Tot els pdfs del Carrer número 99-100 en un sol fitxer - Favb

50 gener-febrer
Els 50
principals
Jean Nouvel
Jean Nouvel, l’arquitecte de
la torre Agbar, apareix aquí
com a mostra dels fitxatges
de la Barcelona galàctica.
En aquesta societat de
l’espectacle, futbolistes,
cuiners i arquitectes
s’han convertit en reis del
mambo -precisem, aquells
que arriben a cracks,
pel camí que sigui i amb
més o menys mèrits reals.
Tot va començar, si la
memòria no em falla, amb
Norman Foster a la Torre
de Collserola, i a partir
d’aleshores no hem parat:
Isozaki, Meier, Calatrava,
Gehry... Posi un arquitecte
mediàtic a la seva ciutat
si vol estar a la cresta de
l’onada. Molts interrogants
s’obren davant d’aquestes
operacions. Un, econòmic:
sabem quant costa el
fitxatge de Ronaldinho; però,
¿quant ens costen aquests
altres? Un altre, diguem-ne,
artístic: en aquesta arqui-
Sabem quant
costa el fitxatge
de Ronhaldinho,
però no quant
ens consten
els arquitectes
‘galàctics’
tectura
de multinacionals,
la qualitat
del
producte
no sempre
està assegurada;
vegeu si
no la disco de Herzog de
Meuron al Fòrum. Però el
mal -utilitzem un terme
moral en una societat que
no en té- no és si aquesta
arquitectura és maca o lletja,
moderna, postmoderna o
transmoderna, si ens agrada
o no. Preocupada per l’efecte
que li permeti esdevenir una
icona, aquesta arquitectura
és falsa. La torre Agbar és
el signe perfecte dels temps
que corren, capa rera capa,
maquillant-se, crea una
aparença. Com un producte
qualsevol es publicita a tope
per tal de rendibilitzar la
inversió; recordem la rebuda
de l’any des de TV3. Tot una
pantalla.
Toni Ramon
✒ Ve de la pàgina 49
sives ni alienants.
Doncs no. La Metròpoli no traga,
engoleix. El Sistema de Partits
no neutralitza, arrasa. L’Economia
de Mercat no precaritza, polvoritza.
Després d’uns anys de retòrica
progressista, on per tal de
consolidar l’especificitat del Model
Barcelona en el mercat global de
les metròpolis era relativament
necessari consentir altres formes
Barcelona bunkeritza
l’oci i el negoci i
estreny el setge a la
vida comunitària, a
la vida de carrer
de fer política, altres formes de
viure, i altres formes d’habitar la
ciutat, sembla que ara s’imposa -o
s’intensifica, siguem precises- allò
que alguns han anomenat populisme
punitiu, que no és altra cosa
que relegar al codi penal la gestió
del conflicte social. (...) La pròpia
consolidació de la metròpoli capitalista,
amb la seva permanent
reestructuració urbana i l’ús voraç
del territori com a font de valor,
posa en perill els espais -polítics,
J.P. /D.F.
Grup VI Brigada d’Informació
de la Policia Nacional
Integrats per una seixantena d’agents, van néixer
el 1996, sota el mandat de la delegada de
ferro Júlia García Valdecasas, una Thatcher
local que es va estrenar amb el desallotjament
del cinema Princesa. Aquest Grup VI de
la Brigada Provincial d’Informació de la policia
espanyola, invisible i invisibilitzat, està rere els
grans operatius contra els moviments socials.
Malgrat l’arribada dels Mossos, segueixen
actius sota una difusa competència antiterrorista,
on capfiquen perversament i arbitrària la
dissidència social. Agents d’aquest grup eren
presents a la darrera fila de l’Audiència del
Civisme, per exemple. Són els agents que -
camuflats amb mocadors independentistes i
barres de coure- van rebentar la mobilització
contra el Banc Mundial el juny del 2001 a la
plaça Catalunya. Estan, en bona part, rere les
més de 2.000 detencions produïdes des del
1996. La seva opacitat ha anat acompanyada
d’un elevat grau de prepotència i impunitat i
dubtosos mètodes alegals. El 1999 una sentència
ferma emesa pels jutjats de Barcelona
titllava els seus informes com “redactats per
l’afortunadament extinta Brigada Político-Social
del franquisme”. Malgrat que ningú no
els ha votat, han esdevingut actors polítics,
guardians ideològics i generadors d’estats
d’opinió, autoatorgant-se capacitat d’incidència
pública, donant consells i criticant a tort i
a dret el teixit associatiu, com per exemple la
FAVB, en informes confidencials remesos a la
premsa. El 1999, més de 100 entitats i socials
van demanar-ne la dissolució.
Les Unitats d’Intervenció Policial,
les temudes UIPs
Eren 200 agents de la Policia Nacional,
adscrits a la Delegació de Barcelona. Sota
La Veu del
CARRER
L’actuació policial al Forat de la Vergonya ha estat motiu de controvèrsia.
vitals, físics- alliberats amb l’okupació.
El Sistema de Partits, sense
excepcions, en tant que gestor del
capitalisme metropolità, no tolera
polítiques autònomes que li qüestionin
l’èxit -per a uns- del projecte.
I els Mass Media, i la Justícia, i el
Gran i el Petit Especulador urbà.
Tots ells estan contribuint a la
definició d’un estereotip, l’okupa,
en tant que ésser caracteritzat per
no ser subjecte polític ni mereixe-
el comandament d’Àngel Arregui i Silverio
Blanco, qui van dirigir-los fins al 2005, han
acumulat 150 desallotjaments amb 800
persones detingudes. Han estat reemplaçats
per la Brigada Mòbil dels Mossos
d’Esquadra, amb seu al carrer Bolívia, que
han pres el relleu amb un posat escènic
exemplar i uns nivells de brutalitat denunciats
per diversos organismes. La policia
nacional només té ara competències en
matèria migratòria, control de fronteres i
edificis oficials. Les UIP van acomiadar-se
amb 59 detinguts (inclosos dos advocats i
dos periodistes de TVE i Europa Press) el
juny de l’any passat en la protesta pacífica
contra el nou macrocentre d’internament
d’immigrants de la Zona Franca.
Unitat Policial Administrativa i de Servei
(UPAs) i la UNOC (unitat nocturna)
Finalment, el darrer cos repressiu que opera
a Barcelona serien les UPAS, i la seva
versió nocturna, la UNOC. Són els especials
de la Guàrdia Urbana, hereus del Grupo
Especial i de la guàrdia pretoriana de
l’Ajuntament. Redefinits el 1992, en el marc
dels JJOO, un butlletí oficial revelava els
seus tres grans objectius de l’any passat:
repressió a la venda ambulant, control del
soroll i moviment okupa. Decàleg dels nous
proscrits per disciplinar la ciutat. Han protagonitzat
sonades intervencions: Forat de la
Vergonya, violents desallotjaments durant
les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq,
acampada del 0,7% i al Síndic de Greuges
s’acumulen nombroses denúncies de dissidents,
turistes i persones migrants. Reben
altres tipus de sospites (cal recordar que
el màxim comandament, l’exmilitar Julian
Valverde, va ‘caure’ en una xarxa d’estafes
amb el subhaster ultradretà Alberto Royuela).
Apliquen la ‘bona nova’ del civisme i la
tolerància zero redactada pels advocats de
l’Ajuntament, entre ells, Jiménez Asensio,
autor intel·lectual de les ordenances cívi-
de 2007
dor de drets socials. Rera la definició,
vindrà l’extirpació quirúrgica
de totes les pràctiques polítiques,
vitals, urbanes, que incloguin en el
catàleg”.
En som conscients, oi?
La ciutat canvia, les policies romanen
ques clarament ubicat en doctrines penals
especialment regressives, malgrat que la
forma menys eficaç i insòlita de combatre
la injustícia social és el Codi Penal. Assistim
a polítiques de final de canonada, com
diria Joan Subirats: el que sobra (pobres,
precaris, prostitutes) s’aboca a les escombraries.
Mossos d’Esquadra
JORDI TARRÉS
Comandats per J. A. Capell, els Mossos es
van desplegar a Barcelona l’ú de novembre
de 2005. En allò referent a la dissidència
política i social, a la riquesa i pluralitat del
teixit associatiu de la ciutat, hom diria que
no han acabat d’entendre -o pitjor, són
incapaços d’entendre i assumir- què ha
estat i és Barcelona al llarg d’una convulsa
història. Els 48 estudiants detinguts,
emmanillats i agenollats al Pla de Palau
en una protesta contra el procés neoliberal
de Bolonya (tots absolts), la gestió de La
Makabra i Can Ricart (agents infiltrats,
buidat d’ordinadors il·legals copiant discs
durs) o els vuit ferits en la mobilització
solidària amb Kan Mireia semblen reflectirho.
Obsessionats malaltissament amb el
moviment okupa, van batre rècords de
desallotjaments l’any 2006: 150 cases
buidades van tornar a quedar buides.
Amb tot, les crítiques severes s’han de
centrar en la Brigada Mòbil i la Divisió
d’Informació i no pas en les tasques de
proximitat amb les que van anunciar la
seva arribada, que segons les enquestes
ha estat ben rebuda, especialment en
aspectes com la violència de gènere.
Però en altres aspectes, el balanç és
decebedor: Quantes màfies especulatives
han caigut des de la seva arribada? Cap,
cap ni una. I no serà perquè no n’hi hagi!
És una altra manera d’entendre com rutllen
les policies, integrades en la sòrdida rutina
d’empresonar la pobresa. Rutinàriament. I
poca cosa més.