festa - Fundació Lluís Carulla

28 I Orígens del calendari festiu i tradicional català I Albert Rumbo i Soler
(29 de setembre) o de Tots Sants (1 de novembre),
depenent, evidentment, de l'alçada on es trobin els
ramats i també de la climatologia que hi hagi. El canvi
de pastures se sol fer per Sant Jaume (25 de juliol)
i per la Mare de Déu d'agost (15 d'agost). La fase del
pla, que aniria des del principi o mitjan tardor fins a
l'inici de l'estiu, cada vegada més es fa en règim de
transtermitància, en detriment de la transhumància;
és a dir, els ramats cada vegada més són estabulats
durant l'hivern, en comptes de romandre lliures per
les planes més o menys properes.
Aquests calendaris, profundament influïts per les
tasques agrícoles i ramaderes, també han acabat
marcant de manera important el nostre calendari festiu
i tradicional, ja que no en va aquestes dues foren
les principals (per no dir gairebé les úniques) ocupacions
dels nostres avantpassats fins que, ja al segle
XIX, va esclatar amb força la revolució industrial. És
per això que, encara avui, les reminiscències d'aquests
temps pretèrits fan que moltes de les nostres
festes es trobin estratègicament situades al calendari
a causa de la influència d'aquest cicle al llarg de la
història, i malgrat que actualment el percentatge de
persones ocupades al sector primari és molt baix.
Així, arreu del país els aplecs encara coincideixen
majoritàriament amb l'inici i el final d'aquest cicle:
primavera i tardor. I per la seva banda, les festes majors
se solen concentrar al mig de l'hivern —la que
acostuma a anomenar-se petita—, coincidint amb un
període de poca feina al camp, i a l'estiu —la grossa—,
després que s'hagi acabat la collita. En aquest
sentit, no deixa de ser curiós i significatiu el fet que a
les comarques eminentment cerealistiques la major
part de festes majors se celebrin entre el final del juliol
i l'inici del setembre, quan ja s'ha segat i batut.
D'altra banda, a les comarques vitivinícoles les dates
de celebració solen situar-se entre el final d'agost i
l'inici d'octubre, clarament influïdes per la verema.
També les fires —nascudes d'una necessitat econòmica
i no com a simples certàmens on anar a passar
el dia tafanejant— coincideixen amb aquest cicle,
sobretot amb el seu final, a la tardor. Un cop efectuada
la collita, és l'hora d'intercanviar productes per
passar l'hivern, adquirir els que ens manquen i vendre
els excedents. És per aquest motiu que, especialment
pels volts de Tots Sants, tenen lloc les darreres
fires del cicle, el qual tornarà a obrir-se pels volts del
Ram per tal d'intercanviar els productes que es necessiten
per a la propera collita. Exemples clars d'aquest
fenomen que acabem de descriure serien les
Fires de Sant Miquel, de Lleida (al final de setembre)
i les de Sant Narcís, de Girona (al final d'octubre),
que tanquen el cicle, i el Mercat del Ram de Vic (cap
de setmana de Rams), que el torna a obrir. De vegades,
aquest fet encara es documenta més clar en poblacions
veïnes. Aquest seria el cas del Berguedà, on
tenen lloc quatre fires diferents durant quatre dies
consecutius (des del 31 d'octubre fins al 3 de novembre),
en poblacions tan properes com Gósol,
Guardiola de Berguedà, Bagà i la Pobla de Lillet. I és
que cal proveir bé el rebost abans de l'arribada del
fred.
Cicle de la vida
Aquest és un cicle que, evidentment, varia d'acord
amb cada persona, però malgrat això no deixen de resultar
curioses tot un seguit de coincidències generals
que ens relacionen determinades diades festives
amb determinats esdeveniments del cicle vital de cadascú,
de manera que hom pot entreveure diverses
coincidències entre el calendari o el cicle de l'any i el
cicle de la vida.
Uns quants exemples del que acabem d'esmentar
serien la proliferació de casaments a la primavera, especialment
al mes de maig, «temps de floretes,
temps d'amoretes», i és que no s'han d'oblidar ni els
aparellaments habituals del bestiar ni el fet que
aquesta és l'estació de l'any definida com «de l'amor»,
el moment de l'any en què la natura se'ns mostra
més exuberant i quan ja està a punt de donar fruit.
D'altra banda, també són freqüents les comunions a
la mateixa època de l'any —després de Pasqua— de
la instauració de l'Eucaristia per part de Crist.
A l'altre extrem, en canvi, hi trobem les diades relacionades
amb el culte als morts: Tots Sants (1 de
novembre) i el dia de Difunts (2 de novembre) i el mateix
mes de novembre en general (dedicat a les ànimes
del purgatori). Aquestes celebracions tenen lloc
coincidint amb el moment en què la natura també ha
mort, quan ja ha donat el seu fruit i roman, més que
morta, letàrgica, en espera del renaixement anual. Un