Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

gener-febrer de 2007
La Veu del
CARRER
Barcelona sota control,
policia arreu, justícia enlloc
Guàrdia Urbana i Mossos
d’Esquadra, salpebrats
amb les competències que
encara tenen la Policia Nacional,
un xic de Guàrdia
Civil i alguna coseta encara
d’exèrcit. Tot ben amanit
amb càmeres a cada
cantonada i una seguretat
privada en un creixement
absolutament desbordant
i desbordat. Obeeixen els
que manen a Barcelona i
els que legislen a cop de
duresa penal.
JORDI PANYELLA / DAVID FERNÀNDEZ
Perdiodista / Autor de Cròniques del 6 i altres
retalls de la claveguera policial (Editorial Virus)
Molts cossos d’intervenció policial,
en diferents àmbits, operen a
la nostra ciutat. També disciplinen
lluites, s’encarreguen de receptar
un civisme sui generis i, cada
cop més, tendeixen a incloure la
protesta social i el malestar com a
nova forma de delinqüència. És el
populisme punitiu i una particular
guerra a la dissidència, aplicada
profilàcticament als carrers de
Barcelona amb eficaç puntualitat
repressiva.
Víctor Hugo va escriure -ja fa
un segle?- el darrerament concorregut
“Police partout, justice nulle
part”. I Barcelona ha viscut, els
darrers 10 anys, un nou cicle de
protesta que ha acumulat a la re-
En 10 anys s’han
portat a terme
2.000 detencions
d’activistes de
moviments socials
tina de la memòria col·lectiva episodis
repressius malauradament
inoblidables: el desallotjament
‘manu militari’ del cinema Princesa,
la càrrega policial a la UAB durant
la visita d’Aznar, la desfilada
antimilitarista de maig del 2000, la
batussa amb policies amb barres
de coure i mocadors independentistes
a la manifestació contra el
Banc Mundial del juny del 2001,
el desallotjament d’immigrants de
la plaça André Malraux o la cimera
europea el maig de 2002 en una
ciutat assetjada per les forces del
(des) ordre (econòmic) actual.
D’aquest cicle de protestes han
quedat -en només 10 anys- 2.000
detencions d’activistes i membres
de diferents moviments socials; un
reguitzell de multes, judicis i sancions;
vuit infiltrats policials descoberts
en el si de diferents espais;
una detallada llista de maltractaments
i brutalitats; i unes despeses
econòmiques antirepressives
JORDI TARRÉS
El desallotjament del Princesa ha restat a la memòria col·lectiva com a episodi repressiu inoblidable.
que superen els 600.000 euros.
Al bell mig, una autèntica deriva
autoritària que, d’allò global a allò
local, ha recaigut a Barcelona en
forma de bombardeig amb el Sant
Ofici de la Santa Ordenança del
Civisme, autèntica Patriot Act urbana
d’inspiració giulianística -alcalde
de Nova York- per combatre
els pobres i els exclosos -que no la
pobresa i l’exclusió- a cop de neteja
i escombra. Un autèntic ‘Teló
d’Acer’ de Jack London profundament
classista i antisocial, com va
recordar l’economista Albert Recio
en l’audiència pública sobre el civisme
a l’Ajuntament de Barcelona
del desembre de 2005. En aquella
maratoniana sessió, s’hi van produir
75 intervencions. Només dues
escorades clarament en suport
d’unes ordenances fetes a mida
de les necessitats dels que més
tenen i més guanyen i més volen:
la del sector comercial i hoteler,
als quals la pobresa els molesta.
Visualment, s’entén. I per tant solliciten
extirpar-la del centre de la
ciutat, per a major glòria del sector
turístic. I perquè els turistes s’ho
passin d’allò més bé mentre es fan
les delícies del sector immobiliari
i el mobbing campa impunement.
Per aplicar-ho, però, cal recórrer
cada vegada més al codi penal i
al monopoli de la violència legal.
Coses que passen, ja se sap.
Aquest és el cicle viscut, si fa
no fa. Profundes transformacions i
canvis de model, necessàriament
acompanyades d’elevades dosis
de propaganda. I on no arriba la
propaganda, arriben les porres i
altres estris per disciplinar la vida
urbana. De la verbigràcia repressiva
de Júlia Garcia Valdecasas,
que es va estrenar militarment al
cinema Princesa, a les sacres Ordenances
del Civisme s’ha anat
bastint un model de ciutat on la
protesta -i fins i tot la proposta-
s’ha acabat considerant “desfacte”.
Perillosa. Sospitosa. Policies a
les rodes de premsa guaitant què
es diu, criminalització insòlita de
qualsevol espurna de dissidència,
espectacularització de la protesta,
en una guerra de les mentides a
la qual han contribuït -i de quina
manera- determinats grups dels
cossos policials adscrits a les res-
Les despeses
econòmiques
antirepressives han
superat els 600.000
euros en una dècada
pectives oficines de premsa. Dels
UPAS i la UNOC de la Guàrdia Urbana
passant per la Brigada Mòbil
dels Mossos d’Esquadra, tot arribant
al Grup VI de la Policia espanyola,
autèntic calvari repressiu
dels moviments socials.
Barcelona canvia de model,
doncs. Individualitza tot el que
toca, tractant-nos com a espectadors,
consumidors i -cada quatre
anys- electors. La Barcelona aparador
i espectacle. Plena de coses
per fora, buida de continguts per
dins. Bunkeritza l’oci i el negoci i
estreny el setge a la vida comunitària,
a la vida al carrer, a la complexa
-que no complicada- vida urbana.
“Per seguretat, tanquis a casa”
acabaran bramant els altaveus del
metro. I per arribar a consolidar el
model mantenint els nivells d’injustícia
cronificada sense aixecar actes
de protesta es tira de manual
repressiu. Manual del príncep de
Maquiavel (educar en la docilitat,
mantenir l’apatia, repressió esporàdica
però implacable sense generar
grups contraris) en nom del
manual de mercader de Venècia
-perdó, de Barcelona-, invocant si
cal les més sagrades escriptures
(convivència, diàleg, civisme, cohesió
social) per fer precisament
tot el contrari. Excusatio non petita,
acusatio manifesta.
Per aquest únic motiu, les policies
també premen fort per consolidar
el canvi. Seguint ordres
polítiques, que van retallant pressupostos
socials i augmentant
la despesa repressiva. Termodinàmica
social de la desigualtat.
Humor negre: “Combati la pobresa,
foragiti un captaire: moderi el
malestar, reprimeixi una protesta”.
D’un model de policia d’ocupació,
intensiu en coerció i fonamentalment
reactiu a un model de proximitat,
intensiu en informació i
especialment preventiu. Quin model
controla més i millor i talla més
la respiració és tot un debat collectiu.
Al respecte, i des del barri
de Sants, l’Ivan Miró de La Ciutat
Invisible ha escrit lúcidament
aquest mateix gener:
“S’està produint una ofensiva
cap a altres formes de fer política,
cap a altres formes de viure, cap
a altres formes d’habitar la ciutat.
En som conscients, oi? Unes formes
de fer política asimètriques a
les del Poder: horitzontals, quotidianament
situades, alliberadores.
Unes formes de viure -unes
ganes de viure, unes vides- que
s’allunyen de la mètrica mercantilitzadora
que tot ho apama... per
canviar-ho per diner. Unes formes
d’habitar la ciutat -de produir-la,
de reinventar-la- que són comunitàries
i singularitzadores, no mas-
Passa a la pàgina 50 ✒
49
Els 50
principals
José Montilla
Poc podia pensar José
Montilla Aguilera (Iznájar,
1959), quan es va traslladar
amb la seva família a
Catalunya, que algun dia es
convertiria en president de
la Generalitat. Va arribar
a Catalunya amb 16 anys
i es va instal·lar a Sant
Joan Despí, localitat on va
començar la seva trajectòria
política com a tinent alcalde
d’Economia i Hisenda del
PSC amb només 24 anys.
Abans havia militat al
maoista P.T.E. Però les
desavinences amb els seus
companys de partit el van
fer marxar a Cornellà, on ha
estat alcalde des del 1985
fins al 2004. Durant aquesta
etapa hi va haver de tot,
A la seva etapa
a Cornellà
hi va haver
requalificacions
de terrenys
ara ocupats
per coneguts
centres
comercials
incloses
requalificacions
de
terrenys, que
avui ocupen
coneguts
centres
comercials.
A més, ha
estat dels
pocs batlles
que no ha
viscut sempre
a la ciutat que governava.
L’arribada de Montilla a
la Generalitat ha estat
envoltada de polèmica, més
enllà de qüestions estrictament
polítiques. És el
primer president no nascut
a Catalunya i, tot i que
ha reconegut que estudia
català, no té el nivell C,
imprescindible per ser
funcionari de l’administració
que ell dirigeix. Paradoxes
del poder. L’educació, tan
important per a les esquerres,
també preocupa molt a casa
del president. Per això, els
tres fills petits de Montilla
estudien al mateix Col·legi
Alemany on es va formar
Jordi Pujol. A Barcelona, el
president de la Generalitat
té pendent la creació dels
consorcis socials establerts a
la Carta Municipal.
Alícia Tudela