78 I Tipologia de festes i celebracions I Jan Grau i Martí Tres cerimònies infonien caràcter a la <strong>festa</strong> major: l'ofici religiós, que posava en contacte la comunitat amb el personatge celestial encarregat de protegir-la; el dinar, que reunia la família i els amIcs; i el ball, en el qual les cèl·lules familiars s'observaven mútuament per tal d'anar preparant els nexes futurs entre els més joves. Són tres grans esdeveniments tribals en el sentit més noble de la paraula. Xavier Fàbregas, Les arrels llegendàries de Catalunya. z^-^ •rKP • ^ ^ m^mïïi Fe;»ta Major, ^ _ M*. "^r^ FESTA MAJOR VILAFRANCA DEL PENEDÈS LA MÉS TÍPICA DE CATALUNYA 29-30-31 AGOST- VS-S SETEMBRE 1978 Programa de la <strong>festa</strong> major de Vilafranca del Penedès. r
ció pública dels símbols comunitaris. El Corpus medieval era el que s'entenia en aquells temps com a màxima expressió de gran <strong>festa</strong> civicoreligiosa, amb la intervenció d'elements de procedència molt diversa que es posaven al servei de l'exaltació de l'eucaristia. Amb els nous corrents de pensament i les reformes administratives del segle xix, els municipis, que van començar a gaudir de més independència, tenien la necessitat de cohesionar-se com a comunitats no dependents directament de tutors superiors i, per tant, van generar mecanismes d'identitat, entre els quals hi ha la <strong>festa</strong> major. Això va significar una certa dualitat pel que fa a <strong>festa</strong> grossa, atès que el Corpus i la <strong>festa</strong> major van conviure fins al final dels anys seixanta del segle XX, en què, arran del Concili Vaticà II, el Corpus va deixar de ser dia no feiner i la celebració es va circumscriure a actes religiosos a l'interior de les esglésies. Malgrat les disposicions eclesiàstiques, en algunes poblacions la <strong>festa</strong> que havia arrelat amb força era justament el Corpus i, per tant, es va mantenir viva en la seva vessant més festiva, com trobem a Sallent, o a Arbúcies, o bé amb la mateixa Patum de Berga. Durant aquest segle i mig, el manteniment dels elements tradicionals com els gegants, el bestiari, les danses i les representacions de carrer, es van mantenir gràcies a aquesta dualitat, depenent alternativament de la parròquia o del municipi, segons el corrent de pensament polític o el sentiment religiós que hi havia en cada etapa. La <strong>festa</strong> major no va néixer per sorpresa ni per la voluntat dels dirigents, sinó que, al tombant del segle XVIII al XIX, es va anar perfilant per la identitat local i l'assumpció popular a l'entorn d'alguna de les diades més acceptades pel poble. D'aquesta manera, trobem festes majors que són festes votades, com la Festa de Sant Sebastià, a Monistrol de Montserrat; d'altres que commemoren fets destacats per a la població, com la <strong>festa</strong> major de Santa Àgata a Prats del Lluçanès; d'altres que coincideixen amb diades principals del calendari, com la <strong>festa</strong> major de Sant Feliu de Pallerols per la Segona Pasqua, o bé en molts casos la diada del sant patró de l'església principal de la població, com la <strong>festa</strong> major de Sant Pere a Reus. La majoria de poblacions tenen dues festes majors, la que acostuma a ser la principal a l'estiu i l'altra a l'hivern, anomenada sovint <strong>festa</strong> major petita. Nadal del 2003 I 79 La diada de la <strong>festa</strong> major no sol ser una data inamovible; hi ha poblacions que n'han modificat la data per motius diversos. Vilanova i la Geltrú, per exemple, celebrava la seva <strong>festa</strong> major al gener, per Sant Antoni Abat, però el 1781, per la Mare de Déu de les Neus, a l'agost, va caure una pedregada que va deixar els camps assolats. Per tal d'invocar la protecció de la Mare de Déu, van canviar el dia de la <strong>festa</strong> major de Sant Antoni Abat pel de la Mare de Déu de les Neus. L'arribada dels ajuntaments democràtics i la recuperació de les tradicions va significar un revulsiu per a les festes majors. Els elements tradicionals que ja existien van prendre una rellevància identitària al mateix temps que es recuperaven danses, figures de la <strong>festa</strong> i tradicions, a vegades perdudes des de feia segles. Una bona mostra de l'interès per nodrir les festes d'elements tradicionals, la tenim en l'eíevat nombre de gegants existent actualment, que supera els tres mil, repartits entre set-centes poblacions, mentre a l'any vuitanta eren un deu per cent d'aquesta xifra. Les poblacions que ja tenien una <strong>festa</strong> major tradicional han reforçat els seus continguts, però també han restituït elements que existien anteriorment, i fins i tot n'han creat de nous, emparats en la participació popular de persones i entitats. L'esforç fet per Tarragona per nodrir el seu seguici amb figures, balls i representacions, ha estat un èxit gràcies a la implicació de barris i entitats. Podríem dir també que la cultura popular s'ha posat de moda, malgrat que els mitjans de comunicació fan un cas relatiu a les tradicions, i se centren en temes que consideren més moderns. El secret rau en el fet que, mentre les modes global itzadores generen productes respecte als quals ía gent només pot ser consumidora, la cultura popular permet ser-ne protagonista, alhora que implica i reforça el sentiment de pertinença a la comunitat. La gent hi veu la possibilitat de sentir-se partícip d'un símbol d'identitat local, però també la possibilitat de pertànyer a un col·lectiu en compartir una activitat i un espai de relació. Ei programa de la <strong>festa</strong> major No hi ha cap norma que disposi que totes les festes majors hagin de tenir la mateixa estructura, però hi ha uns trets comuns, com també, des de la florida
Change language