Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

More documents

Recommendations

Info

42 gener-febrer Els 50 principals Joan Laporta Con Laporta sucede como con la luna: sólo conocemos su lado visible (recuperación del Barça en lo deportivo tras la desastrosa gestión de Gaspart). Desgraciadamente, todos tenemos un pasado: abogado del montón, Laporta tuvo la suerte de emparentar con Alejandro Echevarría, el cuñadísimo, conocido simpatizante de la ultraderecha y presidente de Nissan. ¿Les suena el tal Echevarría? Directivo del club, fue acusado de formar parte de la Fundación Francisco Franco, cosa que Laporta negó públicamente ante una asamblea de compromisarios. Lo malo es que aquí las cosas se ponen por escrito: en el registro de fundaciones apareció el nombre de Echevarría como patrono de dicha institución. Una contra-dicción como otra Sus coqueteos con la política nos hacen imaginarlo como president... de la Generalitat cualquiera. Como la de defender durante la campaña electoral un estilo de equipo basado en una junta y una vez elegido presidente, ejercer el personalismo más feroz. Pregúntenle si no a Sandro Rosell. Falta saber también si el Laporta que se manifestó contra al Barça 2000 recuperará ahora la propuesta especulativa. Donde no parece haber contradicción es en sus coqueteos con la política (ya legendarios), que nos llevan a pensar que estamos ante el próximo president de la Generalitat... Entre sus mayores fiascos: El “numerito” que montó en el aeropuerto de El Prat, donde se bajó los pantalones en público como protesta contra el excesivo celo controlador de los guardias. No contento con ello, se encaró con alguien que le recriminió su actitud... sin saber que era el ex director general de la cadena Onda Cero. Por chulito. Luis Caldeiro La Veu del CARRER Història del primer negoci de la ciutat Una història que va començar fa quaranta anys, en ple franquisme, amb la idea del Pla de la Ribera. JOSEP MARIA HUERTAS Periodista Qui va pensar abans que ningú a aprofitar els terrenys industrials que anaven quedant obsolets a Barcelona va ser Pere Duran Farell, president de Catalana de Gas. Ell va inspirar el Pla de la Ribera el 1966. Al Poblenou es trobaven gairebé tots els solars afectats -entre ells el de Catalana de Gas-, i els habitants de l’aleshores barri industrial es van adonar que, si es feia tal com estava projectat, perdien en uns casos l’habitatge i en uns altres la petita indústria o el taller on treballaven, i van aconseguir aturar-lo, tot i que era temps de dictadura. Deu anys més tard, l’interès per saber què es podia fer d’àmplies zones obsoletes va donar lloc al Pla Comarcal, que va provocar l’oposició de sectors tan poc coincidents com els grans propietaris de sòl i les associacions de veïns, els primers perquè temien perdre l’oportunitat de fer negoci, i els segons perquè no es donava resposta a les reclamacions de més zones verdes i equipaments en una ciutat on els problemes s’amuntegaven com a conseqüència de la desídia de l’administració municipal. Conten que Juan Antonio Samaranch va arribar a dir del Pla Comarcal que era “un pla socialista”, segurament esperonat pel banquer Jaume Castell, per al Per què calia seguir fabricant el que fos si el solar de la fàbrica era com una mina d’or en la Califòrnia de 1850? qual treballava i que veia com el seu intent de fer de les platges del Baix Llobregat una urbanització gegant s’esvaïa en els mapes creats per l’enginyer Albert Serratosa i l’arquitecte Joan Anton Solans. I consti que en l’elaboració del Pla Comarcal havien intervingut, per salvar els seus interessos, gent com Matías de España Muntadas, ex alcalde de l’Hospitalet i un dels propietaris de la famosa empresa La España Industrial, els terrenys de la qual, a cavall d’Hostafrancs i Sants, eren contemplats per ell i la seva família com ideals per aixecar-hi un eixam de pisos que donessin bons diners, i pels veïns com el parc que calia a una zona tan atapeïda que havia donat lloc a una estrofa de cançó: “Aquí la gent la passa puta: mig pam de verd com a Calcuta.” Així ressonava en el festival popular de cançó celebrat al cinema Liceu el 13 d’abril de 1975 mentre la cantava Núria Feliu, filla de Sants, el barri que lluitava per evitar la pèrdua d’un solar tan valorat. Finalment, l’enfrontament es va saldar amb un triomf veïnal propi dels utòpics anys setanta… La creu del 92 És ja una creença popular que Barcelona va donar un pas de gegant gràcies als Jocs Olímpics de 1992. En els sis anys que van passar entre la proclamació de la candidatura barcelonina a Ginebra, en els llavis de Juan Antonio Samaranch -una ironia de la vida, ja que havia passat d’especulador a president del Comitè Olímpic Internacional- és ben cert que la ciutat va transformar-se, en bona part en positiu. El 1986 ja hi havia llum verda per fer-hi els Jocs i l’alcalde Pasqual Maragall volia no sols canviar la ciutat sinó les poblacions que l’envoltaven, per a la qual cosa comptava amb l’eina de la Corporació Metropolitana. La Generalitat, presidida per Jordi Pujol, malfiava del que veia com un contrapoder, i quan van ser aprovats un himne i una bandera de la Corporació, va decidir suprimir-la. Les bondats de la coordinació que facilitava l’ens metropolità van ser superades per unes ingenuïtats polítiques. En els anys següents, els de les grans realitzacions preolímpiques, hi va haver, però, un inconvenient que potser aleshores no es va veure prou clar: la demanda d’ajut a les grans immobiliàries perquè paguessin una part dels equipaments que calia fer a canvi d’una generositat clara en les plusvàlues de la construcció, com va succeir a la Vila Olímpica. Les urgències del moment ho van justificar. El mal és que ja en aquells moments s’intuïa que el millor negoci era la possessió del sòl i la construcció, com ja havia succeït en els temps més negres del porciolisme. Per què calia seguir fabricant el que fos si el solar de la fàbrica era com una mina d’or en la Califòrnia de 1850? Fins i tot es va donar, i es dóna, el cas de qui creu que el millor és mantenir la propietat del terra encara que estigui qualificat de zona verda, com és el cas escandalós de la finca d’Alfons XII, 48, propietat de Josep Pons, un farmacèutic hereu i amo del solar de l’empresa Vicente Ferrer, on ara s’aixeca El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya. Prefereix que la casa i el jardí existents es vagin podrint a sol i serena que no arribar a un acord amb l’Ajuntament. Pensa que un dia canviarà la qualificació fixada pel Pla Comarcal. I com els de 2007 JOAN MOREJÓN El petit Manhattan de Diagonal Mar amb el seu centre comercial de pèssima arquitectura. La por a la paralització econòmica postolímpica va deixar concebre errors com ara Diagonal Mar impostos sobre el sòl on clarament s’especula no estan sotmesos, com en d’altres ciutats europees, a augments progressius, el cas es manté per vergonya privada i pública. Can Girona, als tribunals Quan Joan Anton Solans, un dels pares del Pla Comarcal, va saber que s’havien venut les 14 hectàrees de Can Girona, nom popular de Macosa, va comentar que no entenia que una empresa que havia dut a terme feia poc unes millores a la seva indústria, que construïa ferrocarrils i metros, fes tal cosa. I és que havien començat els temps del diner fàcil. Els terrenys van ser adquirits el 1990 per l’empresa Kepro, on figurava com a home fort John Rosillo. En uns anys, després d’una requalificació perquè fossin en bona part edificables, van doblar el seu valor mitjançant una venda que mai no va estar clara, i que va involucrar un pobre deficient mental que va ser abandonat després a Caracas. Sort que el noi no era tan soca com creien i va denunciar la situació a l’ambaixada espanyola, i va començar una investigació que va acabar als tribunals. Tanmateix, amb els temps els terrenys van ser adquirits pel grup nord-americà Hines, i tot van ser facilitats. Corrien els anys post-olímpics i l’alcalde Pasqual Maragall tenia por d’una paralització econòmica de la ciutat. Total, que tot van ser facilitats per al nou grup inversor, que ràpidament va aixecar un petit Manhat- Passa a la pàgina 43 ✒
gener-febrer de 2007 La Veu del CARRER JORDI TARRÉS La lluita veïnal en defensa de la masia de Can Fargas, a Horta, ha topat amb la copdícia dels propietaris. ✒ Ve de la pàgina 42 tan, conegut com a Diagonal Mar, amb un centre comercial de pèssima arquitectura i la guinda d’un parc públic obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue per fer més passador un nou barri que era i és una mostra de ciutat insòlita a Barcelona i que el mateix ajuntament considera ara un error haver-la autoritzat tal com és. L’hora dels poderosos Quim Español, arquitecte i poeta -cal subratllar aquest element- va ser un dia del 2000 director de Projectes Urbans amb Josep Anton Acebillo, l’home fort de l’urbanisme barceloní. Va dir-me en el transcurs d’una entrevista, tot acabat d’acceptar el càrrec, que “des d’aleshores ja no serien les immobiliàries les que manarien sobre l’urbanisme barceloní i que no tornaria a haver un cas com Diagonal Mar.” Poesia, vaja. És clar que, un any més tard, em defensava que era lògic que, en el pla de la Colònia Castells, a les Corts, s’enderroquessin dos edificis força nous -dels anys cinquanta- perquè calia eixamplar la vorera del carrer d’Entença. Quan li vaig fer veure que uns dos-cents metres més amunt un col·legi religiós estava ocupant amb una ampliació la vorera del mateix carrer que ell deia que calia eixamplar, es va quedar sorprès. Estava, i està, clar que els plans de construcció de nous blocs que eliminaven la Colònia Castells trobaven poc sòl per arrodonir l’operació i això obligava a sacrificar els dos edificis “innocents.” L’Ajuntament ha buscat, en els darrers temps, raons ideològiques per justificar els edificis alts i els elevats índexs d’edificació: per exemple, que és millor una ciutat densa que una que no ho sigui, tot el contrari del que es defensava trenta anys enrere, quan la Feliu comparava Sants amb Calcuta. El tinent d’alcalde Xavier Casas, en els seus moments d’esplendor, gosava dir que ja no feien falta tants equipaments, mentre en un barri com el del Poblenou hi havia, i hi ha, una sola escola bressol per a més de 40.000 habitants. I així és com ha esclatat, fora del mateix Poblenou, el cas de Can Ricart, no com un equipament de barri, sinó com una manera de fer ciutat diferent a la que tenen pensada les immobiliàries que influeixen, i de quina manera, en l’urbanisme barceloní. La defensa del recinte industrial, una mostra única de mitjan segle XIX, ha enfrontat l’Ajuntament i el moviment Can Ricart ha esclatat com una manera de fer ciutat diferent a la pensada per les immobiliàries que influeixen en l’urbanisme barceloní veïnal com feia temps no es veia. Una altra lluita per salvaguardar una bella mostra de patrimoni és la de Can Fargas, a Horta, on la família propietària no busca cap altra cosa que obtenir uns beneficis exorbitants. Aquí, per sort, han topat amb una regidora sensible, Elsa Blasco. Un desllorigador d’aquest cercle viciós podria ser l’aprovació de la nova Llei del Sòl, que espera la llum verda, i que permetria que els ajuntaments, i les administracions públiques en general, no haguessin de pagar a preu d’or els terrenys marcats en els plans urbanístics com a zona verda o equipaments. Almenys, així s’alleujaria la situació. Si això no ho aprova un govern socialista, un té la impressió que el poder de les immobiliàries i dels amos del sòl, i dels bancs i caixes que són al darrere, persistirà i que la construcció seguirà essent, anormalment, el primer negoci de Barcelona i dels seus voltants. IGNASI R. RENOM El Pla de la Colònia Castells, a les Corts, contemplava foragitar dos edificis nous per guanyar sòl. 43 Els 50 principals José Manuel Lara Lo penúltimo que ha hecho este hombre ya casi sexagenario, casado y padre de cuatro hijos, apenas comenzó el 2007 (aunque cuando ustedes lean estas líneas ya habrá hecho algunas más) fue, en compañía de otros que -como él- mandan, pero menos, comprar el 31 por ciento de las acciones del Banco de Sabadell. Escasos días antes, el “tercer hombre” de Planeta tras su padre y su hermano Fernando Lara, (ambos fallecidos), volvía a aparecer en los medios de comunicación por adquirir Lanetro Zed (una empresa de contenidos para móviles e internet), o convertirse en el cuarto máximo accionista de Metrovacesa. A parte de ser el primer accionista de Antena 3, preside una corporación que se encuentra entre Presidente de una de las cien empresas más importantes del mundo, lo primero que hizo el 2007 fue hacerse con el 7,95 por ciento del Banco de Sabadell las cien empresas de comunicación más importantes del mundo, con una red de diecinueve editoriales, televi- siones, radios, productoras de contenidos diversos, sociedades multimedia, empresas de formación, inversoras, etcétera. En el 2004, cuando recibió la llave de la ciudad, Lara Bosch afirmó que sentía la necesidad de “dar algo” a Barcelona, “una de las mejores ciudades del mundo”. Si tenemos en cuenta que cuatro años antes, cuando asumió la presidencia del grupo editorial, dijo que en cinco o diez años dejaría el timón, le quedan tres para cumplir su promesa. (Ya pueden ir haciendo la lista de peticiones, que yo me pido el Planeta). Luis Fernández Zaurín
Page 1 and 2: CARRER100
Page 3 and 4: gener-febrer de 2007 La Veu del CAR
Page 7 and 8: gener-febrer de 2007 ✒ Ve de la p
Page 11 and 12: gener-febrer de 2007 en condicions
Page 25 and 26: gener-febrer de 2007 T Activitats d
Page 27 and 28: gener-febrer de 2007 ✒ Viene de l
Page 37 and 38: gener-febrer de 2007 La Barcelona d
Page 41: gener-febrer de 2007 La Veu del CAR
Page 47 and 48: gener-febrer de 2007 ✒Viene de la
Page 55 and 56: gener-febrer de 2007 havia fabricat
Page 59 and 60: gener-febrer de 2007 AGRAÏM LA SEV
Page 67 and 68: gener-febrer de 2007 La secció mé
Page 71 and 72: gener-febrer de 2007 Durant aquest

Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?