesia tradicional: "remolí, -
remolina", etc. No he de negar que, per damunt de l'humor d'alguns versos, que fa sovint el miracle
d'elevar l'anècdota local a una categoria poètica, estimo la capacitat de tendresa revelada en
poemes com el meravellós que dedica a Rosselló-Pòrcel o en "Auroreta bunzirem!". En el primer hi
ha versos inoblidables. No sé si el poeta coneix l'indret on l'enyorat Rosselló-Pòrcel reposava fins fa
poc; però, si no el coneix, ha intuït, com miraculosament, tota la greu poesia d'aquells boscos, on hi
ha, realment saücs, grives i eura. La garlanda de flors que tremola a la fi del poema és delicada i
pura com els vergers d'un primitiu florentí."
137