Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

gener-febrer de 2007
La Veu del
CARRER
Amics i noves tecnologies
Durant els primers anys 90, el procés de producció
de Carrer, un cop decidits els continguts i elaborats
els textos i imatges, era el següent: enviàvem
les galerades corregides i uns esbossos indicatius
a mode de premaqueta a l’amic Xec Febrer, i ell
encarregava les paginades del text i el tramatge
de les fotos, que es posaven en unes làmines per
elaborar les planxes i filmar els fotolits. Després
aquests s’enviaven a impremta, i tot plegat durava
dies i, de vegades, fins i tot setmanes.
Amb el pas del temps, entre 1993 i 1994, les tasques
de maquetació del Xec Febrer i de l’assessorament
periodístic extern que havia iniciat l’Ernest
Alòs les van assumir, successivament, José Àngel
Borlán i Joan Carles Magrans -que al número 21, el
1994, va dissenyar la maqueta base actual, que ell
mateix ha anat actualitzant i millorant- i, més tard,
Eugeni Madueño i el mateix Magrans. La seva professionalitat
i gentilesa han permès la creació d’un
sòlid disseny que defineix la personalitat gràfica de
✒
Ve de la pàgina 64
gència sota l’epígraf de “Quiosc”
una subsecció amb articles d’altres
publicacions, o hem canviat l’editorial
o el bitllet d’opinió de “Zeta” a
la contraportada, o, com a mínim,
hem substituït algun breu de barri
o una notícia de “En 5 paraules”.
Un apunt, una primera reflexió,
una dada, completen i en certa
manera actualitzen un número.
Subvenció pública i sentit crític
El projecte de La Veu del Carrer
com a revista de la FAVB va ser
acceptat pel Departament de Benestar
Social de la Generalitat de
Catalunya en temps del conseller
Antoni Comas (CiU). Per contra,
l’Ajuntament de Barcelona, a través
del desaparegut regidor Antoni
Santiburcio (PSC), no va tenir cap
simpatia per la iniciativa que la federació
veïnal va posar en marxa
el 1991 amb la intenció inicial de
compartir suports i subvencions
públiques. En aquell moment, a
CiU li convenia la crítica des de
l’esquerra que Carrer, coherent
amb la situació dels barris, plantejava
a un model de ciutat amb
alcalde socialista, però el moviment
veïnal ni pot ni va caure en
aquest tipus d’anàlisi estrictament
partidista.
Així doncs, fins al número 39,
el març de 1996, la Generalitat va
subvencionar en solitari una publicació
que va ser pensada com altaveu
dels qui tenen pocs mitjans,
amb la voluntat d’explicar, analitzar
i criticar totes aquelles polítiques
alienes als interessos col·lectius.
A partir del número 40, la manxeta
de la revista va incloure el logotip
de l’Ajuntament al costat del de la
Generalitat com a reconeixement
del suport que sí dóna a la infraestructura
de la FAVB i de la qual
Carrer n’és usuari.
És compatible subvencionar un
La nostra publicació
vol ser la veu del
carrer, dels barris,
mai la veu de les
institucions
projecte com el nostre? Sempre
hem pensat que sí. Els diners que
hem rebut no eren ni del conseller
ni de l’alcalde de torn, sinó d’uns
pressupostos públics que paguem
amb els nostres impostos i en benefici
d’una ciutat o, si es vol, d’un
país i d’una societat per a la qual
els moviments socials com el veïnal
també treballem i hi dediquem
moltes hores i esforços. La classe
política que governa ja té els seus
Carrer fins avui, quan, amb motiu del número 100,
el dissenyador America Sánchez li ha tornat a donar
la volta a la capçalera.
Aquest patró ben pensat i definit és el motlle
sobre el qual han treballat els successius responsables
de maquetació, Montse Ayats, Judit Font i
Elia Herranz, que l’estiu del 2002 va unir la compaginació
a la tasca de redacció en cap que abans
que ella havien dut a terme Marc Andreu, Marta
Plujà i Carles Valls.
Un altre pas important es va fer en el moment
en què la millora de les eines informàtiques i la
generalització d’internet ens va permetre controlar
tot el procés de producció de la revista. Ara com
ara, Carrer es lliura a la impremta completament
tancat i acabat, tractament d’imatges inclòs, i amb
l’ajuda de Joan Linux es penja a la web de la FAVB
per consultar-loa la xarxa bastant abans que arribi
imprès en paper ecològic. Des de la web es poden
fer tot tipus de consultes indexades i de textos.
propis mitjans de comunicació i
influències, molt fortes, en aquells
que no són directament seus. A
més els polítics compren, molt car,
pàgines de publicitat a tota la premsa
o en programes radiofònics. La
nostra publicació, en canvi, vol
ser la veu del carrer, dels barris,
dels ciutadans, mai la veu d’unes
institucions els aparells d’agitació
i propaganda de les quals ja ens
omplen periòdicament les bústies.
Així pensàvem en néixer i així
pensem ara, 15 anys després. Per
això en 100 números, més enllà
de la tasca periodística de contrastar
informacions i de concedir
el dret de rèplica quan així se’ns
ha demanat, gairebé no hem entrevistat
o demanat l’opinió de cap
polític significat o en actiu.
Les tres excepcions estrictament
locals estan ben justificades.
La primera és José María Socias
Humbert, alcalde que va manar
en temps de la transició del franquisme
a la democràcia municipal
i que pràcticament mai abans
no havia concedit una entrevista.
Per a nosaltres la va fer en Josep
Maria Huertas, al número 31 (abril
de 1995), que va anar al fons i va
aconseguir que l’entrevistat digués
les coses pel seu nom. Dos anys
abans, per al número 19, Eugeni
Madueño va publicar sense censures
una entrevista que el 1990 havia
fet al també exalcalde franquis-
JOSEP MASIP
Al març de 1998 Carrer feia 50 números. A la foto, bona part de l’equip que va formar part de la revista.
ta José María de Porcioles. La vam
rescatar, sense les supressions de
noms i al·lusions personals que
l’entrevistat havia imposat en el seu
moment, precisament amb motiu
de la seva mort, a qui vam dedicar
una esquela en portada que no va
agradar a tothom. L’esquela deia:
“Els veïns no t’oblidarem”. I a l’entrevista,
l’exalcalde franquista afirmava:
“Abans s’especulava amb el
sòl i ara amb els pisos”.
Finalment, el mateix Madueño
va entrevistar per al número 92 (un
especial sobre habitatge del setembre
de 2005) una col·laboradora
de Carrer de sempre, Carme Trilla,
que aleshores era precisament directora
general d’Habitatge amb el
tripartit. Que quedi clar que aquesta
darrera entrevista va ser a petició
nostra, perquè a Carrer mai
no hem acceptat discos polítics
sol·licitats.
Ens vam vacunar ben aviat
quan, mesos després de rebre la
primera subvenció de la Generalitat,
un alt càrrec del Departament
de Benestar Social ens va suggerir,
com qui no vol la cosa: “I una
entrevista al conseller?”. Ens hi
vam negar en rodó, argumentant
si és que estava boig, si era conscient
que la revista que subvencionava
era dels veïns... Vam tenir
clar que, si cedir no és bo, al principi
d’una iniciativa periodística
encara menys.
Pel que fa a la revista de la
FAVB, convé escatir que el cost
real de la publicació és sufragat
avui en un 30% por les subvenci-
El cost real de la
revista és sufragat
avui en un 40% pel
treball professional i
voluntari no retribuït
ons de la Generalitat i de l’Ajuntament
i en un altre 30% per recursos
propis, publicitat inclosa,
mentre que el 40% restant correspon
a treball professional i voluntari
no retribuït.
Qui l’ha fet possible
Arribem al número 100 no exactament
amb cent portades, perquè
hi ha hagut tres números dobles
que, per extensió i treball de producció,
han aportat dos números
consecutius a una sola revista: el
10-11 (especial La Barcelona de
Maragall, el novembre-desembre
de 1992), el 31-32 (especial eleccions
municipals, l’abril-maig de
1995) i el 99-100 (gener-febrer de
2007, sobre ciutat i poder). També
van ser força especials el número
26 (de setembre de 1994,
un monogràfic sobre els 25 anys
d’associacions de veïns) i els números
rodons 50 (que el març de
1998 analitzava el futur de la ciutat
i antologava la primera etapa de la
revista) i 60 (que el desembre de
1999 feia un repàs a la Barcelona
del segle XX).
Precisament les portades del
número 60, obra del pintor Antoni
Tàpies (que ens la va signar en
presència nostra), i la del 99-100,
del dissenyador America Sánchez
(que també va fer les dels números
Passa a la pàgina 66 ✒
65
Els 50
principals
Miquel Valls
És president de la Cambra
Oficial del Comerç, Indústria
i Navegació de Barcelona
i vicepresident del Consell
Superior de Cambres. La
seva candidatura va ser
recolzada per Agrupació
Mútua, Enric Reyna
(president de l’Associació de
Constructors) i Joan Gaspart,
(president de la cadena
hotelera Husa). Ens ve al
cap el refrany “diu-me amb
qui vas i et diré qui ets”. A
finals del 2006 va signar un
document on es denunciaven
els incompliments del govern
de Zapatero: l’autovia B-40
(l’anomenat quart cinturó).
i la millora substancial de la
xarxa de rodalies. La Cambra
lamentava que l’ampliació del
port encara estigués en fase
d’estudi i el notable retard de
El president
de la Cambra
del Comerç
representa un
dels poders fàctics
més importants:
amb ell va ser una
de les primeres
entrevistes del
president Montilla
les obres de
l’aeroport.
Valls també
és partidari
que es
construeixi
el túnel
d’Horta.
Molts
objectius al
voltant de
les infraestructures
i silenci
respecte de l’impacte
ambiental de tant ciment.
El passat 15 de novembre
reclamava al nou president
Montilla “un govern de
gestió”. Va ser una de les
primeres entrevistes del nou
president que, segons algunes
informacions, es va limitar a
escoltar i no comprometre’s
a res. La Cambra i el seu
president són uns del poders
fàctics més importants. Valls
acostuma a estar ben acotxat
per les autoritats en els
seus negocis. La consellera
de Sanitat va assistir a
la inauguració de la seva
Clínica MC Mutual. Valls és
també president de Fichet,
coneguda empresa que
fabrica caixes de seguretat.
Zeta