Joan Llacuna, el poeta d'Igualada

inerrables emocions d'aquest inovidable dia, camí de Monistrol seguint l'atrevida via del
Cremallera...
...en el moment d'arribar al final del prolix túnel, temeraria obra del nostre segle.
Es el caríssim Josep Vilarrúbias, model d'excursionistes perfectes, qui es cuida de plasmar amb el
seu aparell fotogràfic aquesta obre maravellosa i atrevida dels homes i de la natura.
Foto 2: Excursió a Montserrat Jorn 21 de maig de l'any Sant 1925
En l'altíssim i deliciós S. Joan, prop del hotel i estació del fenicular...
... en mitj d'exhuberant arbreda, i xerradissa d'ocells...
...després de dinar i arrenglerats per l'"amateur" fotográfic amic Vilarrubies...
I així quedar més alegrois per anar a visitar i besar la Verge Bruna...
Aon pregarem per la cristianització i independència de nostra amada Catalunya.
13-Notes autobiogràfiques
Es conserven entre els papers de Joan Llacuna unes notes
on escriu detalls de la seva autobiografia. Tot i que no són
massa sistemàtiques, en reproduïm algunes per aprofundir
més en la personalitat del poeta.
Imatge 1 Els meus ulls negres s'en [s'han] tornat burells. -
Fins avui no m-hen he adonat. [me n'he adonat] Encara em
ressonen les veus de les veïnes. Sobretot la veu d'una de
Cuenca: que ojos más negros que tienes, niño! Quins ulls
més negres que tens, maco. Galanxó galanxonet.
Imatge 2: Els inicis, però, de la meva veritable vocació
lírica hem de retrobar-los potser (...) hem de remuntarnos,
però a la primera època d'infant. De la meva època d'infant encara no liquidada. Petit petit ja
somiava. o em recordo de la llum especial de certes tardes, de les ombres de determinats vespres
que retenia a la meva imaginació de nen com un deliciós somni. (Sempre ha influït (encara influeix
amb mi la llum i encara no he pogut cristalitzar com caldria les tardes dauradíssimes de quant
anava al camp o al riu a pescar ni certs retorns (de) o al(s) capvespres únics ni certes nits de lluna i
d'insomni al meu terrat de casa.
Els meus idil·lis amb les coses del camp i les rieres: els grills, les llagostes els peixets menudíssims
que transportava a casa com un il·luminat el meu contacte i amistat amb les petites (coses) ànimes
(de la naturalesa) del món exterior m'ha dut, potser inconscientment a fer parlar amb ells.
Més grandet -molts de vosaltres m'heu conegut- era un infant inquiet, nerviós i extraordinàriament
somniador, fantasiós. Era hàbil en el joc. Excel·lia extraordinàriament a quasi tot.
Imatge 3: Jo aleshores menava una vida plenament bohèmia. Acudia a tot arreu -Als jocs de la
plaça del Rei, als de la Creu- a tot arreu em veieu [sic]. Us en recordeu? Però ara potser no creureu
una veritat. Malgrat (la passió, adoració) l'obsessió pel joc inconscientment em saturava de totes
les melangies de l'ambient de la llum (de les ombres) i del aire. I a casa després -sobretot al llit o
després de sopar mentre jugava amb el meu germà enlloc de veure boles, patacons o les facècies
dels amics (veureu i somiava) no sospiteu que somiava. La "melangia (rosa) de les llums dels
fanalets" les tèbies ombres nostàlgiques dels recons de les voltes dels carrers, la melangia clara de
les estrelles bellugadisses, les ombres dels porxos de la plaça del blat, els rostres enigmàtic de les
carotes de la Font del Rei. L'ombra de la "Pepa" castañera. Ja aleshores era poeta. Veieu? Aleshores
vaig començar a ésser poeta. I a vint-i-tres anys va renéixer amb mi, va cristalitzar amb el meu
primer vers una mica ingenu (defectuós) per ser el primer que ara vaig a llegir-vos. "Veig al cel un
estel diminut.
14-Idees poètiques
Es conserven entre els papers de Joan Llacuna una colla de notes on parla, molt breument sobre la
seva poesia i sobre la visió que té de si mateix com a poeta. No són pensaments massa elaborats,
però sí que, en canvi, són molt sincers, escrits en la intimitat dels seus papers. Pel seu interès en
32