festa - Fundació Lluís Carulla

10 I La cultura popular i la identitat nacional I Jan Grau i Marti
0 la familiar es pot remuntar, en el millor dels casos,
a un parell de generacions enrere, als avis, que són el
nostre nexe directe, més antic, amb el passat, que no
sempre és un moment que vulguem repetir. Si prenem
com a exemple els infants d'avui, el seu referent
més llunyà són els avis, que varen viure la postguerra,
mentre que ells han nascut dins la democràcia.
Les tradicions neixen, desapareixen i poden reaparèixer
encara que sigui sota noves formes; el que
compta és la voluntat de mantenir, de recuperar o de
recrear la tradició com a expressió de la forma de ser
de la comunitat. Un bon exemple d'això són les festes
del Corpus, mantingudes des del segle xiv fins a mitjan
anys seixanta, en què es van deixar de celebrar a
partir de les conclusions del Concili Vaticà II. El dijous
de Corpus va esdevenir laborable, els actes litúrgics
es van passar al diumenge i es van limitar a l'interior
de les esglésies, amb la consegüent desaparició
de les processons i altres activitats festives. Malgrat
això, algunes poblacions van mantenir el caire festiu
de la diada, o bé perquè la seva festa major s'esqueia
en Corpus, o bé perquè la mateixa força de la celebració
festiva va afavorir-ne el manteniment. Les catifes
de flors de la Garriga i les de Sitges en són un
Ja al segle xv apareixen
gegants i bestiaris a llocs
com Nivelles (Bèlgica),
Bergen-op-zoom (Holanda),
Lisboa (Portugal) i Dijon
(França). Desfilada de
gegants a Bèlgica.
(Foto Albert Rumbo)
La festa del Corpus a la
Garriga. Estores de flors.
(Foto arxiu Jan Grau}
La festa del Corpus a
Argentona. Estores de flors.
(Foto Ramon Manent)
bon exemple. Després d'uns quants anys, en els quals
el Corpus ha passat més o menys desapercebut, darrerament,
tot i que no podem considerar que estiguem
en un moment d'especial religiositat, tornen a
desfilar processons en poblacions on feia anys que no
n'hi havia, com és el cas de Barcelona o de Badalona;
i a d'altres localitats, com Girona o Caldes de Montbui,
s'ha recuperat amb molta empenta la tradició de
fer catifes de flors.
Les tradicions no són rígides, evolucionen al llarg
del temps de forma natural i les mutacions que s'hi
poden produir es deuen a la voluntat de la mateixa
gent que les vol mantenir. Totes les tradicions han
nascut un moment o altre, potser com un fet aïllat
que pel seu encert i acceptació s'ha anat repetint; ara
bé, aquest fet esdevé tradició quan, per la força d'aquesta
repetició, la gent l'assumeix com a pròpia, i
accepta de forma indiscutible que es fa «des de sempre»,
«de tota la vida» o «de fa molts anys». Moltes de
les festes que es van crear fa deu, quinze o vint anys
ja són considerades tradicionals pels qui les viuen. És
a dir, és la voluntat popular, la legitimació de la comunitat,
la que li atorga la condició de tradició. La
força, la vitalitat i la vigència de les tradicions rau,