Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

60 gener-febrer
Els 50
principals
Roman Sanahuja
Durant els últims anys, la
riquesa ha caminat de la
mà de les grans propietats
de terres requalificables.
El poder del totxo ha
situat Roman Sanahuja
a la tercera posició del
rànquing de persones amb
major fortuna de l’Estat
amb 5.265 milions d’euros.
Sanahuja s’ha fet un nom
en el món de l’especulació
des de la presidència de
l’empresa Sacresa. També
domina Metrovacesa, el grup
immobiliari més important
de la zona euro, on controla
el 39,6% del capital. La seva
vinculació als negocis és una
herència paterna que va
tenir el seu punt àlgid en la
construcció de cases en ple
desarrollisme. A les esquenes
de l’empresari ja hi ha una
mort i centenars d’habitatges
enderrocats, a causa de les
edificacions aluminòsiques a
una zona verda del Turó de la
L’empresari va ser
declarat ‘persona
non grata’ al
Turó de la Peira
per promoure
construccions
aluminòtiques
Peira, on el
constructor
va ser
declarat
“persona
non grata”.
El símbol
de l’èxit
de Sacresa
és l’Illa
Diagonal i la seva aposta més
destacada, la reconversió de
Las Arenas en un complex
comercial. La falta de
miraments i l’especulació són
dos dels valors claus de la
seva fortuna. El pla Caufec,
aplicat a Esplugues, n’és
només un exemple. En aquest
cas amb el pretext de soterrar
les línies d’alta tensió, es va
incrementar l’edificabilitat
en més de 200.000 metres
quadrats, acabant de forma
dràstica amb les masies que
obstruïen el pas del capital.
L’objectiu final dels terrenys
és la construcció d’habitatges,
un centre comercial, un
complex d’oficines i un hotel.
Els parcs temàtics s’imposen
a les zones verdes.
Maria Ortega
LLUC PELÀEZ
Politòleg
No sé si serà cosa de les casualitats,
però els 100 números de
Carrer i els seus anys d’existència
coincideixen, any amunt any avall,
amb un cicle de mobilització social
bastant marcat a la ciutat de
Barcelona. Es tracta d’un cicle que
va del desallotjament del cinema
Princesa l’any 1996 a les mobilitzacions
contra la guerra i el govern
Aznar l’any 2004. Pot semblar una
mica agosarat dir que aquestes
mobilitzacions han creat contrapoder,
però potser no és del tot errat.
En tot cas sempre cal que deixem
clar què entenem per contrapoder
i quines considerem que són les
limitacions d’allò que anomenem
moviments socials.
Un moviment social no és un
partit polític ni una associació sense
ànim de lucre: un moviment
social defuig la formalitat en la
seva organització i basa gran part
de la seva fortalesa en el seu discurs
ideològic, que omple de gran
càrrega simbòlica. Un moviment
social no pretén assolir el poder,
sinó que s’hi situa enfront i prova
de canviar les regles del joc,
revertir el concepte de poder. Un
moviment social utilitza, en la seva
manera de fer política, estratègies
innovadores i disruptives més que
no pas els canals que entenem
per habituals.
A Barcelona arrosseguen certa
història moviments socials tan
tradicionals com el feminisme,
l’ecologisme, el sindicalisme o el
pacifisme i també hi han tingut
protagonisme en les últimes dècades
moviments de caire més contemporani,
com el veïnal, l’okupació,
la solidaritat internacional o,
en els últims anys, allò que es va
anomenar l’antiglobalizació o el
moviment de resistència global.
Quan es dóna el cas que s’acumulen
espais de mobilització en
un període de temps més o menys
delimitat, amb uns discursos comuns
i certa lògica generacional
en les persones que hi participen,
podem dir que estem davant d’un
cicle de mobilització. Aquests cicles
dibuixen paràboles que incrementen
la seva intensitat en
el temps i acaben generant algun
canvi en l’arena política formal,
algun moviment en l’equilibri de
forces, alguna irrupció en l’agenda
política i en els focus d’atenció
dels seus debats. Després acostumen
a caure de nou en la letargia
fins que les circumstàncies tornen
a ser propícies.
La Veu del
CARRER
El contrapoder dels
moviments socials
Barcelona ha estat
escenari d’un cicle
que ha acabat amb
la socialdemocràcia
assumint el poder
Vaja, que els cicles de mobilització
poden ser intensos i generar
certa incertesa, però no són una
revolució, les revolucions són una
altra cosa.
Barcelona i el mítics 68
Barcelona ha estat escenari d’un
d’aquests cicles en els darrers deu
o dotze anys: podríem dir que ha
seguit un procés molt clàssic que
ha acabat amb certa brusquedat
quan la socialdemocràcia ha
assumit el poder (entengui’s el
PSOE a la Moncloa i el govern trinitari
a la Generalitat). Això passa.
De fet és bastant normal. D’aquelles
pluges no sabrem massa bé
què n’ha quedat fins d’aquí uns
anys, sobretot perquè els rèdits
d’aquests cicles acostumen a tenir
influència en el sistema de valors
de la societat i en la seva manera
d’entendre el món, i aquestes són
coses que canvien molt a poc a
poc i amb moviments imperceptibles,
com les agulles del rellotge.
Potser d’aquí uns anys podrem
comparar aquest cicle de mobilització
amb el mític 68 de la generació
anterior, però aquestes són
construccions socials que necessiten
macerar amb el temps.
L’any 96 ja coneixíem el subcomandante
Marcos i es començaven
a mostrar certes cares noves i algunes
idees diferents en l’àmbit de
la mobilització social de la nostra
ciutat. La insubmissió al servei militar
anava perdent pes com a punta
de llança del discurs alternatiu i el
moviment okupa, amb uns quants
anys de retard respecte altres ciutats
europees, guanyava protagonisme
a la Barcelona postolímpica.
Fins aleshores l’okupació a
Barcelona era inexistent (o invisible)
per als poders fàctics i una
mica exòtica en l’àmbit dels moviments
socials tradicionals. Però
l’okupació de l’edifici del cinema
Princesa, en plena Via Laietana,
que es va transformar en un centre
social amb gran afluència de gent
i un altíssim poder simbòlic, va
canviar el panorama. I sobretot va
canviar el panorama el regal ofert
pels cossos policials en forma de
desallotjament espectacular, que
l’endemà va centrar les portades
de tots els mitjans de comunicació
de la ciutat, generant un imaginari
col·lectiu que alguna cosa estava
passant.
Després de certa travessia pel
desert dels moviments socials als
anys vuitanta, el desallotjament
del Princesa comença a teixir xarxes
entre els diferents àmbits de
mobilització política alternativa.
Fan de mal posar aquestes dates,
però potser l’esdeveniment és l’inici
del cicle del qual parlem.
Diuen els entesos que això del
contrapoder inclou tres components
específics: la resistència,
la insurrecció i el poder constituent.
No sé si és necessari definir
cadascun dels conceptes, però
potser ho podem provar. Podem
de 2007
IGNASI R. RENOM
El 28 de gener els barcelonins van omplir la plaça Sant Jaume en favor de la pau i el diàleg a Euskadi.
Els espais de
mobilització latents es
poden transformar en
potents xarxes d’acció
col·lectiva crítica
entendre per resistència la capacitat
dels espais alternatius d’existir
i de fer-se presents, de denunciar
les agressions i comptar amb la
comprensió i la solidaritat d’allò
tan eteri que s’anomena opinió
pública. La insurrecció té un sentit
de presa d’iniciativa en l’enfrontament
amb els poders establerts.
L’experiència de la desobediència
civil, present en la insubmissió i en
l’okupació, és un primer graó de la
insurrecció, el fet d’okupar espais,
edificis, carrers, són estratègies
d’alliberament que generen incertesa
en el poder i consciència de
possibilitat d’assolir canvis.
Finalment, el poder constituent
és el procés pel qual s’estableixen
nous espais d’ordre polític i
social en paral·lel a les administracions
públiques constituïdes
formalment, creats a través de la
generalització d’experiències de
caràcter autònom i d’autogestió.
És la possibilitat de construcció i
reconstrucció permanent de l’ordre
social per part d’actors socials
i polítics actius.
Evidentment el preu de generar
contrapoder en qualsevol dels seus
components és alt, no només pel
que fa a la repressió policial (que ha
estat molta), sinó per les posteriors
sentències judicials i els linxaments
mediàtics i polítics als quals sovint
han estat sotmesos els moviments
socials. Evidentment a mesura que
els moviments van prenent força i
legitimitat, els discursos dels mitjans
de comunicació es matisen i
els poders establerts es veuen obligats
a opinar, trencant el silenci en
el qual normalment s’envolta qual-
Passa a la pàgina 61 ✒