Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

4-CARTES A EMILI GRAU-SALA
La correspondència amb el pintor Emili Grau-Sala permet fer-nos una idea del llarg i dolorós procés
que va suposar fer la primera edició de l'Aurora de l'Aragall. A mesura que s'avança en el temps
podem comprendre el patiment i la impotència d’un autor frisós de veure com finalment es publica
la seva obra.
8 de gener de 1946. Primera carta on Llacuna s’adreça al pintor per demanar-li que il·lustri el
llibre. " (...) Por eso, a principios del 36, cuando empecé a escribir mi “Aurora de l’Aragall” –he
trabajado fervientemente ocho años en ella y la considero mi obra cabal- pensé enseguida con Vd.
(...)." El motiu de la tria del prestigiós pintor com a il·lustrador del llibre tenia una motivació
comercial ben clara: com que el llibre ha de ser un objecte de luxe, els gravats havien de donar una
valor material al llibre. La carta deixa entendre que el pintor ja té el text i explica que serà Palau
Fabre qui visitarà Grau-Sala a París per acabar de discutir-ne els detalls. D’altra banda, manifesta
que l’edició sortís al carrer abans de Pasqua del 1946.
Després de rebre una resposta afirmativa per part del pintor, Llacuna escriu novament al pintor, el
26 de febrer de 1946, donant-li instruccions. El nombre de gravats han de ser 10. A més, fa una
previsió econòmica: "(...) Com que pensem fer diners –sembla que hi ha bons amics disposats a
comprar-lo- podrem donar-vos 8000 pts.- Si creieu que és poc dieu-ho francament. Ja no cal dir
com estimo la vostra generositat(...)." Al final de la llarga aventura el preu pagat va ser de 15000
ptes.
El 21 de març de 1946 parla sobre el paper. Al poeta li hauria agradat disposar d’un paper blancneu,
però no el va aconseguir. Li envia una mostra de la tipografia (que després canviarà) i li
explica que el text anirà a dues tintes.
Noves cartes del 26 de març i del 17 d’abril del mateix any són de circumstàncies.
La carta del 26 de maig de 1946 és més interessant. "(...) I creieu que l’hora és oportuna, doncs,
amics ficats en aquest món tan tancat dels bibliòfils, em diuen, insistentment, que hi ha
“expectació” –exactament- per veure –i adquirir el llibre, especialment pels vostres gravats –i no és
adulació. I tots els amics poetes, ter tant, bons propagandistes –entre ells Marià Manent, Carles
Riba, J.V. Foix i Salvador Espriu- que darrerament he tornat a ensenyar el llibre, m’han
manifestat, pespontàniament, l’apropiat que era a la vostra sensibilitat artística i creuen, amb
raó, que els vostres gravats seran una delícia. L’altre dia, també, vaig parlar-ne llargament amb
Teixidor i es va mostrar entusiasmat (...) Sembla que, si les circumstàncies econòmiques no varien,
ens els prendran dels dits.(...)."
El 8 d’agost de 1946, la carta mostra clarament que les il·lustracions no avancen i Llacuna es
comença a inquietar. "(...) Convindria, ja ho compreneu, que sortís abans de Nadal i ens queda
tanta feina a fer! Apa, feu un esforç! (...)." En aquesta mateixa carta Llacuna dóna instruccions al
pintor per poder enviar ràpidament les planxes a Barcelona, burlant el bloqueig internacional. Serà
la connexió andorrana: el contacte serà el delegat de La Caixa a l’oficina d’Andorra la Vella, el
senyor Manuel Pons, amic del poeta.
El 23 de setembre de 1946,Llacuna dóna pressa al pintor i li indica la necessitat que el llibre surti
abans de Nadal, ja que els editors i el gravador així li ho demanen.
El 13 de novembre de 1946, després de rebre les proves d’artista de París, Llacuna en fa una gran
lloança i exposa detalls tipogràfics del projecte: "(...) Quina meravella de gràcia, de tendresa, de
lirisme! Sou un poeta extraordinari! Com desitjaria dir-vos a viva veu el meu agraïment, el meu
entusiasme. Penseu només que aquesta nit no he dormit mirant i remirant els gravats. M’heu
interpretat miraculosament. Tothom que els veu queda bocabadat. Sembla talment que un àngel us
hagi guiat la mà. Serà un llibre únic. Ara el problema està en trobar el tipo de lletra adecuat. El
Bodoni –no us sembla? Resulta massa doble, massa ple. Necessitem un tipo fi, alat. Ja no cal dir
que remanarem cel i terra per trobar-lo (...)." Tot i això, encara tardarà temps a rebre les planxes.
24