Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

64 gener-febrer
Els 50
principals
Eduard Spagnolo
Si la cosa va a ser
desagradable, nombra a
Spagnolo. Esa parece ser la
consigna para contar con este
médico, miembro del clan de la
salud del Ayuntamiento hasta
ser nombrado responsable
de Atención Personal. Allí
demostró su eficacia, sobre
todo negociando con los vecinos
de Can Tunis, barrio en que
el Ayuntamiento expropió
a 99 familias gitanas para
venderlo al Puerto, como
zona de carga de camiones,
por 6 millones de euros. En
un silencio justificado por lo
delicado del caso, Spagnolo
desmanteló el barrio negándose
a recibir a los afectados ni
cualquier tipo de negociación
colectiva. En apenas dos años,
reubicó a las familias en una
diáspora dentro y fuera de
Catalunya, para no crear
un nuevo gueto, facilitando
realojos como el de Can
Viloca, en Barberà: dos casas
ruinosas de 50 m2 afectadas
de derribo en un año para 30
personas, compradas con los
96.160 euros que les dieron
por abandonar sus dos casas
de 150 m2. También se mostró
firme ante el freno municipal
de una gran Mezquita en
Barcelona, asegurando que el
Ayuntamiento solo se había
comprometido a ayudar a
encontrar un solar adecuado.
Su experiencia lo llevó a las
negociaciones más duras con
el barrio de la Mina, de cuyo
Consorcio salió en 2004. La
salida de Clos como alcalde
lo arrastró, aunque ha sido
nombrado por el conseller
Antoni Castells administrador
único de Mutua La Aliança,
con 130.000 socios, intervenida
en 2002 por irregularidades.
Partidario de privatizarlo todo
en el Ayuntamiento, Spagnolo
dice haber reducido la deuda
con CatSalut (30 millones),
que saldará en 2009. Para ello
ha suscrito un acuerdo con la
Administración que garantiza
el 40% (68 millones) de los
ingresos de la Mutua.
Jordi Gol
MARC ANDREU, ANDRÉS NAYA
I ELIA HERRANZ
Codirectors i redactora en cap de Carrer
La idea era que, més que portaveu
orgànic de la Federació d’Associacions
de Veïns i Veïnes de
Barcelona (FAVB), La Veu del Carrer
fos una eina de col·laboració
entre sectors associatius, professionals
i intel·lectuals amb inquietuds
crítiques sobre Barcelona.
I que reflectís les diferents Barcelones
existents. El seu únic i llunyà
precedent era El 29, revista
ciutadana impulsada per la FAVB
i dirigida per la periodista i escriptora
Isabel-Clara Simó durant 10
números entre 1983 i 1984.
A grans trets, 15 anys i 100 números
després del seu naixement,
l’objectiu fundacional de Carrer
s’ha assolit. Amb un únic dèficit:
la publicació no cobreix del tot la
informació dels barris a causa de
la seva periodicitat i per manca de
corresponsalies, de manera que
no pot omplir el buit o els forats que
deixa la informació local dels mitjans
generalistes. Amb tot, només
cal repassar els índexs de notícies
de barri tractades, que són moltes.
En altres paraules: Carrer no vol, i
no pot, competir ni amb la premsa
diària, ni amb els butlletins de barri
ni, fins i tot, amb alguns mensuals
o quinzenals privats i gratuïts de
districte. Aquests darrers potser
donen més notícies que Carrer,
de vegades tapant alguns buits de
la gran premsa, però no poden fer
ombra a la revista de la FAVB en
La Veu del
CARRER
anàlisi crítica i visió global, de ciutat
i de la problemàtica dels barris.
Una obra col·lectiva
Amb la publicació van néixer també
moltes idees, de manera que
amb certa facilitat els primers
responsables de Carrer, Andrés
Naya, Roser Argemí i Ernest Alós,
van poder omplir les pàgines dels
primers números. Sol passar que
els problemes arriben en una segona
etapa, quan és més difícil
trobar els temes, informacions i
col·laboradors que són determinants
per a la ciutat i interessants
per als lectors... Des del primer dia
els responsables de la revista van
tenir clar que calia obrir-la, convidant
a escriure i a proposar temes
i d’altres possibles autors al major
nombre de persones. Aquesta voluntat
i el funcionament dels consells
de redacció i assessor s’han
demostrat instruments eficaços.
L’exemple de tot plegat és tant
la varietat temàtica i la pluralitat informativa
de la revista com l’elevat
número de col·laboradors que ha
tingut, superant la xifra de les 600
persones: periodistes, dibuixants,
humoristes, grafistes, il·lustradors,
professors universitaris, professionals
liberals, activistes socials,
dirigents veïnals i ciutadans en
general. Creiem que una obra collectiva
garanteix una àmplia diversitat
de sensibilitats i de punts de
vista dins dels paràmetres plantejats
per la publicació.
Centenars de persones han tingut
gairebé sempre un sí per resposta
a la demanda de col·laborar
a Carrer. Han estat milers de trucades
i propostes en les que, sovint,
molta gent fins i tot agraïa que la
de 2007
‘Carrer’: apunts
d’impacte i trajectòria
La Veu del Carrer, popularment
designada tan
sols com Carrer, va néixer
l’octubre de 1991 com a
substitut del butlletí associatiu
intern FAVB informa
i amb pretensions d’anar
més enllà de les revistes
veïnals per esdevenir una
publicació de ciutat.
D’entre tots els col·laboradors de Carrer en
citarem només un, que ho va ser en una
primera etapa sense saber-ho i que, posteriorment,
va acceptar ser-ho donant-nos
tot tipus de facilitats. Es tracta de El Roto,
els dibuixos del qual, presents a gairebé
tots els números publicats, reflecteixen,
subratllen i sintetitzen els nostres valors,
el nostre sentit crític i la nostra percepció
de les coses. Després de recollir habitualment
alguns dibuixos significatius seus
com a revista de premsa, l’estiu del 2005
el vam trucar al diari El País per demanar-li
la portada sobre un número especial
dedicat a l’habitatge. Andrés Rábago, El
Roto, Ops o Jonas, quatre personatges i un autor únic, va donar mostres
d’una generositat sense límits quan ens va autoritzar a modificar
lleugerament un treball seu per a la portada del Carrer 92, així com
Part de l’actual equip que conforma el consell de redacció de Carrer.
A grans trets, 100
números després
del seu naixement,
l’objectiu fundacional
de ‘Carrer’ s’ha assolit
DANI CODINA
revista de la FAVB pensés en ella.
Pocs han estat els que han refusat
de col·laborar-hi. De vegades,
perquè materialment no podien;
d’altres, les menys, perquè no els
venia de gust col·laborar a Carrer.
Bimestral que intenta estar al dia
Les 100 portades de Carrer illustren
la diversitat temàtica de la
publicació. Però garantir-ne l’actualitat
ha estat més difícil. Amb
els escassos mitjans de què sempre
hem disposat, el tancament
de la revista s’allarga massa i, en
ple procés de preimpressió, ens
hem trobat, per exemple, amb
una revolta important als barris
perifèrics de París, amb una multitudinària
manifestació por la pau
a Barcelona, o amb l’assassinat
d’un bon veí, l’Ernest Lluch, amb
qui dies abans el moviment veïnal
s’havia manifestat en contra del
pla Barça 2000. En situacions com
aquestes, hem incorporat amb ur-
El Roto: col·laborador involuntari
Passa a la pàgina 65 ✒
aquells altres dibuixos que necessitéssim
per a l’interior de números successius.
L’episodi és rellevant perquè en moments
concrets, sense voluntat d’usurpar
drets d’autor, la modesta infraestructura i
els limitats mitjans de Carrer han entrat
en contradicció amb la seva ambició i
alguns periodistes gràfics que, sense
permís previ, han vist els seus treballs
reproduïts a la revista s’han enfadat. Segurament
amb raó. Fins i tot un despatx
d’advocats ens va amonestar per publicar
com a portada del número 21, el febrer
de 1994, titulada “Delinqüents mai
condemnats” i introductòria d’un dossier
sobre la delinqüència de guant blanc, una obra de l’admirat Equipo
Crónica. Per sort, aquests casos, pels quals demanem disculpes,
han estat pocs. I fa temps que no es repeteixen.