festa - Fundació Lluís Carulla

86 1 Les festes locals I Albert Rumbo i Soler
la mateixa comarca administrativa, a una comarca
natural o a diferents comarques. Ara bé, allò essencial
continua essent, com passa amb les festes locals,
la identificació amb la resta de celebrants i amb la
celebració. Un bon exemple d'aquestes manifestacions
populars serien els aplecs i romiatges on es reuneix,
el mateix dia, gent de poblacions diferents. Podria
ser el cas dels aplecs de Santa Caterina a
Torroella de Montgrí, del Sant Crist a l'Ermita i al Castell
de Mur, dels Francesos a Sant Aniol d'Aguja o
dels vigatans a Sant Segimon. En aquest sentit, el
que fa festa és l'aplec i no només l'indret, ja que si un
determinat lloc convoca diversos aplecs en dies diferents
i amb participants també diferents, ens podem
trobar davant de celebracions locals. Seria el cas del
Santuari de Falgars, al Berguedà, on el dilluns de
Pasqua Granada i el 8 de setembre s'aplega la gent
de la Pobla de Lillet, i el diumenge més propera l'Il
de maig, la de Sant Julià de Cerdanyola.
Finalment, tenim les festes nacionals. Aquestes
són les que tenen incidència a tot el país, però que
responen a les idees ja expressades de sentiment de
pertinença a una mateixa col·lectivitat, per més gran
que aquesta sigui. A Catalunya, les festes nacionals
més destacades serien les dels dos patrons del nostre
país. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat (molt
més la primera que no pas la segona, potser pel seu
major arrelament i antiguitat), la de Sant Joan i la
Diada de l'Onze de Setembre. Al costat d'aquestes, hi
ha festivitats celebrades arreu del país i que, en realitat,
no deixen de ser celebracions nacionals, com
ara la Nit de Reis.
Entre les festes nacionals esmentades, les més tradicionals
són la de Sant Jordi, tot i no ser festa laboral,
i la de Sant Joan, celebrada pels nostres avantpassats
molt abans que el nostre país existís com a
tal. La Diada de l'Onze de Setembre respon a un exercici
de memòria i commemoració històrica, però està
mancada de contingut tradicional. Per la seva banda,
la Mare de Déu de Montserrat fou nomenada patrona
de Catalunya l'any 1881, en ple moviment de la Renaixença.
Els condicionants polítics de l'època, juntament
amb l'innegable simbolisme de la muntanya
de Montserrat i el llegendari que porta implícit, feren
que la diada de la Mare de Déu passés del 8 de setembre
(dia que la tradició li atorgava, ja que aquest
és el dia de les marededéus trobades) al 27 d'abril.
ben a prop del patró sant Jordi. Malgrat tot, però, la
major part de poblacions catalanes continua considerant
com a patrona la Mare de Déu de torn, venerada
en el santuari marià més proper, cosa que respon a un
culte i una tradició locals molt més antics i arrelats.
A banda de les quatre categories festives de les
quals acabem de parlar, al llarg del territori trobem
celebracions locals que han esdevingut tradicionals o
amb incidència nacional, i festivitats nacionals que
en un indret concret han generat unes característiques
remarcables i uns trets diferencials que han
acabat generant celebracions locals distintes, per bé
que emmarcades dins la celebració nacional de la
qual neixen. Els motius que afavoreixen aquests canvis
són diversos i molt variats, i poden anar des del turisme
fins a la reivindicació política, segons el lloc al
qual fem referència i segons el tipus de celebració
que s'hi hagi vist afectada. Sense entrar a valorar
aquests motius, com a exemple de celebració local
que ha agafat volada nacional podem destacar la Patum
de Berga. Per la seva banda, entre les festivitats
que se celebren a tot el país i que en determinats indrets
han acabat conformant singularitats remarcables
trobem la Setmana Medieval de Montblanc, que
durant la setmana de Sant Jordi celebra la capital de
la Conca de Barberà, o les Falles d'Isil dins la celebració
de la Nit de Sant Joan.
Del Corpus a la festa major
Comentàvem al darrer apartat el fet que la festa
major és el símbol per antonomàsia de les festes locals
0 comunitàries, per bé que antigament aquesta
funció l'havia tinguda la festivitat del Corpus Christi,
veritable festa major de la Cristiandat durant gairebé
cinc centúries. I és que en aquest sentit podem afirmar
que la festa major, tal com la coneixem avui i entesa
d'una forma genèrica, ha acabat essent la substituta,
0 la continuadora, segons es prefereixi, del
Corpus.
En realitat, el Corpus, festa en honor de l'Eucaristia
que l'any 1262 el papa Urbà IV va fer extensiva a
tota l'Església, nasqué com a festa total en tots els
sentits. En primer lloc, complia la funció que avui en
dia fan les festes majors, quant a celebració comunitària
i col·lectiva, amb un programa d'actes lluït i ex-