4 g<strong>en</strong>er-febrer La Veu <strong>del</strong> CARRER de 2007
g<strong>en</strong>er-febrer de 2007 La Veu <strong>del</strong> CARRER El desigual triangle <strong>del</strong> poder econòmic, polític i ciutadà A Barcelona no hi ha el nivell de corrupció urbanística que s’està destapant <strong>en</strong> altres p<strong>un</strong>ts d’Espanya. Però la feblesa i la ignorància d<strong>els</strong> polítics davant d’<strong>un</strong> poder econòmic i immobiliari amb el qual hi ha massa complicitats condiciona igualm<strong>en</strong>t la vida, el mo<strong>del</strong> i el futur de la ciutat, p<strong>en</strong>sats <strong>en</strong> clau masculina i que cada cop més s’escap<strong>en</strong> de qualsevol control democràtic. MARC ANDREU I ANDRÉS NAYA Els polítics electes i <strong>els</strong> seus aparells de partit actu<strong>en</strong> amb notable arrogància, sembl<strong>en</strong> estar cada cop més all<strong>un</strong>yats de la ciutadania i t<strong>en</strong>deix<strong>en</strong> a utilitzar <strong>un</strong>s mecanismes de participació que quasi sempre són més virtuals que reals. Però <strong>els</strong> movim<strong>en</strong>ts socials com el veïnal, amb les seves limitacions, fan l’esforç de teixir complicitats amb altres col·lectius i professionals inquiets per, <strong>en</strong> <strong>un</strong> mom<strong>en</strong>t de canvi de cicle a la ciutat, guanyar espais de participació real i d’incidència política. L’objectiu és, a part de ser contrapoder, influir <strong>en</strong> positiu i amb propostes <strong>en</strong> el futur de Barcelona, com als anys 70. Aquesta és la diagnosi <strong>del</strong> desigual triangle <strong>en</strong>tre poder econòmic, polític i ciutat que dibuix<strong>en</strong> l’urbanista i extin<strong>en</strong>t d’alcalde Jordi Borja i el catedràtic de Ciència Política de la UAB Joan Subirats. Aquestes són les seves reflexions <strong>en</strong> <strong>un</strong>a conversa de tres hores, el desembre <strong>del</strong> 2006, amb la presid<strong>en</strong>ta de la FAVB, Eva Fernández, el periodista Eug<strong>en</strong>i Madueño i <strong>els</strong> codirectors de <strong>Carrer</strong> . Canvi de cicle polític La substitució de Joan Clos per Jordi Hereu al capdavant de l’alcaldia de Barcelona, associada a la de l’exalcalde olímpic Pasqual Maragall per <strong>un</strong> altre exalcalde “Can Ricart és molt emblemàtic; podria ser <strong>un</strong> p<strong>un</strong>t d’inflexió de com es p<strong>en</strong>sa l’urbanisme a la ciutat”, ap<strong>un</strong>ta Joan Subirats. De fet, argum<strong>en</strong>ta que pot significar <strong>un</strong> “canvi de t<strong>en</strong>dència” <strong>en</strong> la correlació de poders a Barcelona igual que ho va ser, <strong>en</strong> s<strong>en</strong>tit invers, la requalificació de Sarrià. Esperances similars hi posa Jordi Borja. Ent<strong>en</strong><strong>en</strong> que el ressò de l’aliança <strong>del</strong> movim<strong>en</strong>t veïnal amb artistes, arquitectes, urbanistes, historiadors, experts <strong>en</strong> patrimoni i okupes, “és <strong>un</strong> bon exemple de com al marge de la foguera de les vanitats de la premsa existeix <strong>un</strong> foc més l<strong>en</strong>t que és capaç de g<strong>en</strong>erar dinàmiques que permet<strong>en</strong> canviar coses”. En tot cas, la FAVB també posa Can Ricart d’exemple de com l’Aj<strong>un</strong>tam<strong>en</strong>t “es tanca sovint al diàleg” tot esgrimint “<strong>un</strong>s mecanismes de partici- Joan Subirats i Jordi Borja durant la conversa amb motiu <strong>del</strong> <strong>número</strong> <strong>100</strong> de <strong>Carrer</strong>. metropolità, José Montilla, al front de la G<strong>en</strong>eralitat, marca <strong>un</strong> “canvi de paradigma”. Està per veure com s’hi posicion<strong>en</strong> <strong>els</strong> ciutadans a les properes eleccions m<strong>un</strong>icipals. Simplificant, Borja destaca que “no és el mateix <strong>un</strong> aristòcrata de la política (Maragall) que <strong>un</strong> nou ric (Clos)”, i Subirats remata que ara ha arribat l’hora d<strong>els</strong> “f<strong>un</strong>cionaris”. Tant se val si són joves que han fet carrera de ger<strong>en</strong>ts a l’ombra d’<strong>un</strong> partit (Hereu) o professionals com molts d<strong>els</strong> que dirigeix<strong>en</strong> l’urbanisme i altres políti- És l’economia de mercat qui disciplina el poder polític, i no a la inversa ques m<strong>un</strong>icipals. El cas és que la imatge que avui domina és la de la “mediocritat” política. Amb tot, s’ap<strong>un</strong>ta el b<strong>en</strong>efici <strong>del</strong> dubte sobre si <strong>un</strong>a política basada <strong>en</strong> la gestió i <strong>un</strong> p<strong>un</strong>t d’autoritat com la que ja ha imposat Montilla i per la que sembla decantar-se també Hereu serà o no b<strong>en</strong> rebuda pel conj<strong>un</strong>t de la ciutadania. Hi ha qui no n’espera res, però d’altres <strong>en</strong>- cara confi<strong>en</strong> que, pel simple efecte d’<strong>un</strong>a r<strong>en</strong>ovació que deixa <strong>en</strong>rera alg<strong>un</strong>s llasts, <strong>els</strong> nous responsables polítics es puguin imbuir d’<strong>un</strong> tarannà més obert i dialogant. En qualsevol cas, cal emmarcar-ho tot <strong>en</strong> el conv<strong>en</strong>cim<strong>en</strong>t que “és l’economia de mercat qui disciplina el poder polític, i no a la inversa”, com s<strong>en</strong>t<strong>en</strong>cia Subirats. La prova, coincideix tothom, és que el projecte de llei d’habitatge de la G<strong>en</strong>eralitat ha suscitat tot tipus d’atacs des <strong>del</strong> poder econòmic i mediàtic malgrat ser prou light. Requalificar i moure forces Aquesta “inversió” <strong>del</strong> protagonisme que, <strong>en</strong> democràcia, semblaria lògic que la política mantingués per dam<strong>un</strong>t <strong>del</strong> mercat ve de ll<strong>un</strong>y però té <strong>un</strong> p<strong>un</strong>t d’inflexió clar <strong>en</strong> el cas de Barcelona: la requalificació <strong>del</strong> camp <strong>del</strong> RCD Espanyol a Sarrià, a mitjan anys 90, poc abans que Maragall deixés l’alcaldia <strong>en</strong> mans de Clos. Hi estan d’acord Borja i Subirats, amb l’excepció prèvia <strong>del</strong> pla d’hot<strong>els</strong>, que també analitz<strong>en</strong> críticam<strong>en</strong>t. La requalificació de Sarrià <strong>en</strong> b<strong>en</strong>efici <strong>del</strong> propietari de Planeta, José Manuel Lara, màxim accionista d’<strong>un</strong> club <strong>en</strong>deutat per la seva pròpia gestió, “va marcar <strong>un</strong> L’exemple de Can Ricart pació establerts i teòrics, però que no f<strong>un</strong>cion<strong>en</strong>”. O que es m<strong>en</strong>yst<strong>en</strong><strong>en</strong>, com prova la negativa de l’alcalde Jordi Hereu, per primer cop <strong>en</strong> democràcia, a concedir <strong>un</strong>a audiència pública a la FAVB. “Hereu té raó quan diu que hi ha mecanismes de participació. El que no diu és que l’Aj<strong>un</strong>tam<strong>en</strong>t demostra molt poca vol<strong>un</strong>tat política d’escoltar <strong>els</strong> ciutadans, fins i tot quan <strong>en</strong> casos com el de Can Ricart fan propostes positives”, intervé Borja. Segons ell, “la participació no és ni la mobilització social ni <strong>els</strong> mecanismes d<strong>els</strong> quals es dota l’Aj<strong>un</strong>tam<strong>en</strong>t per informar”. No n’hi ha poru: “La participació ha de ser <strong>un</strong> procés de discusió <strong>en</strong>tre iguals per preparar la presa de decisió, aquesta sí <strong>en</strong> mans d<strong>els</strong> polítics, i, si s’escau, per gestionar i cooperar <strong>en</strong> la seva execució”. canvi <strong>en</strong> la correlació de forces a la ciutat”, diu Subirats. Ho exemplifica Borja <strong>en</strong> parlar d’<strong>un</strong> “xantatge” acceptat per l’Aj<strong>un</strong>tam<strong>en</strong>t amb l’única oposició d<strong>els</strong> regidors d’ICV. I ho corrobor<strong>en</strong> <strong>els</strong> responsables de la FAVB <strong>en</strong> recordar la visita que Lara va fer a la seu de l’<strong>en</strong>titat per citicar que l’oposició veïnal a la operació immobiliària li feia perdre marge de negoci. Lara no va estovar la FAVB, que va recórrer infructuosam<strong>en</strong>t als trib<strong>un</strong>als la requalificació de Sarrià, però des d’aleshores la imp<strong>un</strong>itat <strong>del</strong> poder econòmic i l’especulació immobiliària no han parat de créixer. C<strong>en</strong>yint-nos al període democràtic, el cas de Sarrià no és i<strong>sol</strong>at. Borja recorda requalificacions similars a València i Madrid. En aquest cas, el presid<strong>en</strong>t blanc i empresari immobiliari Flor<strong>en</strong>tino Pérez sí que va estovar “partits d’esquerres, sindicats i associacions de veïns” perquè ningú no s’oposés al pelotazo <strong>del</strong> Santiago Bernabéu. Aquest canvi <strong>en</strong> la correlació de forces i poders no ha estat sufici<strong>en</strong>t perquè el Barça hagi imposat, de mom<strong>en</strong>t, la seva requalificació urbanística al Camp Nou. No obstant, sí que ha impedit que ningú no es qüestioni per què l’Espanyol de Lara està <strong>en</strong> procés de rematar <strong>un</strong>a triple carambola especulant amb <strong>els</strong> camps d’<strong>en</strong>tr<strong>en</strong>am<strong>en</strong>t de Sant Adrià abans de canviar l’Estadi Olímpic (i públic) de Montjuïc pel seu nou camp (i c<strong>en</strong>tre comercial) a Cornellà, construït amb <strong>els</strong> bons oficis de l’exalcalde Montilla i de l’exconseller <strong>del</strong>egat blanquiblau (i ex líder de la UGT al Baix Llobregat) José Luis Morlanes. Mercat i política: corrupció DANI CODINA Borja afirma que “el gran problema d’Espanya és la gairebé inevitabilitat, pel marc legal i la dinàmica econòmica, de la corrupció urbanística, que ha <strong>en</strong>trat a les <strong>en</strong>tranyes <strong>del</strong> poder polític local semblantm<strong>en</strong>t a com el narcotràfic està arrelat a Colòmbia i Mèxic”. Amb la mateixa cont<strong>un</strong>dència, Passa a la pàgina 6 ✒ 5 Els 50 principals ? Són 50 personatges amb molt de poder a la ciutat, biografiats per ordre alfabètic, amb <strong>un</strong>a <strong>sol</strong>a excepció: Samaranch. Acabem amb ell perquè ha manat <strong>en</strong> totes les èpoques i situacions: tot <strong>un</strong> símbol. També perquè el text, que rescatem d’<strong>un</strong>a c<strong>en</strong>sura editorial, és important, <strong>en</strong>cara que superi el nombre d’espais <strong>sol</strong>·licitats. Alg<strong>un</strong>s, pocs, hi són no pel que man<strong>en</strong> sinó perquè són aplicats complint ordres. Hi ha poques dones i p<strong>en</strong>sem que això no reflecteix la realitat. I només tres polítics electes, perquè man<strong>en</strong> m<strong>en</strong>ys o r<strong>en</strong><strong>un</strong>ci<strong>en</strong> a fer valer davant el poder econòmic <strong>els</strong> interessos públics. Sol Daurella, tan discreta o desconeguda com el poder real, no té caricatura de Puyal perquè no li hem trobat cap foto. La llista és indicativa i demanem disculpes als qui haguessin volgut ser-hi i, per subjectivitat o desconeixem<strong>en</strong>t, no hi són. Quedi clar que les fitxes biogràfiques no t<strong>en</strong><strong>en</strong> el permís d<strong>els</strong> caricaturitzats.
Change language