festa - Fundació Lluís Carulla

ció pública dels símbols comunitaris. El Corpus medieval
era el que s'entenia en aquells temps com a
màxima expressió de gran festa civicoreligiosa, amb
la intervenció d'elements de procedència molt diversa
que es posaven al servei de l'exaltació de l'eucaristia.
Amb els nous corrents de pensament i les reformes
administratives del segle xix, els municipis, que van
començar a gaudir de més independència, tenien la
necessitat de cohesionar-se com a comunitats no dependents
directament de tutors superiors i, per tant,
van generar mecanismes d'identitat, entre els quals hi
ha la festa major. Això va significar una certa dualitat
pel que fa a festa grossa, atès que el Corpus i la festa
major van conviure fins al final dels anys seixanta del
segle XX, en què, arran del Concili Vaticà II, el Corpus
va deixar de ser dia no feiner i la celebració es va circumscriure
a actes religiosos a l'interior de les esglésies.
Malgrat les disposicions eclesiàstiques, en algunes
poblacions la festa que havia arrelat amb força era
justament el Corpus i, per tant, es va mantenir viva en
la seva vessant més festiva, com trobem a Sallent, o a
Arbúcies, o bé amb la mateixa Patum de Berga.
Durant aquest segle i mig, el manteniment dels
elements tradicionals com els gegants, el bestiari, les
danses i les representacions de carrer, es van mantenir
gràcies a aquesta dualitat, depenent alternativament
de la parròquia o del municipi, segons el corrent
de pensament polític o el sentiment religiós que hi
havia en cada etapa.
La festa major no va néixer per sorpresa ni per la
voluntat dels dirigents, sinó que, al tombant del segle
XVIII al XIX, es va anar perfilant per la identitat local i
l'assumpció popular a l'entorn d'alguna de les diades
més acceptades pel poble. D'aquesta manera, trobem
festes majors que són festes votades, com la Festa de
Sant Sebastià, a Monistrol de Montserrat; d'altres que
commemoren fets destacats per a la població, com la
festa major de Santa Àgata a Prats del Lluçanès; d'altres
que coincideixen amb diades principals del calendari,
com la festa major de Sant Feliu de Pallerols
per la Segona Pasqua, o bé en molts casos la diada
del sant patró de l'església principal de la població,
com la festa major de Sant Pere a Reus. La majoria
de poblacions tenen dues festes majors, la que acostuma
a ser la principal a l'estiu i l'altra a l'hivern, anomenada
sovint festa major petita.
Nadal del 2003 I 79
La diada de la festa major no sol ser una data inamovible;
hi ha poblacions que n'han modificat la
data per motius diversos. Vilanova i la Geltrú, per
exemple, celebrava la seva festa major al gener, per
Sant Antoni Abat, però el 1781, per la Mare de Déu
de les Neus, a l'agost, va caure una pedregada que va
deixar els camps assolats. Per tal d'invocar la protecció
de la Mare de Déu, van canviar el dia de la festa
major de Sant Antoni Abat pel de la Mare de Déu de
les Neus.
L'arribada dels ajuntaments democràtics i la recuperació
de les tradicions va significar un revulsiu per
a les festes majors. Els elements tradicionals que ja
existien van prendre una rellevància identitària al mateix
temps que es recuperaven danses, figures de la
festa i tradicions, a vegades perdudes des de feia segles.
Una bona mostra de l'interès per nodrir les festes
d'elements tradicionals, la tenim en l'eíevat nombre
de gegants existent actualment, que supera els
tres mil, repartits entre set-centes poblacions, mentre
a l'any vuitanta eren un deu per cent d'aquesta xifra.
Les poblacions que ja tenien una festa major tradicional
han reforçat els seus continguts, però també
han restituït elements que existien anteriorment, i
fins i tot n'han creat de nous, emparats en la participació
popular de persones i entitats. L'esforç fet per
Tarragona per nodrir el seu seguici amb figures, balls
i representacions, ha estat un èxit gràcies a la implicació
de barris i entitats.
Podríem dir també que la cultura popular s'ha posat
de moda, malgrat que els mitjans de comunicació
fan un cas relatiu a les tradicions, i se centren en temes
que consideren més moderns. El secret rau en el
fet que, mentre les modes global itzadores generen
productes respecte als quals ía gent només pot ser
consumidora, la cultura popular permet ser-ne protagonista,
alhora que implica i reforça el sentiment de
pertinença a la comunitat. La gent hi veu la possibilitat
de sentir-se partícip d'un símbol d'identitat local,
però també la possibilitat de pertànyer a un col·lectiu
en compartir una activitat i un espai de relació.
Ei programa de la festa major
No hi ha cap norma que disposi que totes les festes
majors hagin de tenir la mateixa estructura, però
hi ha uns trets comuns, com també, des de la florida