festa - Fundació Lluís Carulla

erals anessin triomfant progressivament a casa nostra.
Tot plegat dibuixava una nova societat i alhora
una nova visió del fenomen festiu al nostre país, de
manera que les festes dels barris tradicionalment vinculades
al Corpus començaren a ser organitzades pel
poble; els gegants (l'element festiu que va sobreviure
millor) ja no depenien només d'ajuntaments i parròquies,
sinó que els mateixos barris i algunes societats
i confraries se'n feren càrrec; i el concepte de
festa major tal com l'entenem actualment va néixer
llavors, impulsat sobretot per la Renaixença.
En definitiva, podem afirmar que s'esdevingué una
conjuntura en la qual el poble va integrar tots els elements
festius que formaven part de la processó del
Corpus, i el mateix sentiment comunitari i col·lectiu
que aquesta comportava, a altres manifestacions populars,
el màxim exponent de les quals és la festa major,
celebrada la diada del sant corresponent des de
temps immemorial, però nascuda com a tal a mitjan
segle XIX.
D'aleshores ençà, i amb més o menys alts i baixos,
segons el règim imperant, el procés ha continuat pel
mateix camí. Sens dubte, el cop de gràcia que va acabar
d'enaltir la festa major com a gran esdeveniment
de caràcter local i comunitari en detriment del Corpus
fou la reforma litúrgica impulsada pel Concili Vaticà II
(1962-1965), que recomanava defugir els signes externs,
la qual cosa va fer desaparèixer del carrer les
manifestacions religioses que tant havien ajudat a
forjar això que denominem religiositat popular. Després
de la reforma del Vaticà II, el fet que el Corpus
deixés de ser festa laboral (1980) va reblar el clau de
l'oblit. Així, els gegants, els dracs, les àligues, les
mulasses, els diables, les danses i un llarg etcètera
de representacions festives sobrevisqueren al Corpus
i continuaren, i encara continuen, essent les protagonistes
de celebracions com la festa major.
Tots aquests elements festius i els actes que caracteritzen
les nostres festes majors actuals (i no només
aquestes) han acabat esdevenint elements locals d'identitat
comunitària i col·lectiva. I ja no es tracta només
del fet que la gent d'una determinada població
s'identifiqui amb els «seus» gegants (cosa que, pel
simple fet de considerar-se'ls seus, estableix uns vincles
d'identificació amb la resta de membres que
comparteixen aquests sentiments i amb el mateix ri-
Nadal del 2003 I 89
Processó del Corpus de
Berga, als anys cinquanta.
{Foto arxiu Albert Rumbo)